Xaronet |
dimarts, 25 de maig de 2010 | 17:57h
Amigues i amics: pot semblar que la consulta sobre la Diagonal, sols pot interessar els barcelonins, però no és així. L'intent de manipulació dels ciutadans, de pseudodemocraticisme propi d'un model de govern autoritari, transcendeixen els límits territorials de la ciutat
Amigues i amics:
malgrat que a primera vista pugui semblar que el procés de la consulta —que intentava ser un referèndum-plebiscit— sobre la Diagonal barcelonina, és un fet que sols interessa als barcelonins, després de reflexionar sobre el cas, he arribar a la conclusió que no és així. Que tot just permet treure conclusions que portades a altres àmbits, no estrictament municipals ni barcelonins, ens haurien de preocupar. Sí. Ens hauria de preocupar el menyspreu al ciutadà, convocant-lo a avalar una operació de la que sols hi havia un informador, el convocant; ens hauria de preocupar la barra, per no dir una cosa més grossa, dels promotors, PSC-ICV-EUiA, situant dues opcions —tramvia sí, o tramvia sí—, com úniques alternatives, i amagant de manera obscena una tercera, que al capdavall és la que ha estat no ja guanyadora, sinó que triomfalment victoriosa; ens hauria de preocupar l’intent de manipular la gent en favor d’una empresa privada, Tram SA, en detriment del transport públic ja existent a la Diagonal, els autobusos, amb la conseqüència de què si guanyava el tramvia (que era el que volien els promotors de la consulta), es produiria el desviament d’uns 50 milions d’euros anuals des de la pública, EMT, cap a la privada, Tram, SA; ens hauria de preocupar el barroer, per no dir miserable, intent de donar a la manipulació una patina de pseudodemocraticisme propi d’un model autoritari.
I dit això, també ens hauria de preocupar la indiferència dels barcelonins, ja que per a mi aquest 12 per cent de participació no ha estat pas una derrota de l’alcalde i el seu equip de tecnòcrates, sinó que més aviat un, ja us ho fareu! que al capdavall deixa les mans lliures als qui han estat capaços de parir un nyap com aquest; i, finalment, ens hauria de preocupar que aquest: ja us ho fareu! del 88 per cent de la ciutadania, ha permès que Francesc de Carreras l’hagi utilitzat per llançar una càrrega de profunditat sobre el concepte de democràcia, en si mateix.
Tot això que acabo d’escriure, amics i amigues, necessita evidentment ser explicat una mica més detingudament que fent un seguit d’enunciats, és així que a banda que suposo que ja tenia un judici format sobre el procés concret, i seguint la meva tantes vegades declarada afició a intentar saber d’on dallonses venim per saber on dejonses estem (i perquè cony hi estem), abans d’intentar posar-me a fer una visió concreta d’aquest nyap, intentaré fer una visió general de com ha evolucionat l’Ajuntament de Barcelona, a partir de l’indiscutible èxit del Jocs Olímpics, fins arribar a aquesta immensa llufa de la consulta de la Diagonal.
Una evolució, i una llufa, a càrrec d’un equip de govern municipal format per una colla de txitxarelos, escandalosament ben pagats, sortits molts d’ells de prestigioses escoles de formació empresarial, Esade, Iese, etcètera. Sobre això dels cadells d’executiu agressiu sortits d’aquestes escoles, ja vaig comentar en una de les tres cartes dedicades al totxo, que en un debat a Àgora, i parlant sobre els qui des de bancs caixes i assessories diverses havien estat els grans creadors de la catàstrofe, Josep Subirà, professor d’Esade, conservador com és sabut, li va dir a Luís de Sebastián, obertament esquerranós i també professor de la mateixa escola: “I a aquests els hem format tu i jo!”. La qual cosa va merèixer una rotunda confirmació de De Sebastiàn.
Anem, però, per aquesta farsa municipal, que ja veurem si no acaba en tragèdia
1. Lloc de l’acció. Ajuntament de Barcelona, una mica més de 14.000 funcionaris cap els 27 o 28.000 si es compta el personal laboral que cobreix diverses àrees, incloent aquesta paradoxal modalitat d’empreses ni públiques ni privades, sinó que tot el contrari, que són les societats privades municipals, gran patronal barcelonina, per tant. Una institució de majoria teòricament progressista, en la que els sous van des dels 125.123 euros anuals que cobra l’alcalde (El Público, 22 de maig) fins els poc més de 1.000 mensuals dels funcionaris de més baixa categoria, que són una pila. Amb un tret al que parar compte. Un funcionari de màxima categoria, A1, té un salari base mensual de 1.161,30 euros, que pot arribar a doblar en base a complements, i un funcionari de baixa categoria, C2, té un salari base de 600,75, que també pot arribat a doblar, esclar. Ara bé, el personal laboral difícilment arriba als 1.000 euros, i a més no és funcionari (tècnicament inamovible), sinó simplement contractat.
Hi ha altra mena, o casta, de contractats. Una és, la colla de gerents i càrrecs de confiança, de sou misteriós per més que elevadíssim, amb funcions i capacitats professionals en alguns casos més misterioses encara —la defenestrada Pilar Conesa, forma (o formava) part d’aquest colla—, que en general, i partint del que se m’ha explicat de la seva forma d’actuar, són una bona mostra de despotisme gens il·lustrat de baixa volada.
I finalment, podríem parlar d’un tercer grup: els treballadors de les empreses externalitzades. Però això ho deixaré per la setmana vinent.
2. Pròleg. Com ja sabeu, els Jocs Olímpics del 92 va ser una gran salt endavant per a Barcelona, i també Catalunya en general. Aquell estiu la Mercè i jo vam estar viatjant per l’Alsàcia i la Lorena —de càmping, que és la forma més còmoda de viatjar; sí, he escrit còmoda—, i la matrícula de Barcelona, i les quatre barres al costat, cridaven l’atenció i creaven una simpatia i curiositat força remarcables entre altres campistes.
Ara bé, aquell èxit, indiscutible, va tenir un costat fosc. Va permetre dur a terme el vell Pla de la Ribera (tombat anys enrere per un ample moviment popular) que havia estat preparat al despatx que compartien, entre altres, Roca Junyent i Narcís Serra —quan la transició, les males llengües deien que tots dos, més o menys lligats al FOC, s’havien jugat a cara i creu qui s’apuntava a Convergència i qui als socialistes. Va sortit el que va sortir, i les mateixes males llengües deien que l’atzar havia estat injust: que hauria estat més lògic a l’inrevés... Doncs bé, ara, la construcció de la Vila Olímpica va permetre dur endavant l’enderrocament de totes les velles fàbriques que hi havia entre l’Avinguda Icària, i la platja, més les barraques de Somorrostro. Era segurament una necessitat inqüestionable, però de pas també va significar l’enderrocament de cases de veïns que estaven en bones condicions, però que no encaixaven en el projecte dissenyat pels arquitectes “boccacians“ i epígons, ben instal·lats a l’Ajuntament. Cases i pisos que van ser expropiats a preus ridículs, per donar pas a habitatges caríssims. Aquest apartat, també forma part de la història dels Jocs Olímpics.
L’operació va obrir Barcelona al mar, cosa ben certa, però també va proporcionar, com el vell Pla de la Ribera havia previst, sucoses plusvàlues pels propietaris d’unes fàbriques certament obsoletes. I Barcelona va fer un pas de gegant en la seva desindustrialització. Inevitable, possiblement. Fins i tot imprescindible. Però que es va fer no en favor d’una ciutat de serveis d’alt valor afegit, posem per cas, sinó que bàsicament de serveis turístics. De primer d’interès cultural, és veritat. Va ser el moment en que vam descobrir Gaudí (gràcies als japonesos) i el modernisme (anys abans, Oriol Bohigas i altres de la seva corda, havien fet campanya per enderrocar el Palau de la Música, per lleig i de mal gust) en el que es van promocionar racons i espais urbans com escenari ideal per a la filmació d’espots publicitaris... Era un indici de la ciutat venuda com escenari.
Però aquí sembla com si la imaginació municipal patís un col·lapse. Maragall va intentar repetir la jugada olímpica, organitzant una Exposició Universal, per segona vegada un aconteixement extern com motor intern... sense parar compte que les exposicions ja aprovades, cobrien un període de cap a vint anys. No es podia esperar tant. I de sobte va plegar. Per motius mai no clarificats, però que l’altra dimissió, la de la presidència de la Generalitat, potser que ajuda a intuir. I va aparèixer Clos. I per substituir l’exposició, un invent autòcton: el Fòrum de les Cultures. Nous territoris a colonitzar: les velles fàbriques del Poble Nou —esdevingut Poblenou, o el que és pitjor, 22@, un nom suposadament derivat de les noves tecnologies i que expressa la mentalitat dels qui el van parir—, i Diagonal Mar, paròdia d’un Los Angeles d’estar per casa. Noves plusvàlues, noves cases de veïns en bon estat expropiades de mala manera en nom de la modernitat més moderna... i un resultat absolutament decebedor, per no dir ridícul, i uns costos econòmics mai no clarificats.
3. La despolitització de la politica municipal. Fins la dimissió de Maragall, l’Ajuntament de Barcelona tenia un perfil polític, com correspon a una institució política que és. Light, si volem, però un perfil en el que els partits que formaven el govern municipal tenien alguna cosa a dir als seus regidors, i no a l’inrevés, quan són els regidors els qui imposen al seu partit el que a ells els convé (prou sé que ara el que es porta és criticar els partits no tant per la política que fan, sinó que per fer política, per estar polititzats (!). I penso que és amb Clos que comença la deriva de l’Ajuntament barceloní. Que va començar amb la concepció de Barcelona com una marca comercial, i ja que ara teníem platja, també com una mena de Lloret o Salou amb esglésies gòtiques i la Pedrera. Concepció que ha culminat amb la gran llufa de la falsa consulta. De la que en parlaré la setmana vinent, en la segona part d’aquesta carta.
Així que, amigues i amics, fins a dilluns vinent, Amicalment
Francesc Font Xaronet
PD. Montilla, el nostre president-delegat, va al Senat (que no té vot ni quasi veu en les coses serioses), i no al Congrés de Diputats, i clama: si no em feu cas, guanyaran els separatistes! El resultat, cal dir que ha estat brillant: el PSOE no bloquejarà els membres del Tribunal Constitucional presentats pel PP. Home...! Caldrà deixar passar els dies per veure com acaba la cosa, però molt temo que Montilla ha aconseguit que en cops de tallar-nos el cap amb una destral rovellada, ho facin amb una de nova i lluenta. Si més no, no se’ns infectarà la ferida.
El FMI, ens ha fotut una bona garrotada, general, però com era d’esperar, diaris i teles posen èmfasi en els contractes laborals —que diu l’FMI que han d’estar al nivell dels europeus... per més que res no diu sobre el nivell dels salaris—, i és que ja se sap, la culpa de la crisi és dels assalariats en general, i obrers en particular. La CEOE del senyor Díaz Ferran, està exultant, esclar.
El cas del govern central, fent en un parell d’hores un decret-llei per prohibir a l’endemà mateix que es publiquès al BOE que els ajuntaments puguin contractar crèdits, i rectiticant l’endemà mateix, passant de vint-i-quatre hores a set mesos (tot dient que havia estat un error de redacció), va més enllà de la simple estupidesa, del flagrant cretinisme, de la evident incapacitat.
malgrat que a primera vista pugui semblar que el procés de la consulta —que intentava ser un referèndum-plebiscit— sobre la Diagonal barcelonina, és un fet que sols interessa als barcelonins, després de reflexionar sobre el cas, he arribar a la conclusió que no és així. Que tot just permet treure conclusions que portades a altres àmbits, no estrictament municipals ni barcelonins, ens haurien de preocupar. Sí. Ens hauria de preocupar el menyspreu al ciutadà, convocant-lo a avalar una operació de la que sols hi havia un informador, el convocant; ens hauria de preocupar la barra, per no dir una cosa més grossa, dels promotors, PSC-ICV-EUiA, situant dues opcions —tramvia sí, o tramvia sí—, com úniques alternatives, i amagant de manera obscena una tercera, que al capdavall és la que ha estat no ja guanyadora, sinó que triomfalment victoriosa; ens hauria de preocupar l’intent de manipular la gent en favor d’una empresa privada, Tram SA, en detriment del transport públic ja existent a la Diagonal, els autobusos, amb la conseqüència de què si guanyava el tramvia (que era el que volien els promotors de la consulta), es produiria el desviament d’uns 50 milions d’euros anuals des de la pública, EMT, cap a la privada, Tram, SA; ens hauria de preocupar el barroer, per no dir miserable, intent de donar a la manipulació una patina de pseudodemocraticisme propi d’un model autoritari.
I dit això, també ens hauria de preocupar la indiferència dels barcelonins, ja que per a mi aquest 12 per cent de participació no ha estat pas una derrota de l’alcalde i el seu equip de tecnòcrates, sinó que més aviat un, ja us ho fareu! que al capdavall deixa les mans lliures als qui han estat capaços de parir un nyap com aquest; i, finalment, ens hauria de preocupar que aquest: ja us ho fareu! del 88 per cent de la ciutadania, ha permès que Francesc de Carreras l’hagi utilitzat per llançar una càrrega de profunditat sobre el concepte de democràcia, en si mateix.
Tot això que acabo d’escriure, amics i amigues, necessita evidentment ser explicat una mica més detingudament que fent un seguit d’enunciats, és així que a banda que suposo que ja tenia un judici format sobre el procés concret, i seguint la meva tantes vegades declarada afició a intentar saber d’on dallonses venim per saber on dejonses estem (i perquè cony hi estem), abans d’intentar posar-me a fer una visió concreta d’aquest nyap, intentaré fer una visió general de com ha evolucionat l’Ajuntament de Barcelona, a partir de l’indiscutible èxit del Jocs Olímpics, fins arribar a aquesta immensa llufa de la consulta de la Diagonal.
Una evolució, i una llufa, a càrrec d’un equip de govern municipal format per una colla de txitxarelos, escandalosament ben pagats, sortits molts d’ells de prestigioses escoles de formació empresarial, Esade, Iese, etcètera. Sobre això dels cadells d’executiu agressiu sortits d’aquestes escoles, ja vaig comentar en una de les tres cartes dedicades al totxo, que en un debat a Àgora, i parlant sobre els qui des de bancs caixes i assessories diverses havien estat els grans creadors de la catàstrofe, Josep Subirà, professor d’Esade, conservador com és sabut, li va dir a Luís de Sebastián, obertament esquerranós i també professor de la mateixa escola: “I a aquests els hem format tu i jo!”. La qual cosa va merèixer una rotunda confirmació de De Sebastiàn.
Anem, però, per aquesta farsa municipal, que ja veurem si no acaba en tragèdia
1. Lloc de l’acció. Ajuntament de Barcelona, una mica més de 14.000 funcionaris cap els 27 o 28.000 si es compta el personal laboral que cobreix diverses àrees, incloent aquesta paradoxal modalitat d’empreses ni públiques ni privades, sinó que tot el contrari, que són les societats privades municipals, gran patronal barcelonina, per tant. Una institució de majoria teòricament progressista, en la que els sous van des dels 125.123 euros anuals que cobra l’alcalde (El Público, 22 de maig) fins els poc més de 1.000 mensuals dels funcionaris de més baixa categoria, que són una pila. Amb un tret al que parar compte. Un funcionari de màxima categoria, A1, té un salari base mensual de 1.161,30 euros, que pot arribar a doblar en base a complements, i un funcionari de baixa categoria, C2, té un salari base de 600,75, que també pot arribat a doblar, esclar. Ara bé, el personal laboral difícilment arriba als 1.000 euros, i a més no és funcionari (tècnicament inamovible), sinó simplement contractat.
Hi ha altra mena, o casta, de contractats. Una és, la colla de gerents i càrrecs de confiança, de sou misteriós per més que elevadíssim, amb funcions i capacitats professionals en alguns casos més misterioses encara —la defenestrada Pilar Conesa, forma (o formava) part d’aquest colla—, que en general, i partint del que se m’ha explicat de la seva forma d’actuar, són una bona mostra de despotisme gens il·lustrat de baixa volada.
I finalment, podríem parlar d’un tercer grup: els treballadors de les empreses externalitzades. Però això ho deixaré per la setmana vinent.
2. Pròleg. Com ja sabeu, els Jocs Olímpics del 92 va ser una gran salt endavant per a Barcelona, i també Catalunya en general. Aquell estiu la Mercè i jo vam estar viatjant per l’Alsàcia i la Lorena —de càmping, que és la forma més còmoda de viatjar; sí, he escrit còmoda—, i la matrícula de Barcelona, i les quatre barres al costat, cridaven l’atenció i creaven una simpatia i curiositat força remarcables entre altres campistes.
Ara bé, aquell èxit, indiscutible, va tenir un costat fosc. Va permetre dur a terme el vell Pla de la Ribera (tombat anys enrere per un ample moviment popular) que havia estat preparat al despatx que compartien, entre altres, Roca Junyent i Narcís Serra —quan la transició, les males llengües deien que tots dos, més o menys lligats al FOC, s’havien jugat a cara i creu qui s’apuntava a Convergència i qui als socialistes. Va sortit el que va sortir, i les mateixes males llengües deien que l’atzar havia estat injust: que hauria estat més lògic a l’inrevés... Doncs bé, ara, la construcció de la Vila Olímpica va permetre dur endavant l’enderrocament de totes les velles fàbriques que hi havia entre l’Avinguda Icària, i la platja, més les barraques de Somorrostro. Era segurament una necessitat inqüestionable, però de pas també va significar l’enderrocament de cases de veïns que estaven en bones condicions, però que no encaixaven en el projecte dissenyat pels arquitectes “boccacians“ i epígons, ben instal·lats a l’Ajuntament. Cases i pisos que van ser expropiats a preus ridículs, per donar pas a habitatges caríssims. Aquest apartat, també forma part de la història dels Jocs Olímpics.
L’operació va obrir Barcelona al mar, cosa ben certa, però també va proporcionar, com el vell Pla de la Ribera havia previst, sucoses plusvàlues pels propietaris d’unes fàbriques certament obsoletes. I Barcelona va fer un pas de gegant en la seva desindustrialització. Inevitable, possiblement. Fins i tot imprescindible. Però que es va fer no en favor d’una ciutat de serveis d’alt valor afegit, posem per cas, sinó que bàsicament de serveis turístics. De primer d’interès cultural, és veritat. Va ser el moment en que vam descobrir Gaudí (gràcies als japonesos) i el modernisme (anys abans, Oriol Bohigas i altres de la seva corda, havien fet campanya per enderrocar el Palau de la Música, per lleig i de mal gust) en el que es van promocionar racons i espais urbans com escenari ideal per a la filmació d’espots publicitaris... Era un indici de la ciutat venuda com escenari.
Però aquí sembla com si la imaginació municipal patís un col·lapse. Maragall va intentar repetir la jugada olímpica, organitzant una Exposició Universal, per segona vegada un aconteixement extern com motor intern... sense parar compte que les exposicions ja aprovades, cobrien un període de cap a vint anys. No es podia esperar tant. I de sobte va plegar. Per motius mai no clarificats, però que l’altra dimissió, la de la presidència de la Generalitat, potser que ajuda a intuir. I va aparèixer Clos. I per substituir l’exposició, un invent autòcton: el Fòrum de les Cultures. Nous territoris a colonitzar: les velles fàbriques del Poble Nou —esdevingut Poblenou, o el que és pitjor, 22@, un nom suposadament derivat de les noves tecnologies i que expressa la mentalitat dels qui el van parir—, i Diagonal Mar, paròdia d’un Los Angeles d’estar per casa. Noves plusvàlues, noves cases de veïns en bon estat expropiades de mala manera en nom de la modernitat més moderna... i un resultat absolutament decebedor, per no dir ridícul, i uns costos econòmics mai no clarificats.
3. La despolitització de la politica municipal. Fins la dimissió de Maragall, l’Ajuntament de Barcelona tenia un perfil polític, com correspon a una institució política que és. Light, si volem, però un perfil en el que els partits que formaven el govern municipal tenien alguna cosa a dir als seus regidors, i no a l’inrevés, quan són els regidors els qui imposen al seu partit el que a ells els convé (prou sé que ara el que es porta és criticar els partits no tant per la política que fan, sinó que per fer política, per estar polititzats (!). I penso que és amb Clos que comença la deriva de l’Ajuntament barceloní. Que va començar amb la concepció de Barcelona com una marca comercial, i ja que ara teníem platja, també com una mena de Lloret o Salou amb esglésies gòtiques i la Pedrera. Concepció que ha culminat amb la gran llufa de la falsa consulta. De la que en parlaré la setmana vinent, en la segona part d’aquesta carta.
Així que, amigues i amics, fins a dilluns vinent, Amicalment
Francesc Font Xaronet
PD. Montilla, el nostre president-delegat, va al Senat (que no té vot ni quasi veu en les coses serioses), i no al Congrés de Diputats, i clama: si no em feu cas, guanyaran els separatistes! El resultat, cal dir que ha estat brillant: el PSOE no bloquejarà els membres del Tribunal Constitucional presentats pel PP. Home...! Caldrà deixar passar els dies per veure com acaba la cosa, però molt temo que Montilla ha aconseguit que en cops de tallar-nos el cap amb una destral rovellada, ho facin amb una de nova i lluenta. Si més no, no se’ns infectarà la ferida.
El FMI, ens ha fotut una bona garrotada, general, però com era d’esperar, diaris i teles posen èmfasi en els contractes laborals —que diu l’FMI que han d’estar al nivell dels europeus... per més que res no diu sobre el nivell dels salaris—, i és que ja se sap, la culpa de la crisi és dels assalariats en general, i obrers en particular. La CEOE del senyor Díaz Ferran, està exultant, esclar.
El cas del govern central, fent en un parell d’hores un decret-llei per prohibir a l’endemà mateix que es publiquès al BOE que els ajuntaments puguin contractar crèdits, i rectiticant l’endemà mateix, passant de vint-i-quatre hores a set mesos (tot dient que havia estat un error de redacció), va més enllà de la simple estupidesa, del flagrant cretinisme, de la evident incapacitat.
