És per aquesta època, fa més o menys un any, que em van diagnosticar endometriosi. Ho recorde mentre em vaig acaronant la panxa. Es tracta d'una malaltia molt freqüent que apareix en diversos graus i afecta els voltants de l'úter. En el meu cas, el meu grau era (és) elevat, degut al nivell d'agressivitat de demostra la malaltia. La sort que tinc és que el teixit endomètric extrauterí només s'ha instal·lat en un ovari.
Feia poc més de tres setmanes que m'havia casat, i em va afectar especialment perquè l'endometriosi pot ser una causa seriosa d'infertilitat. Vaig passar d'una revisió rutinària a un quiròfan en poques setmanes de diferència, sense la seguretat d'eixir-ne indemne. El meu ovari perillava, degut a un quiste del tamany d'una pilota de tennis. Finalment tot va eixir bé.
La solució a la malaltia no existeix. Una volta es manifesta és molt estrany que desaparega per sí sola. No se'n coneix cap cura de la mateixa manera que no se'n coneixen els motius. Però hi ha tractaments hormonals que en poden mitigar els efectes. En el meu cas, el tractament que el meu ginecòleg ens recomanà fou tindre família tan prompte com fóra possible -si efectivament era possible i la malaltia no afectava la possibilitat de tindre xiquets-. Recorde les angoixes d'aquella època mentre em passege la mà per l'arredonida forma que em separa del portàtil, agraïda.
Per a mi és important recordar aquells moments, sobretot ara, que s'apropa l'últim mes d'embaràs i les incomoditats són màximes. En moments com aquests procure recordar els dies en què vaig témer no poder patir mai cap incomoditat. Sempre hi ha esperança.
Marta, escrits com el teu sempre animen i donen esperança.
A mi em van diagnosticar endometriosi severa grau IV fa un any i mig, però feia cinc anys que tenia la malaltia i ningú me la va saber diagnosticar. Després de tot aquest temps, la malaltia s'havia estés fora de l'úter i ovaris. Jo tinc endometriosi peritoneal i és molt dolorosa. Fa un any i mig em van fer una laparoscòpia i vaig començar a buscar quedar-me embarassada, però jo no ho he aconseguit, i, per desgràcia, la malaltia s'ha reproduït i segurament m'hauran de tornar a intervenir.
Aquesta malaltia és la gran desconeguda, la que canvia la teva vida completament, la que, malgrat tot, et fa forta i et fa replantejar-te la vida. En el meu cas, he trepitjat el fre i procuro viure més tranquil·la, gaudint de tot: qui sap el dolor de demà.
Enhorabona pel teu embaràs!!!
La vida és això, angoixes, perills, coses bones, coses dolentes, coses extraordinàries, placidesa, nervis, de tot una mica .... i sempre existeix la esperança !
Bona nit i bells somnis !