És una evidència que la xarxa d'internet no està feta per a treballs que requereixen molt de temps i dedicació. Tots anem curts de temps. Rehabilitar és tot el contrari a la rapidesa i immediatesa de la xarxa. Internet practica el 'facilisme'; ho vol tot comprimit: Temps, Espai i coneixement lleuger. Rehabilitar és com si fóra faena d'artesans. Fer obra nova és més directe i tothom es pensa a si mateix capaç a fer-ho. I se n'equivoquen de cap a cap. Qui pot reconstruir, pot construir. I les escoles d'arquitectura no han fet aquesta pensada encara. La rehabilitació, però, caldria que fóra obligatòria en l'aprenentatge, no pas sols com a una optativa en la carrera. Possiblement, els que tenen una formació més clàssica, que l'actual, puguen entendre-ho. Tret de Suïssa i l'estat espanyol, en els quals les competències i responsabilitats en l'obra són totals, en la resta del continent s'ha aprimat tant el coneixement transmès per les universitats que la 'competència' arquitectònica s'ha reduït merament que a ser dissenyadors i dibuixants.Ensenyament que condueix a fer arquitectura de paper i de pantalla multimèdia. Podem imaginar l'arquitecte suís Peter Zumthor, el premi Pritzer-2009, ficat en aquesta mena d'obres menudes. Però no imaginem molts d'aquells que tenen una gran estel·la mediàtica a prova de bomba. Als arquitectes se'ns està oblidant l'art de construir, perquè sols acabem dibuixant, deixant la construció en mans dels promotors, dels constructors i de tot quisqui qui aparega amb algun interès per l'obra. De la resta ja se n'encarreguen els tècnics de les constructores, de les marques multinacionals, dels mega-estudis interdisciplinaris multi-ubicats que fan tot amb la seua marca personal i no amb la de la ciutat i la societat per a qui treballen.
El càlcul, el detall constructiu, les instal·lacions, la il·luminació, la dessecació de murs, els tractaments antixilòfags, la història de l'edifici, la seua ubicació en la trama urbana, els antecedents urbans, la composició i assignació a la seua època ja han passat a ser una rèmora del passat.
Ja no replantegen els tècnics. Els aparelladors s'han convertit en mers gestors de l'edificació -dins dels despatxos- segons la nova estructura de l'edificació europea. No hi cap ja ni tan sols el nom d'aparellador o arquitecte tècnic.
c. de les danses:
Aquest edifici que estem rehabilitant és una gran sort personal. Hi ha un constructor (que té el títol d'enginyer) però no sols té el títol sinó que la seua experiència exerceix com a tal. L'equip multinacional d'operaris de què disposa és d'un coneixement dels oficis molt gran. Ucraïnessos, romanessos, sudamericans i valencians és d'un nivell que no havia conegut en vint-i-cinc anys de professió. Com sempre topetem amb la manca de recursos de les comunitats de veïns. Això ja hosabem i ho assumim. Com a detall val a dir que primera vegada estem posant un morter de calç directament importat de la Toscana. L'escala de volta que hem hagut d'augmentar és talment feta com s'ha fet ací al llarg dels segles. L'edifici és de cinc (5) plantes: Ja apareix en el plànol del pare Vicent Tosca i Mascó en 1704, però amb sols dues plantes. Les altres tres superiors són una intervenció unitària durant el segle XIX, en profunditat que el sobreelevà i homogeneïtzà compositivament en l'alçat. Els edificis mentre els rehabilites te'n parlen, i cal tindre molt fina l'oïda per a comprendre'ls.
Vegeu el següent SLIDER fotogràfic.
Un conyàs del 30 !
És avorridíssim. Però explica perquè la gent no vol ficar-s'hi a rehabilitar.
De pas explica -sensu contrario- perquè construïm l'obra nova tan malament. Qui no ha aprés del passat segurament errarà en el present. Calen un gran nombre de treballs previs i secundaris però imprescindibles per a fer el bo que ens interessa. També en parla dels perills intrínsecs que comporta. En aquest cas amb gent que ha continuat vivint fins que vaig haver de cridar els bombers perquè era impossible prosseguir així.
I per què l'obra nova és molt més agraïda. Ací, per contra, cada dia, apareix una novetat del tot imprevista i cal improvisar-hi i respondre'n amb celeritat en obra. És un treball del tot recomanable.
REHABILITAR EN GENERAL.
Obliga a 'passar-se' un edifici pels dits ajuda a comprendre la ciutat i la societat que l'ha feta possible. Internet està feta per a ser 'acurats, polits i elegants' no admet mostrar la realitat bruta de la rehabilitació. Contra el que hom pensa en general, requereix d'una gran càrrega tecnològica.
Com a mostra n'observeu com estem refent les motlures amb motles de resines i elastòmers.
(*) Recorde la Praga, abans de la separació d'Eslovàquia, on s'estava rehabilitant moltíssim. Avui, l'arquitectura txeca contemporània és de les més reeïxides del continent.
Abraçades
Em sent molt identificat amb la manera d'actuar de JØRN UTZON.
Li vaig fer un post a Roser Giner sobre l'Òpera de Sidney d'Utzon.
Era un home que treballa poer a la gnt a través de la seua arquitectura.
PS: Can Lis és la seua casa a Mallorca. Sorprèn com usa els materials mallorquins però té una visió exòtica més propera a Creta o Xipre en la manera de concebre-la, pel que veig en les fotos que he pogut descobrir.
Agraït prer la descoberta. No m'estranyaria que intervingués i col·laboràs en alguna part de la casa. Això és molt nòrdic...hahahahaha..
Encara ens expliquen el món com una foto fixa. L'estadi Nou Mestalla du aturades les obres any i mig i encara està a mitges i ja comencen a sentir-se parlar de rehabilitar el que n'hi ha fet. En construcció hi ha la física i la química queens aco mpanyen en totes les obres, actuals i antigeus, però sols podem ensumar què passa en aquelles antigues que han fet els diversos processos. A d'això em referesc.
Rep una besada molt sentida. Disculpa que darrerament no dese res alk teu bloc. Tenia una 'baixada' tel·lúrica d'aquelles que tu en saps.
Muaaa
Hi ha molt per rehabilitar, molt i els veïns amb una mica d'esforç, poquet a poquet, ho podem aconseguir, treballant amb gent seriosa, honrada i eficaç, vaja com un tal Blesa que conec ...
I sí, com internet, requereix d'una gran càrrega tecnològica !
Recorde una amiga, propietària d'una casa, catalogada d'arquitectura modernista, prop del Park Güell, va rebre infinitat d'ofertes mil.lionàries de les grans empreses, va dir NO ... i ara els tres fills viuen cadascún en una planta, rehabilitats els pisos, uns taulellets meravellosos i fins i tot pintures que es poden veure al sostres o amagatalls que es van trobar on hi havíen llibres prohibits ! Quantes històries en cada racó d'aquests edificis !
Bon dia Josep !
T'ha scarregat el mort de les obres més dures. La constructora, com em vas dir, t'ajuda i heu tingut força sort amb l'elecció de la constructora, que ho és tot. Una constructora pot enganyar en qualsevol racó i enm quqlasevcol lloc de l'obra. Els tècnics han de tindre la confiança de la comuntitat per a fer-los forts davant el constructor. Però al remat tot çés confiança mútua entre tots els agents i les obres es tiren endavant amb el concurs -i la bona voluntat- de tothom. Si no és un calvari !
Wapa t'estime a tu també. Gràcies us necessitava que passàsseu per aquest bloc. Gràcies a ambdues.
PS: l'aniversari de la X. m'ha fet tindre una certa malenconia en els darrers temps. Encara pense en una escultura adient i una filmació, però no tinc temps i no acabe d'estar satisfet.
Muaaaaaaa