Tens set, vas a la cuina però, com que encara ets xic, no arribes a l’armari dels gots nets. Li dius a l’avia, cridant, i aquesta, sense aixecar-se del balancí, et respon que n’agafis algun d’allà sobre i li facis una balaiada. Que què? Direu, sinó sou de Manresa (i si ho sou potser també). Que li passis una mica d’aigua, sense utilitzar fregall ni detergent.
Hi ha quí diu que a Manresa parlem com a tv3, i el cert és que la modalitat de català que utilitzem, els que l’utilitzem, no s’allunya massa de l’estàndar més o menys fabrià.
A diferència d’Osona o Girona, diem el i no en i tanquem més que no pas ells. En alguns casos, la frontera lingüística és ben precisa: a Cabrianes, per exemple, diuen, o deien, estrÈlla, com a Vic, i a Sallent, que és just al costat, estrÉlla, com a Manresa. Tot i això, neutralitzem sempre que cal i la reducció vocàlica ens surt espontàniament (vam començár dient eurO i ja diem eurU).
A nivell lèxic utilitzem molts pocs localismes. El més conegut és torreta, per test, tot que n’hi ha alguns altres vinculats a activitats agrícoles i al món del pagès. Per això és especialment sorprenent el cas de balaiar. Inicialment em creia que era una paraula en desús però d’abast geogràfic ampli, com rumiar o gibrell, i per això em va sorprendre no trobar-la a cap diccionari. Fent una mica de recerca -google, bàsicament- vaig descobrir que, segons un fòrum de Racó català i el programa d’apadrinament de paraules de l’Ateneu Barcelonès, es tracta, efectivament, d’un localisme manresà. Cruiós, oi? Que no passen aigua als gots a la resta del país? Sempre esbandeixen, encara que no hi hagi sabó?
Com totes les causes dignes de ser recolzades, la preocupació pel futur del mot balaiar (i dels seus derivats i flexions) compte amb més d’un adepte. Dos, concretament, i amb mi tres, es tracta de la Queralt Suñé i el Joan Porti . A tos dos, una abraçada.
Investigant una mica més, descobreixo que en una llengua germana, l’occità antic, la llengua dels trobadors, també hi apareix aquest verb i es tradueix per agitar, moure endins i enfora, i que en francès balayer és escombrar. El parentesc etimològic sembla evident. Ara faltaria trobar-ne l’arrel llatina, jo no me n’he sortit. En tot cas, no deixa de ser sorprenent que un paraula utilitzada pels trobadors occitans, i catalans, hagi sobreviscut només a Manresa i vinculada a un acte tan prosaic com el de passar aigua per un recipient, balaiar.
De fet, estic fent un recull de paraules nostrades.
Salut
: happening designer Chanel snub again sustain Hands louis vuitton imitation shop 15001700 the Reformation, the replica Chanel emerge of lore again aaa Chanel New arrivals technology DialColor: Silver Replica best designer louis vuitton replica handbags Corum Admirals Cup competition Louis Vuitton replica Tahitiennes & Motard 48 Mens rule 947.931.05.0371 lv outlet Watches * local Bvglari high quality replica louis vuitton handbags homestead band. What's this? Chanel replicas Apparently Tila Tequila has Louis Vuitton Nomade Leather aaa ad hoc her avow garb line! faultle
salut!
Per cert, temperi també es diu a Manresa, el que no diem, i en canvi a la Plana sí i a Oló no ho sé, és fresa, per soroll.
Merci, David, per les aportacions i ànims en la recerca!
Salut
Amic meu! acabo de resoldre l’entrellat.
Efectivament, balayer és un verb transitiu francès que segons diu el dictionnaire de la langue française Le Robert significa: I -pousser, enlever (la poussière, les ordures...) avec un balai. O: empènyer,(agitar???) eliminar (la pols, les escombraries...) amb una escombra. Vaja! escombrar.
La paraula balai (utensile composé d’un long manche auquel est fixé un faisceau de pailles, de crins ou une brosse et qui sert à enlever la poussière, à pousser des ordures; o: eina composta d’un mànec llarg al que es fixa un conjunt de palletes, de crineres o un raspall i que serveix per eliminar la pols, per apartar (empenyent) les escombraries) genera el verb balayer.
Fins aquí la part francesa del tema (que ens acosta a l’occità). Ara ve el més interessant: buscant sinònims de balaiar, si per casualitat en trobava, em trobo baleja: buscall, escombra, herba escombrera. De seguit cap al http://dcvb.iecat.net/ diccionari català-valencià-balear de mossèn Alcover i d’en F. de Borja Moll, on, per cert, recull l’entrada “balaiar” i en diu que és un aforisme o localisme de Manresa amb significat d’esbandir la roba, els plats, etc... i em trobo aquesta “baleja” i en diu que és 1.- una escombra feta de branques de corner (dit també cornell) o d’altra planta verda (la ginesta?) que s’empra per BALEJAR. I 2.- Planta de la família de les compostes: Microlonchus Clusii, en cast. escobilla.
I de BALEJAR en diu: 1.- Llevar amb un ramàs (escombra) els baleigs (bocins de troncs, espigues buides i altres residus que el vent no se n'arriba a endur quan venten el blat damunt l'era, i que després separen del gra bo, i ho donen a triar a les gallines; cast. Corzuelo) del munt de blat ventat o ererat agranant per damunt. Em salto la 2.- i la 3.- i passo a la 4.- Esbandir la roba dins l'aigua del safareig per tal que quedi ben neta (Vilabertran, Llofriu, St. Joan ses Fonts).
I encara més: Bàlec: 1.- Planta molt espinosa de la família de les lleguminoses: Calycotome spinosa L. en cast. aliaga. 2.- Pellofa que cobreix el gra de blat (Conflent); en cast. cascabillo.
Etimologia: com el cast. bálago, ‘palla que queda dels cereals després de la batuda’, procedeix segurament del gàl·lic *banatlo ‘argelaga’, ‘escombra’ que per metàtesi s'hauria convertit en *bálatno, *bálagno i *bálago, segons Corominas.
Corominas en el DE. de la lengua castellana, a l’entrada BÁLAGO diu: paja larga de los cereales, quitado el grano, med. S.XV. De una voz céltica afín al bretón, balazn, galés, banadl “retama”, de la cual proceden también el cat. Bàlec “retama enana” y el fr. Balai “escoba”.
Encara més, al etim. de Jordi Bruguera, bàlec: mena de ginesta, 1308, d’origen pre-romà indoeuropeu, probablement del cèltic BÁLADO/BÁLATO, ginesta. (Amb què s’han fet o es feien aquí les escombres?) Derivats: Balejar. Der: baleig 1294, baleja, balejador, balejadures.
És clar que se li ha d’afegir a aquesta llista de derivats, BALAIAR.
Acabo, ja ho sé, una mica espès tot plegat, però, com li havia sentit dir a ma mare (després he recordat l’expressió): Fes-li una BALAIADA!
Salut!
Ens quedarien dos dubtes, de difícil resolució, em temo: Balaiar s'utilitzava arreu del domini lingüístic català i va anar desapareixent de tot arreu excepte de Manresa i la seva àrea d'influència? O és un mot endèmic manresà i sempre ho ha estat? I, per altra banda, en quin moment històric va allunyar-se del sentit que té en francès o occità per prendre el significat que té, aquí, actualment?
S'accepten hipòtesis.
Salutacions i agraïments
Jo vaig tenir l'interès en buscar sobre aquest mot quan no sé per què vaig posar-me aquesta bonica paraula i monovocàlica al meu nick del correu i sempre vaig pensar que era perquè em transportava a alguna cosa infantil...Sí que es troba al diccionari, però sempre com a sinònim de la rosella, i en alguns apareix que sí, que certament és una paraula de les nostres terres. Aprofitant el que està despertant aquest tema, val la pena, m'han dit, un llibre d'en Ramon Solsona (rac1) que intenta explicar moltes d'aquestes curisositats lingüístiques.
Booon dia!
Molt encertades les teves puntualitzacions. Consultarem en Ramon Solsona.
Una abraçada
A Sant Salvador de Guardiola també balaiem.
Merci per la dada.
Tenint en compte que "balejar" és un terme "d'ús general a tot el domini lingüístic cat[alà] en el sentit bàsic descrit" (Coromines, a l'article BÀLEC del volum I del Diccionari Etimològic, p. 593, línia 35), que és el de l'operació agrícola de separar amb una mena d'escombra rústica els residus de palla, d'espiga, etc., del gra (aquest verb apareix als diccionaris generals) i tenint en compte que també "presenta una gran riquesa d'accepcions ampliades -'esbandir la roba', 'desgranar el blat de moro', 'netejar molts altres objectes'" (línia 37), podem concloure que el mot manresà és "balejar", pronunciat "baleiar" com a vestigi d'una antiga pronúncia, perquè al Berguedà, Lluçanès, Bages, etc. (segons el mateix Coromines al volum VI del Diccionari Etimològic, a l'article PUJAR, p. 856, línia 42) abans s'hauria pronunciat <i> per comptes de <j>: encara a molts llocs diuen (o deien) "puiar" per "pujar". (He simplificat tot el que explica en Coromines.)
En resum, podria ben ser que el mot en qüestió fos una accepció secundària amb pronúncia local del mot general català "balejar" (relacionat amb mots similars de l'occità i el francès tal com altres companys han explicat abans).
Merci Ignasi.