Ja ho sé, ja ho sé que no és encara estiu, però ho pareix i m'encanta. Continue amb la sèrie de cançons sanremeres que vaig començar amb Io che non vivo senza te. La d'avui, Estate, no va anar a San Remo, però l'estil és eixe, és una cançó de Bruno Martino, del 1960 i té eixe aire de finals dels 50s, quan molts cantants italians cantaven amb eixes consonants fortíssimes, (adesso brrrrucia solo con furorrrrrrr). La versió original és aquesta:
Però a partir d'una versió que en va fer Joao Gilberto, lentíssima i molt bonica, la cançó es va convertir en un estàndard jazz, potser la més bonica de les versions jazz siga la de Chet Baker, bellíssima, nocturna i trista, tot i que la de Michel Petrucciani també és preciosa.
Les senyores italianes l'han cantada totes, clar, Mia Martini, Mina i, com no, Ornella Vanoni (comence a pensar que no existeix cap cançó que la Vanoni no haja cantat). Una de les darreres versions és la d'Irene Grandi, que ha aconseguit traure-li tristor a la cançó.
A Vull llegir... hi ha la lletra.
Sei calda come i baci che ho perduto
Sei piena di un amore che è passato
Che il cuore mio vorrebbe cancellare
Estate
Il sole che ogni giorno ci scaldava
Che splendidi tramonti dipingeva
Adesso brucia solo con furore
Tornerà un altro inverno
Cadranno mille pètali di rose
La neve coprirà tutte le cose
E forse un po' di pace tornerà
Estate
Che ha dato il suo profumo ad ogni fiore
L' estate che ha creato il nostro amore
Per farmi poi morire di dolore
He fet karaoke en italià amb la lletra que ens has enviat i -no podia ser d'una altra manera perquè no hi ha competència possible- amb Na Mina fluixeta de fons.
I ha caigut una plugeta de primavera damunt de les palmeres d'Elx i malgrat la calda d'aquest matí aquest vesprada has amerat l'avinguda d'Alacant d'Elx de melangia.
Més, per favor. Al teu aire.
I quina corrua de cançons tan boniques que ens has regalat. Deixa't estar que sigui San Remo o no San Remo, l'important és que són melodies que et fan sentir coses, Marieta.
Pere