Al llarg d'aquesta legislatura que es comença a acabar Esquerra ha tingut encerts i errors, com tots els partits i com tots els governs. Hi ha un argument, però, que han esgrimit a bastament moltes persones per desmarcar-se del partit i, potser, passar a engruixir les files d'alguna altra formació o, si més no, apostar-hi de manera pública. Aquest argument diu que Esquerra s'havia posat com a objectiu catalanitzar el PSOE-C i que, vistes les decisions i les actituds dels socialistes en qüestions de la més diversa mena, és obvi que l'objectiu no s'ha acomplert. I no només això, sinó que ERC ha perdut bona part del suport de l'independentisme. Per tant, diuen, el fracàs d'aquest objectiu exigeix –o exigia, en el cas dels qui ja n'han desisitit i han preferit marxar– un canvi de rumb.
Des del meu punt de vista, Esquerra s'ha equivocat en diversos aspectes de la gestió de govern, però allà on ha fet més mal ha estat en l'àmbit de la comunicació. Hi ha hagut declaracions públiques que l'independentisme no ha encaixat gens bé i encara ara hi ha decisions tàctiques que no s'acaben d'entendre, com aquesta del referèndum multiopció que inclogui la quimera de l'opció federal i que a mi mateix m'ha fet deixar en suspens el suport a la formació de Puigcercós.
Dit això, fa més de quatre anys que parlo d'un pols –o torcebraç– entre PSOE-C i ERC. Quan es va decidir reeditar el tripartit ja vaig dir que "Endavant!" perquè, si a ERC l'acord de govern d'esquerres li havia costat dos escons, al PSOE-C li n'havia costat cinc. Per tant, dades objectives a la mà, Esquerra estava guanyant i podia guanyar més encara aquell torcebraç. Després han vingut els corrents crítics i l'electorat i la militància que reclamaven que es trenqués el govern amb els socialistes perquè no es podia digerir haver de ser còmplices de certes accions de govern. I així, Esquerra començava una davallada que avui tothom dóna per feta, pendent només de quantificar en escons. I segurament la gestió d'aquesta eventual davallada no ha estat la millor possible. I per això tot fa pensar que, a diferència del 2006, a les eleccions del 2010 serà Esquerra qui perdrà més escons que no pas el PSOE-C. Però alerta: estem parlant que el PSOE-C continuï la davallada. Esquerra, doncs, se sacrifica de manera sagnant, però l'objectiu de situar l'adversari de l'independentisme entre la paret de l'afebliment o la conversió queda pràcticament acomplert.
Una recent enquesta de La Vanguardia dóna al PSOE-C entre 32 i 33 escons. Si es confirmés aquesta dada, l'afebliment dels socialistes, derivat de la seva radicalitat en la defensa d'Espanya i en el seu enrocament contra l'avenç de la democràcia i el dret de decidir, seria un fet. La centralitat s'ha desplaçat ja cap a la independència i ells n'han quedat escombrats. Ja no estan en condicions d'articular cap alternativa a l'independentisme, que no només és majoritari en termes de quantitat, sinó també en termes de qualitat. Resulta especialment interessant llegir a La Vanguardia coses com aquesta: "Entre los electores socialistas la cuota de apoyo a la independencia ha pasado de un 22%, hace dos meses, a un 35% ahora, mientras que el resto de votantes apenas registra cambios relevantes."
Feta aquesta feina, és evident que un tercer tripartit ja no tindria cap sentit i que, per tant, aquesta vegada Esquerra se'n pot desmarcar. I per no fer-ho gratuïtament, pot fer-ho posant com a condició el suport a un referèndum. Sense l'opció federal, que no és una opció que existeixi en realitat perquè a Espanya no es vol federar ningú. Si el PSOE-C ho accepta, endavant. I si no, ara sí, a l'oposició sense por, que s'ha fet la feina que s'havia de fer i ara s'acosta el moment de la veritat.
Dit això, fa més de quatre anys que parlo d'un pols –o torcebraç– entre PSOE-C i ERC. Quan es va decidir reeditar el tripartit ja vaig dir que "Endavant!" perquè, si a ERC l'acord de govern d'esquerres li havia costat dos escons, al PSOE-C li n'havia costat cinc. Per tant, dades objectives a la mà, Esquerra estava guanyant i podia guanyar més encara aquell torcebraç. Després han vingut els corrents crítics i l'electorat i la militància que reclamaven que es trenqués el govern amb els socialistes perquè no es podia digerir haver de ser còmplices de certes accions de govern. I així, Esquerra començava una davallada que avui tothom dóna per feta, pendent només de quantificar en escons. I segurament la gestió d'aquesta eventual davallada no ha estat la millor possible. I per això tot fa pensar que, a diferència del 2006, a les eleccions del 2010 serà Esquerra qui perdrà més escons que no pas el PSOE-C. Però alerta: estem parlant que el PSOE-C continuï la davallada. Esquerra, doncs, se sacrifica de manera sagnant, però l'objectiu de situar l'adversari de l'independentisme entre la paret de l'afebliment o la conversió queda pràcticament acomplert.
Una recent enquesta de La Vanguardia dóna al PSOE-C entre 32 i 33 escons. Si es confirmés aquesta dada, l'afebliment dels socialistes, derivat de la seva radicalitat en la defensa d'Espanya i en el seu enrocament contra l'avenç de la democràcia i el dret de decidir, seria un fet. La centralitat s'ha desplaçat ja cap a la independència i ells n'han quedat escombrats. Ja no estan en condicions d'articular cap alternativa a l'independentisme, que no només és majoritari en termes de quantitat, sinó també en termes de qualitat. Resulta especialment interessant llegir a La Vanguardia coses com aquesta: "Entre los electores socialistas la cuota de apoyo a la independencia ha pasado de un 22%, hace dos meses, a un 35% ahora, mientras que el resto de votantes apenas registra cambios relevantes."
Feta aquesta feina, és evident que un tercer tripartit ja no tindria cap sentit i que, per tant, aquesta vegada Esquerra se'n pot desmarcar. I per no fer-ho gratuïtament, pot fer-ho posant com a condició el suport a un referèndum. Sense l'opció federal, que no és una opció que existeixi en realitat perquè a Espanya no es vol federar ningú. Si el PSOE-C ho accepta, endavant. I si no, ara sí, a l'oposició sense por, que s'ha fet la feina que s'havia de fer i ara s'acosta el moment de la veritat.
Ja sé que tot sembla indicar aquest escenari, però encara em resisteixo a atorgar a les enquestes una excessiva credibilitat (cosa que hem aprés dels EUA). Com molt bé has fet veure, el "Tornarem a vèncer" està donant molt de joc i, per tant, encara hi ha marge d'actuació. Això sí, no confio gaire en la capacitat estratègica d'Esquerra, lamentablement...
Dit aixo, coincideixo força amb la teva visió, tot i que el costat fosc és més present en la meva percepció (si em permets la llicència).
Sóc totalment escéptic pel què fa als arguments-PI de Reagrupament, al paper de Laporta, a l'evolució del vot independentista i a la unitat de la causa, però reconec que llegir-te animaria a una pedra!
Salut!
David
Salut!
Però, bromes a part, gràcies pel comentari.
I un altre consideració: El 35 % de votants del PSOE que diu que és independentista, per què no vota Esquerra ? No seria més normal ? Per què no ho fa ?
1- ha desencantat les seves bases d'origen més espanyolista i, o no votaran, o votaran PP-C
2- entre els que els voten a les eleccions espanyoles, molts els importa poc el Parlament català i no els votaran
3- ha desencantat en general la política i la gent s'afegirà a l'abstenció.
(dubto que si no voten sigui per independentistes)
La pèrdua de diputats d'ERC hauria valgut la pena si realment el PSOE-C s'hagués postulat entre l'independentisme o l'unionisme. Però no, tornaran a situar-se en l'eix dretes i esquerres i abandonaran aquest altre, a ells no els interessa. L'esperança és que aparegui un altre partit radicalment independentista que vagi creixent i aconsegueixi formar un front prou potent i unit que proposi descaradament la llibertat nacional com a solució de tots els nostres problemes, davant d'un altre front unionista a Espanya. Ergo, ens cal un gran bloc que s'enfronti al PSOE-C + PP + regionalistes diversos. Amb ERC ja no hi podem comptar, ara per ara. Jordi Redondo (Col·lectiu Eterna)