“Unes quatre o sis” són les dones musulmanes que a Barcelona utilitzen el vel integral o burca. Això és el que assegura el coordinador del Consell Islàmic de Barcelona al diari 20 minutos d’avui. És una xifra que, de confirmar-se, posaria de manifest que no ens trobem davant un problema amb la dimensió que té a altres països, com França, on la qüestió de la prohibició del vel islàmic integral ha aixecat una forta polèmica. A Catalunya, l’assumpte comença a discutir-se amb força, i a mesura que avancin els dies és probable que la cosa vagi a més.
Hi ha al voltant d’aquesta qüestió posicions que s’entreveuen irreconciliables. Unes aposten fermament per la prohibició del vel integral, esgrimint arguments relacionats amb el respecte als drets de les dones, o amb la interpretació extremista de l’Islam que el burca porta associat, o amb la seva incompatibilitat amb una societat d’acollida oficialment laica. Altres apunten que no es pot prohibir la lliure decisió d’una persona adulta de vestir com vulgui, d’acord amb una determinada interpretació d’una determinada fe.
El debat és, doncs, complex. I les mesures que avui s’estan posant damunt la taula, com a Lleida o El Vendrell, n’acceleren el desplegament. Però el que ens hem de preguntar és si és útil i prudent centrar l’atenció política i mediàtica en aquesta qüestió quan encara no tenim prou ben resolta la qüestió de fons, que no és cap altra que la manera de fer compatible la diferència cultural i religiosa existent entre la societat d’acollida i les persones nouvingudes que s’han establert al nostre país en els darrers anys.
Personalment comparteixo el fons dels plantejaments de gent com l’alcalde socialista de Lleida o alguns dirigents locals de Convergència, però em preocupa que el debat sobre el vel que han impulsat tapi el debat sobre l’articulació d’un model de convivència estable. O que, pitjor encara, el capitalitzi i, en conseqüència, el desnaturalitzi portant-lo per camins tortuosos.
A Catalunya no sembla que estiguem en l’estadi de poder debatre la qüestió del vel sense córrer riscos. A França i a Anglaterra porten dècades de gestió del fenomen migratori –amb èxits i fracassos, amb encerts i errors, però sens dubte amb més experiència- i quan s’ha entomat aquest debat hi ha hagut tensió. I això ha passat tot i que a França i Anglaterra viuen persones nascudes al país que són de segones i terceres generacions de gent vinguda de països musulmans, i que són i se senten totalment anglesos o francesos.
Ras i curt: mentre a França el debat sobre el vel se centra clarament en el vel (amb aportacions polèmiques barrejades amb l’etern debat sobre el laïcisme de l’Estat francès) aquí correm el risc que el debat sobre el vel es confongui amb un debat sobre la immigració. I que qui prengui posició no ho faci en realitat sobre el vel, sinó sobre l’immigrant o la religió que practica.
No perdem de vista que, de moment, són “quatre o sis” les dones que porten burca, i que segons com afrontem aquest debat, podem aconseguir que en poc temps siguin deu vegades més, perquè hi ha debats que, si no es porten bé, impulsen l’integrisme i l’autoexclusió de qui ve al país i té el deure d’adaptar-se a una societat d’acollida que tampoc pot imposar-se sense matisos.
Portar burka no és una qüestió de religió, ni de racisme, ni d’integració. Sino una pura i cultural submissió de la dona. Impedir que es porti és una qüestió de dignitat de l’ésser humà, de llibertat d’expressió, d’igualtat de l’home i la dona, d’integració, d’integritat moral i fins i tot, de seguretat (entre molts d’altres). Sí, n'hi haurà que el porten "voluntàriament".
No es voluntàriament, és el que els ha ensenyat des de petites pel seu entorn. Un paral·lelisme podrien ser les dones que assumeixen i permeten que el seu marit els fumi una clatellada de tan en tan, perquè sa mare els va dir que les coses van així. I no permetríem que al carrer se les estomaqués.
Encara que només es bufetegés una persona en tot Catalunya, no s’ha de permetre. Tampoc s’ha de permetre que una ciutadana estigui sota un burka imposat (educacionalment o mitjançant la intimidació o la violència). Perquè l’impedirà poder-se integrar en la societat, i passarà suaument com un fantasma sense poder ni tan sols mirar al seu voltant. És a dir, no podrà desenvolupar-se com a persona ni com a ciutadà.
Només una dona...i què? A vegades, el Dret ha d’anar per davant de les conductes humanes; d’altres vegades, a remolc. Quan es tracti de Drets Fonamentals que es vulnerin, no ens tacarem les mans d’un fals excés normatiu encara que els casos es comptin amb compta-gotes, ara per ara. Més val preveure que curar.
Dit això, part de la societat musulmana, de Catalunya i de fora, no entendrà el missatge de protecció i el rebrà com un atac si no es fan les coses ben fetes. Les coses ben fetes es fan explicant que ningú està patint discriminació racial o religiosa per prohibir el burka. Les coses ben fetes s’han de fer al Parlament Autonòmic escoltant i explicant (i per què no al Congrés també). No podem escoltar els musulmans de Pakistan, per exemple, però sí fer comprendre als que viuen i treballen a Catalunya que tenim uns drets i llibertats fonamentals que ens ha costat molt d’aconseguir i ells ens han d’ajudar a mantenir-los també.
saps si algú s'ha plantejat que anar pel món amb la cara destapada pot ser una norma implícita de la nostra societat?
Dit amb expressions pròpies i tradicionals: "treure's el barret" davant d'algú és senyal de respecte i també d'admiració, però "donar la cara" és molt més bàsic que això, tant que qui no ho fa s'entén que és un covard o que amaga alguna cosa, cert?
perquè no ens oblidem de les religions dels altres i fem valer les nostres conviccions?
salut,