Haeckel, el biòleg alemany que inventà el terme "ecologia", féu el següent experiment: en un terrari hi entaforà un parell de sargantanes -no em feu ara especificar si eren fardatxos, llangardaixos o dragons-. I, com diu la cançó, com veia que no es barallaven, va anar a buscar un altra sargantana. I anar fent. Unes quantes sargantanes més tard, Haeckel observà un esclat de violència; en incrementar el nombre d'animals dins d'un mateix espai, arribava un punt on es tornaven agressives i s'eliminaven fins tornar a un nombre determinat d'animals dins el mateix terreny. D'això en va dir ecologia.
Aquest significat primitiu d'ecologia -que no està deslligat al d'economia, com es pot comprovar- és el que estic experimentant aquests dies in crescendo. Un espai reduit -el meu cos- experimenta un increment, ja no tant en nombre d'individus, com en quilograms d'un determinat individu. El resultat és lleugerament dolorós, altament incòmode, i vistós en sobremanera. Al contrari que les sargantanes, no m'he tornat agressiva respecte al visitant, perquè la violència no està en la meua naturalesa; però em sent tota impotent i moixa. Deu ser la incipient maternitat que s'apropa silenciosa com una sargantana.
Aquests dies mirar la panxa em recorda a John Malkovic en la pel·lícula Mary Reilly en les seues espectaculars transformacions de Dr Jekill a Mr Hyde. Un peu es passeja des del melic fins la costella. El meu fill està ecològicament constrenyit ací dins. No sé quant de temps tardarà en decidir eixir a conèixer-nos. Quan ho faça, retornarem als nostres espais sostenibles: una persona per cos. Però calcule que aquest passarà a ser l'últim dels meus problemes.
Ai, tinc ganes de veure'l...
Petons!