Ha estat avui, a Andalucia; l'home, ha matat la dona i el seu fill petit a ganivetades. Posteriorment s'ha llençat per el balcó, i està ingressat en un hospital amb un braç trencat.
No podem parar mai i cal denunciar aquests crims i aquesta violència, sense sentit, dolorosa, cruel.
El meu sincer condol i una tristor cada vegada més difícil de superar.
Ni tan sols vaig a cercar noves flors; senzillament repeteixo les mateixes dels últims apunts, blanques i roges.
Aquesta violència cruel no provoca primeres pàgines, ni manifestacions, ni solidaritats ... ja sembla com un fet habitual, una notícia repetitiva. Trist, molt trist.
L'altra dia un nen de sis anys xerrava amb el seu company i li deia.
-Saps els meus pares estan separats i és clar cadascú viu en un lloc diferent.
I continuava dient i és clar, -el cura va dir: hasta que la muerte los separe, hasta que la muerte los separe, va repetir.
I llavors ho va acabar de solucionar el problema, el company, gairebé no l'escoltava.
Ja sé, va dir, mataré el pare i ja està, ja serà hasta que la muerte los separe.
A mi em sembla que hi ha violència social i idees rígides que un nen, expert en sensibilitat expressa amb aquesta inocència i un adult directament la imposa perquè pensa que té un dret adquirit o ves a saber què sobre els altres i les respostes policies socials no són prou, a mi em sembla que fa falta un canvi educatiu profund.
Salut i gràcies per la solidaritat d'aquest bloc!
Salut!
que acceptem.
A vegades penso si pot ser deixariem de trobar-ho així si assenyaléssim qui comet el crim. Lamentem la mort, i tant! És horrible. Però pot ser si el què assenyalem amb insistència fos qui comet el crim: un altre assassí, una altra persona que ha assassinat la esposa i fill.
No ho sé, pot ser ens sigui més bo, pot ser ens sigui més insuportable de conviure amb assassins que amb víctimes i assassinats, i en fem titular, que ho remarqui bé per acabar amb aquesta horrorosa normalitat.