Primer assalt: El Bolero de Torreblanca
Un parèntesi enciclopèdic sobre els pastitxes
pastitx
[variant de pastitxo, potser a través
del fr. pastiche, també de l’it. pasticcio]
m. 1 Obra en la qual hom
contrafà la manera d’un escriptor, pintor, músic, etc. 2. Obra que
presenta una barreja, sense criteri, de diversos estils heterogenis.
L’any 2000, em va venir a trobar en Francesc Melià, activista cultural santjustenc, per encarregar-me unes músiques que, convenientment coreografiades per Lluís Calduch —Esbart Ciutat Comtal—, volien que esdeveningués un ball de plaça de moderna factura [vegeu: Escrits sobre musica tradicional-5: “Balls de plaça”] que commemorés una mítica paella que el Baró de Maldà…
… organitzava, anualment, a la Torre Blanca (actualment, Parc de Torreblanca, de Sant Joan Despí, al Baix Llobregat), en què convidava tots els seus jornalers i masovers.
En realitat, el Melià volia reunir, en forma d’aplec anual, els col·lectius vinculats a la dansa tradicional dels quatre pobles que circumden el Parc: Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Feliu i Esplugues.
El Baró de Maldà —personatge semi-aristocràtic del xviii— és conegut per tot tipus d’estudiosos gràcies a la seva dèria d’anotar diàriament —durant tota la seva vida— tot allò que l’envoltava. Gràcies al seu gegantí diari manuscrit, Calaix de Sastre, els meteoròlegs poden saber el temps que feia cada dia; els veterinaris, com s’ho apanyaven quan una vedella esvedellava; els estudiosos de la gastronomia, què es menjava en dates assenyalades —a casa els rics, almenys—; els etnomusicòlegs, quin tipus de grups orquestrals tocaven a missa o quins tipus de balls es ballaven a la plaça…, i així mateix, com eren els carros, quant es trigava per anar de Barcelona a Sant Feliu, com vestien les joves aristòcrates, com vestien les pageses…, etc. Per cert, tot i ser barceloní, modern i de bona família, el Baró de Maldà ho va escriure tot en català.
Tenia un casal, també, a Esplugues, Can Cortada, que encara avui presideix, solemne, la plaça de l’Església i que, encara avui, cuiden curosament els masovers, un cosí del meu pare i la seva dona. El Baró, de les seves estades a Can Cortada a cada Festa Major, en va deixar constància al seu diari. En un d’aquells escrits es queixa del jovent que “…en havent dinat, abandonen la sobretaula, agafen la guitarra i se’n va a ballar boleros que ara estan tan de moda”.
És per aquest motiu que vaig proposar-los de crear una suite de ball en la qual el bolero fos la peça principal. D’aquí va sorgir la festa d’“El Bolero de Torreblanca”. Globalment, era un ball obert en el qual podia participar tothom que volgués. Es feien uns assajos previs, unes setmanes abans, a l’Ateneu de Sant Just, dirigits pel mateix coreògraf. A l’últim d’aquests assajos hi assistia també el conjunt instrumental. L’aplec es va realitzar amb un cert èxit de participants durant quatre o cinc anys, a començaments de juliol, però no va arribar a consolidar-se del tot. Com sol passar en aquests casos, quan el Melià es va cansar d’estirar el carro, ningú no va agafar els arreus i la cosa es va morir —o si més no, abaltir—.
Vaig proposar un tipus d'instrumentació que inclogués bases pregravades. En definitiva, aquesta va ser la primera ocasió de ball de plaça en la qual vaig optar per crear una partitura per a instruments de cobla que toquessin amb un llenguatge Sound System. Un “ball de plaça – so insistent”.
Posats a fer, en una de les peces de la suite —la sardana curta—, hi vam introduir un text amb format de narració rítmica o rap, si voleu. L’invent va sorprendre molt al principi, però després la cosa semblava ben normal a tothom i durant els anys que va durar va funcionar prou be.
Tímbres, melodies de creació recent i gèneres de la terra que sonen sobre un sistema de so pregravat.
No existeix, fins ara, cap paraula al diccionari de la música que defineixi aquesta manera de fer. Pastitx no ens serveix ja que l'etiqueta accentua la qualitat de falta de criteri i us ben asseguro que aquest no és el cas. L'absència de parangó, sempre sol descolocar a l'analista.
Com ho definiriem genèricament, doncs?
L'entrada enciclopèdica potser podria ser:
pastís [1460; de pasta]
[ pl -issos ] m 1 1 PAST Qualsevol producte fet a base de massa de farina, mantega i sucre, aromatitzada i cuita al forn, sovint farcit de nata, trufa, crema, etc., i guarnit amb fruita, xocolata o altres productes de rebosteria. Un pastís d'aniversari. Pastís de noces.
2 p ext PAST Menja de confiteria, com ara els bescuits, les coques, els tortells, les ensaïmades, els melindros, els púdings, les rosquilles, etc.
3 MÚS Obra que, amb un cert criteri, presenta una barreja de diversos estils heterogenis. Exemple: “Ball de plaça - So Insistent”.
Algunes d’aquelles músiques han estat enregistrades: la sardana curta, amb el títol “Flors a la nena” —La Principal de la Nit en el CD El Cremallera de Núria— i, recentment, el bolero, amb el títol “Bolero de Torreblanca”, en una brillant versió acústica del Francesc Marimon i la Portàtil.
Al 2004 vaig tenir una segona oportunitat d’experimentar amb el Ball de Plaça - So Insistent.
D'aquest segon assalt —El Samaniat de Sant Feliu Sasserres— en parlarem en el següent escrit.
El Baró de Maldà —personatge semi-aristocràtic del xviii— és conegut per tot tipus d’estudiosos gràcies a la seva dèria d’anotar diàriament —durant tota la seva vida— tot allò que l’envoltava. Gràcies al seu gegantí diari manuscrit, Calaix de Sastre, els meteoròlegs poden saber el temps que feia cada dia; els veterinaris, com s’ho apanyaven quan una vedella esvedellava; els estudiosos de la gastronomia, què es menjava en dates assenyalades —a casa els rics, almenys—; els etnomusicòlegs, quin tipus de grups orquestrals tocaven a missa o quins tipus de balls es ballaven a la plaça…, i així mateix, com eren els carros, quant es trigava per anar de Barcelona a Sant Feliu, com vestien les joves aristòcrates, com vestien les pageses…, etc. Per cert, tot i ser barceloní, modern i de bona família, el Baró de Maldà ho va escriure tot en català.
Tenia un casal, també, a Esplugues, Can Cortada, que encara avui presideix, solemne, la plaça de l’Església i que, encara avui, cuiden curosament els masovers, un cosí del meu pare i la seva dona. El Baró, de les seves estades a Can Cortada a cada Festa Major, en va deixar constància al seu diari. En un d’aquells escrits es queixa del jovent que “…en havent dinat, abandonen la sobretaula, agafen la guitarra i se’n va a ballar boleros que ara estan tan de moda”.
És per aquest motiu que vaig proposar-los de crear una suite de ball en la qual el bolero fos la peça principal. D’aquí va sorgir la festa d’“El Bolero de Torreblanca”. Globalment, era un ball obert en el qual podia participar tothom que volgués. Es feien uns assajos previs, unes setmanes abans, a l’Ateneu de Sant Just, dirigits pel mateix coreògraf. A l’últim d’aquests assajos hi assistia també el conjunt instrumental. L’aplec es va realitzar amb un cert èxit de participants durant quatre o cinc anys, a començaments de juliol, però no va arribar a consolidar-se del tot. Com sol passar en aquests casos, quan el Melià es va cansar d’estirar el carro, ningú no va agafar els arreus i la cosa es va morir —o si més no, abaltir—.
Vaig proposar un tipus d'instrumentació que inclogués bases pregravades. En definitiva, aquesta va ser la primera ocasió de ball de plaça en la qual vaig optar per crear una partitura per a instruments de cobla que toquessin amb un llenguatge Sound System. Un “ball de plaça – so insistent”.
Posats a fer, en una de les peces de la suite —la sardana curta—, hi vam introduir un text amb format de narració rítmica o rap, si voleu. L’invent va sorprendre molt al principi, però després la cosa semblava ben normal a tothom i durant els anys que va durar va funcionar prou be.
Tímbres, melodies de creació recent i gèneres de la terra que sonen sobre un sistema de so pregravat.
No existeix, fins ara, cap paraula al diccionari de la música que defineixi aquesta manera de fer. Pastitx no ens serveix ja que l'etiqueta accentua la qualitat de falta de criteri i us ben asseguro que aquest no és el cas. L'absència de parangó, sempre sol descolocar a l'analista.
Com ho definiriem genèricament, doncs?
L'entrada enciclopèdica potser podria ser:
pastís [1460; de pasta]
[ pl -issos ] m 1 1 PAST Qualsevol producte fet a base de massa de farina, mantega i sucre, aromatitzada i cuita al forn, sovint farcit de nata, trufa, crema, etc., i guarnit amb fruita, xocolata o altres productes de rebosteria. Un pastís d'aniversari. Pastís de noces.
2 p ext PAST Menja de confiteria, com ara els bescuits, les coques, els tortells, les ensaïmades, els melindros, els púdings, les rosquilles, etc.
3 MÚS Obra que, amb un cert criteri, presenta una barreja de diversos estils heterogenis. Exemple: “Ball de plaça - So Insistent”.
Algunes d’aquelles músiques han estat enregistrades: la sardana curta, amb el títol “Flors a la nena” —La Principal de la Nit en el CD El Cremallera de Núria— i, recentment, el bolero, amb el títol “Bolero de Torreblanca”, en una brillant versió acústica del Francesc Marimon i la Portàtil.
Al 2004 vaig tenir una segona oportunitat d’experimentar amb el Ball de Plaça - So Insistent.
D'aquest segon assalt —El Samaniat de Sant Feliu Sasserres— en parlarem en el següent escrit.
Marcel dixit, primavera del 2010
Ah, la fotografia és de Can Cortada i l'mp3: El Bolero de Torreblanca interpretat per la Portàtil-FM (les veus són les noies de la Carrau)
Allò em va agradar molt.
Per cert... he penjat una foto teva al bloc de les dones:
http://martarius.blogspot.com/2010/06/va-de-substituts-estem-fen-una-ronda-de.html
Moltes gràcies per venir!
Fins aviat.
Marta
1 - Inventar-lo
2 - Tocar-lo amb instruments de cobla + un sistema de So Insistent
3 - Cada ballador es fabricava un picacanyes amb el qual s'acompanyava la dansa (a manera de castanyoles).
El que em costa de creure és que tu passessis per allà i jo no m'hi fixés, hehe.
Un petó, ara mateix entro al bloc de les belles noies noves de la vella nova-cançó!