Per assolir qualsevol objectiu que una societat es proposi calen dues coses: reforçar-ne els partidaris i afeblir-ne els detractors, aquells qui estan en una posició que els permetria frenar el procés o posar-hi un tap. Evidentment, no parlo del PP, que poca cosa hi pot fer, sinó del PSOE-C. Doncs bé, mai no havien estat tan malament com ara. Una
enquesta de diumenge a La Vanguardia els atribueix entre 33 i 34
escons, tres o quatre per sota dels 37 que va obtenir Montilla i que ja
va ser un pèssim resultat comparat amb els 42 que van acompanyar Pasqual
Maragall en la seva legislatura i encara pitjor si la referència són
els 52 d'abans.
Que el discurs del PSOE-C ha quedat fet miques des del
moment en què han ocupat el poder –sí: tot el poder; precisament per
això!– és força evident. Si aquests sondejos es confirmen a les
eleccions, l'èxit de la jugada serà rodó i, encara que Esquerra s'hi
hagi deixat bous i esquelles, els haurem de reconèixer la part de mèrit
que hi tinguin. Finalment quedarà demostrat que han forçat el PSOE-C a
triar. El PSOE-C continua triant Espanya i això arrossega ERC cap avall,
sí, però era una dinàmica necessària si es volia dur a terme el procés.
Des d'avui i fins a la jornada electoral, els socialistes tindran molts i molts problemes i arribaran a la contesa visiblement tocats. Aquell vídeo que van fer circular sobre les victòries a l'últim moment quedarà com una anècdota ridícula que ells mateixos preferiran no recordar –de fet, heu vist que n'hagin tornat a parlar gaire?–. Tornant a La Vanguardia, avui dimarts expliquen que tant el fracàs d'Hereu com les retallades imposades per Zapatero els han obligat a canviar d'estratègia i ja se sap que quan canvies massa d'estratègia acabes que no ets capaç d'emetre un missatge mínimament creïble i coherent.
Aquesta davallada contínua dels socialistes no s'explica per causes endògenes. O no només. Si bé és cert que l'excés de poder aixeca suspicàcies i que desgasta per naturalesa, això sol no ho explica tot. Sens dubte és el procés sobiranista, el desplaçament de la centralitat cap a la independència, allò que els ha trencat el discurs i l'estratègia.
El problema dels socialistes catalans és un doble dogma que són dues cares d'una mateixa moneda: d'una banda, una excessiva obediència a Rodríguez Zapatero, una obediència que no és ni corresposta ni recompensada. Al contrari, sovint fa l'efecte que el PSOE autèntic, l'original, el d'Espanya, vol que el PSOE-C perdi la Generalitat. Potser perquè el joc amb Artur Mas els resulta més còmode i més rendible? Ja se senten veus que proposen desmarcar-se'n, ja, però Montilla, que s'equivoca, els fa callar a l'instant.
De l'altra, el dogma que la independència no és una opció, que cal negar-la de totes totes. I també aquí les esquerdes són cada cop més evidents. La setmana passada, Bustos (Sabadell) i Baron (Mataró) aprovaven les mocions de suport a les consultes independentistes dels seus municipis. Ahir, l'exbatlle de Badalona Joan Blanch, fundador del PSC, apareixia al costat dels promotors de la Conferència per la Independència. I és que davant de l'evident inviabilitat d'una incerta i quimèrica aposta federal, el PSOE-C se situa en una disjuntiva clara: o fa costat a PP i Ciutadans en un espanyolisme cec i recalcitrant o fa un tomb a la seva estratègia i fa seu, si no el discurs independentista, almenys el del dret de decidir.
Des d'avui i fins a la jornada electoral, els socialistes tindran molts i molts problemes i arribaran a la contesa visiblement tocats. Aquell vídeo que van fer circular sobre les victòries a l'últim moment quedarà com una anècdota ridícula que ells mateixos preferiran no recordar –de fet, heu vist que n'hagin tornat a parlar gaire?–. Tornant a La Vanguardia, avui dimarts expliquen que tant el fracàs d'Hereu com les retallades imposades per Zapatero els han obligat a canviar d'estratègia i ja se sap que quan canvies massa d'estratègia acabes que no ets capaç d'emetre un missatge mínimament creïble i coherent.
Aquesta davallada contínua dels socialistes no s'explica per causes endògenes. O no només. Si bé és cert que l'excés de poder aixeca suspicàcies i que desgasta per naturalesa, això sol no ho explica tot. Sens dubte és el procés sobiranista, el desplaçament de la centralitat cap a la independència, allò que els ha trencat el discurs i l'estratègia.
El problema dels socialistes catalans és un doble dogma que són dues cares d'una mateixa moneda: d'una banda, una excessiva obediència a Rodríguez Zapatero, una obediència que no és ni corresposta ni recompensada. Al contrari, sovint fa l'efecte que el PSOE autèntic, l'original, el d'Espanya, vol que el PSOE-C perdi la Generalitat. Potser perquè el joc amb Artur Mas els resulta més còmode i més rendible? Ja se senten veus que proposen desmarcar-se'n, ja, però Montilla, que s'equivoca, els fa callar a l'instant.
De l'altra, el dogma que la independència no és una opció, que cal negar-la de totes totes. I també aquí les esquerdes són cada cop més evidents. La setmana passada, Bustos (Sabadell) i Baron (Mataró) aprovaven les mocions de suport a les consultes independentistes dels seus municipis. Ahir, l'exbatlle de Badalona Joan Blanch, fundador del PSC, apareixia al costat dels promotors de la Conferència per la Independència. I és que davant de l'evident inviabilitat d'una incerta i quimèrica aposta federal, el PSOE-C se situa en una disjuntiva clara: o fa costat a PP i Ciutadans en un espanyolisme cec i recalcitrant o fa un tomb a la seva estratègia i fa seu, si no el discurs independentista, almenys el del dret de decidir.
Penso que, d'una banda, hem de donar tot el suport a Esquerra. Em fa molta ràbia que suposats independentistes no parin de tirar pedres a la teulada, al, avui per avui, unic partit independetista parlamentari, encara que l'hagin cagat més d'un vegada i més de dues. Qui hi ha que ho faci tot bé ????
D'altre banda, tornaré a demanar, un vegada més, que tots els independetistes que no vulguin votar Esquerra, s'uneixen en una única candidatura en la que hi sigui absolutament tothom. Es hora, per tant, de la generositat.
Que tothom tigui molt clar que CiU no ens portarà a la independència. I que, si no anem a votar, tampoc la obtindrem. Per tant, o votem Esquerra, o votem aquesta altre llista que hauria de ser molt unitària.
Dic això, perquè correm el risc que l'evident independentisme sociòlogic no tingui una traducció política al parlament en forma d'escons. I jo no estic disposat a perdre quatre anys més. De cap de les maneres.
1. Esquerra m'ha decebut en molts aspectes, però segueix essent l'únic partit independentista amb representació parlamentària i ha aconseguit visualitzar que l'alternança política al nostre país és possible.
2. Em resulta difícil de comprendre (malgrat que en conec els motius) aquesta obsessió en criticar el paper d'Esquerra en el procés d'independència basant-se, únicament i exclusiva, en el pacte amb el PSC i donant per fet que un pacte amb CiU hauria estat quelcom meravellós. Si volem la unitat, potser que ens tractem amb respecte els uns als altres, no?
3. Resulta curiós de constatar que sempre que es reclama unitat es fa amb tot un seguit de condicions prèvies irenunciables (no pactar amb el PSC, primer independència i després política (seguint la línia del PI)...) que fan impossible, d'entrada, que Esquerra se senti còmoda amb aquesta idea.
4. El segon tripartit, malgrat l'evident mediocritat, ha dut a terme coses positives, com ara la llei del cinema que ja es comença a criticar des de CiU, per exemple, o el traspàs (limitat per l'autonomisme que no ens atrevim a trencar) de rodalies.
5. Em costa d'acceptar la generositat amb què ens hem pres el llinxament constant i persistent contra en Josep-Lluís Carod-Rovira, cosa que parla molt poc en favor de tots nosaltres. Agradi més o menys, estem parlant d'un dels pocs polítics brillants de la política catalana actual i ens hem permés el luxe de prescindre'n alegrement...
6. El PSC i CiU es retroalimenten i accepten la perpetuació del model autonòmic vingut a menys que estem patint i patirem.
En fi, que potser que sumem i ens deixem de tonteries de l'estil "i tu més".
Salut i República!
David
En canvi, ara ERC és troba que a fet fora al Carretero i milers de militants i simpatitzants pel fet de voler la candidatura unitària al parlament. Ara ERC mira de recuperar terreny amb les consultes, però sempre tindrà aquesta contradicció de haver fet fora qui proposava el que tots els independentistes demanen: Proclamar la indendència al Parlament per després fer el referendums.
Tot això no ajuda i per culpa d'ells, ara no estem molt més a prop de la independència. El PSC-PSOE, s'hauria desgastat igualment manan amb ERC o amb CiU. Com també a l'Ajuntament amb el impresentable de l'Hereu
1. Som a punt d'aconseguir la independència precisament, en part, perquè Esquerra ha debilitat el PSOE-C i ha provocat el procés sobiranitzador de CiU en deixar-los a l'oposició. Dius que estaríem a punt d'aconseguir-la; més encara? Si hi som més a punt ens passa de llarg!
2. Votaran CiU perquè encara tenim certa dificultat a trencar la polaritat bipartidista que la sociovergència alimenta, allò que el pesat d'en Josep-Empordà va dient del Mas o Montilla. I perquè els socialistes fins ara ho han fet fatal i han preferit deixar que el vaixell s'enfonsi abans que cedir a les raons d'Esquerra. I perquè el discurs de moltes veus de Reagrupament, com la teva mateixa, ha estat "contra el tripartit" més que no pas contra el PSOE-C. Admet que heu destinat moltes més energies a aquest missatge. I admet també la possibilitat que ara sigui CiU qui se'n beneficiï, més que vosaltres mateixos. Afeblir el tercer en discòrdia, el qui té la possibilitat de trencar el bipartidisme, és llançar-se rocs a la teulada.
3. Dir què hauria passat si Esquerra s'hagués quedat a l'oposició és fer volar coloms. Tu creus que hauria passat una cosa i jo crec que n'hauria passat una altra. Recorda, per exemple, que malgrat l'efervescència antiestatut del 2006, al final el NO va ser insuficient. La política és força més complexa que no sovint la pintes tu, Manel.
4. I per acabar, tampoc tinc clar que el PSOE-C s'hagués desgastat igualment. Fixa't en l'evolució d'IU a Espanya. No és fàcil sobreviure el bipartidisme. I no podem oblidar que pot passar, com al Païs Valencià, que un dia es treguin de la màniga un llistó per entrar al Parlament.
5. Les coses no estan tan malament com et convé fer veure per atreure vots cap a Reagrupament, company. Però et perd aquesta mala llet. Fixa't que, un cop més, jo no he dit ni piu de Reagrupament però tu no has pogut estar-te d'abocar-hi una nova crítica. Això és el que et perd. I, a més, poses en risc aquesta eventual unitat. Rumia-hi. Tota la feina que has fet sempre, la que fas avui i la que facis en un futur, que sé que no és poca, poden anar-se'n en orris si no corregeixes això. Al teu voltant, molta gent es crema i es desespera. I no ens convé. Que cadascú empenyi el carro que ha triat empènyer i concentrem els atacs en els adversaris de debò. Ja t'ho he dit fins a la sacietat.
Infravalorar qualsevol actor polític constitueix un atemptat de lesa patria.
Pensem en positiu. Valorem els punts forts i febles dels altres. Però, sobretot, no llancem campanes al vol massa aviat.
Cordialment,
Pere
Sobre la reacció no sé pas si serà una reacció o un reposicionament lleu (la llosa-trumfo del PSOE, hi pesa força, i bescantar-se cap aquí, significa allunyar-se d'allà).
En resum, complicat. Força complicat. Són grans i forts, i la situació, a un elefant savi i totpoderós com són els hi aconsella prudència i ull viu.
Els conec d'alló més bé i no estan pas en condicions de fer gran canvi, encara que volguessin.
Actuaran poc a poquet, i si se'ls desafia dispararan a matar.
Pere
PD Facin el que facin sobre això, hi tindran un pes fort, decisiu, en el nostre futur col.lectiu (un partit de 100.000 membres, no s'improvisa pas, no es fa en tres dies)
Probablement jo no els conec tant com tu, però juraria que fa temps que estan disparant a matar. No sé si això pot ser indici d'alguna cosa.
En el procés hi poden tenir un pes fort, però si el seu electorat els continua abandonant a aquest ritme es trobaran que a l'hora de la declaració d'independència al Parlament, no només no tenen la majoria per impedir-ho, sinó que fan minoria al costat de PP i Ciutadans, per molt que no siguin el mateix. Com dius tu, complicat, però per a ells.