Diumenge passat, a Reus, servidor va creure que fent el vermut amb els amics i deixant-se vernissar de purè de verdures per un nap-buf d’ulls blaus, la parcel•la de felicitat del dia ja la tenia més que comprada. Però anava errat. Calia posar-se la careta de cronista per a arribar a posar cireretes al capdamunt de tot. Posar-se la careta i arribar-se a Almoster.Queia el sol a gavadals. Dinats, vam agafar el cotxe i vam giragonsar rotondes amunt per Castellvell. No hi calia arribar al mateix Almoster. A mà esquerra, abans d’entrar al poble, un cartell: “Picarany-Ferrater” posava la ics al mapa del tresor. Més cartells iguals i l’acumulació de cotxes va desistir d’anar més amunt. Es va aparcar sota una alzina frondosa.
El camí per arribar al nostre objectiu, flanquejat de xiprers, ens va donar la tènue aroma de la pinassa. Saludàvem coneguts. Saludàvem altres cronistes. Saludàvem i aplaudíem la benignitat de l’ombra dels pins. Als nostres peus, una postal del Camp emboirat. Érem a l’altra banda del Puig d’en Cama. Encaixonada, la casa. Els pins era com si hi volguessin entrar. La casa va ser construïda als anys vint del segle passat pels Ferraté de Reus. Pares d’un crític d’art, pares d’un poeta, pares d’un gramàtic: Gabriel Ferrater.
Paladejàvem els sabors del mite. Ens els féiem venir a la boca sense que ens veiessin. Aquestes coses, arribats a una edat, fan de mal mostrar. Però hi eren. Conteníem l’esglai. Vam donar un tomb discret per fer-nos amb l’espai, que en tota representació, sempre és necessari. I era la tarda un regal de llum i de perdre’s endins el bosc i fondre’s entre els xaragalls de les escorces dels pins altius i amenaçants.
La Isabel Olesti, artífex d’aquesta tarda conjuntament amb l’Ajuntament d’Almoster, ens va disposar en grups per anar desgranant, d’ombra en ombra, els versos que Ferrater va disposar en altres fulles sense forma d’agulla. Quatre rapsodes. Quatre músics. La veu acompanyada d’un violoncel, una viola i un parell de violins.
Constatar el melós discurs del vers de Ferrater. La sonoritat líquida. La capacitat de fer-se poema parlant d’ells, d’elles, refractari a tota afectació gratuïta. Poemes dits. Poemes esgarrapats a cop de síl•labes i a cops d’arquet. Ens els tornàvem a fer nostres. Els rellegíem, qui ho sap si no gaire lluny d’on un dia van venir a buscar al seu autor.
Després es va entrar a la casa. Encara amb la ressaca dels versos dits, vençuda la tarda, ens disposàvem a saber-ne més coses de Gabriel Ferrater. De tots els Gabriel Ferrater. De tots menys del que no compten per interessats, per esviaixats, per ridículs...
I mireu que l’he vist de vegades el genial Metrònom Ferrater de l'Enric Juste, però allí, entre la bonhomia d’algunes padrines gallinàcies que amb cada transició del documental, es feien el seu Gabriel Ferrater particular, m’emocionà de nou cada testimoni; cada persona que el va conèixer, que el va estimar. I llavors vaig desobeir Ferrater. Sí, ho vaig fer. Em van venir a buscar els seus versos:
No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.
I no em va donar la gana d’enviar cada polaroid viscuda al bagul del no-res. Cal deixar-se venir la feblesa ja sigui per partir-se amb algú més les imatges d’una família en blanc i negre, en aquests mateixos boscos, molts anys abans. Ja sigui per partir-se els fotogrames d’una família més jove, hipnotitzats per algú que, amb només dues dents, intenta menjar-se una galeta maria.
Foto: quadre original de Gabriel Ferrater probablement pintat al Mas Picarany.
(Per veure més quadres de Ferrater que s'exposen a Reus, podeu visitar el bloc del Sani Girona)
