Joan Alcaraz |
dilluns, 17 de maig de 2010 | 17:42h
La presumpta reforma de l'avinguda Diagonal de Barcelona ha estat un dels temes estrella d'aquests dies, embotida entre la crisi rampant i la victòria del Barça. També era un dels principals cavalls de batalla de l'alcalde Hereu, que l'havia convertit en un plebiscit i ara, com un bumerang, se li gira en contra. Com que no té present, aquest home i el seu equip -sacrificat, in extremis, Carles Martí- s'han intentat aferrar al futur com a un clau que crema. Ho feien, fins ahir diumenge, amb un entusiasme irreflexiu digne de millor causa.Pífies patètiques a banda, a començaments de setmana ja tenia clar que passava d'anar a votar. I això que, paradoxalment, sóc dels qui pensen que potser sí que convindria reformar la part central d'una de les artèries bàsiques de la ciutat. Però no sóc urbanista -encara que m'agradin l'arquitectura i l'urbanisme- i, sobretot, vaig anar veient que el projecte tenia massa problemes i generava més d'un interrogant. I també que al seu darrere hi mancava lideratge, la qual cosa, en casos així, sempre és decisiva.
No m'agrada fer llenya de l'arbre (encara no del tot) caigut, però Jordi Hereu és un alcalde amb un suport polític feble i que, per dissort seva, no ha entrat bé al conjunt de la ciutadania. Potser la culpa no la té del tot ell. Potser paga els plats trencats de tants anys governant pràcticament els mateixos al cantó mar de la plaça de Sant Jaume. Potser no té l'equip millor -i no ho dic només pel defenestrat Carles Martí, ni més ni menys, ep!, que primer secretari del PSC a Barcelona. Potser està mal aconsellat. Potser, senzillament, és més aviat gafe... Una mica tot plegat.
¿Gosaran tornar-lo a presentar, els sociates, com a cap de cartell municipal? És encara d'hora per a saber-ho, però segur que les especulacions es disparen aviat. Si ho fan, tanmateix, no serà amb les garanties suficients, perquè difícilment l'alcalde té temps de treure's cap més conill del barret...
Les seves últimes iniciatives diguem-ne extraordinàries -els Jocs Olímpics pirinencs o la possible reforma de la Diagonal- no han generat entusiasme ni el necessari consens ciutadà. I el clima creat per la segona li provocà, fins i tot, una sonora xiulada de desaprovació al Palau de la Música, en ocasió del mig segle de trajectòria de Moncho, el Gran.
La consulta diagonalesca ha estat, prou que s'ha vist, no solament un fiasco, sinó una autèntica comèdia d'embolics. El sistema informàtic que no funcionava prou, cables desendollats, suplantacions de vot, el mateix alcalde que va votar realment o ho va fer veure... I això, quant a la forma. En el fons de la qüestió hi havia un estudi insuficient de l'equilibri entre el transport públic i el privat, la funció del carril bici poc resolta -en una ciutat on la cultura ciclista s'havia anat implantant- o el mateix fet de validar com a positiu un nivell que participació que ja es veia -com així ha estat- que seria manifestament baix.
I a sobre, de l'escàs percentatge de gent que ha anat a votar, guanya l'opció C -la gran empestada, com si diguéssim- per escandalosa majoria...
Jo era favorable, en principi, a la reforma de l'emblemàtica artèria del Cap-i-Casal. Però, tal i com ha anat tot, m'ha semblat -no solament a mi- un autèntic pal, això de la Diagonal. De les opcions A -bulevard- i B -rambla-, potser m'hagués decantat per la primera, i no podia votar la C per coherència. Deixant de banda les grans despeses -per les obres del futur i l'operatiu de la pròpia consulta ciutadana- que tot plegat genera en temps de crisi.
L'opció guanyadora, la de deixar la Diagonal tal com està -malgrat que la via, en més d'un aspecte, s'hagi quedat obsoleta-, és també, com l'alt nivell d'abstenció, una mena de càstig a la manca de carisma de l'alcalde i al lideratge que cal exercir si es vol transformar la realitat. I resulta, d'alguna manera, l'expressió d'un desig de canvi en l'àmbit de la política municipal a BCN, després de més de tres dècades d'ajuntaments democràtics.
Hereu, és evident que et balla la cadira, ni que en Martí hagis provat de trobar-hi l'oportú tallafocs. Hauries d'haver presentat la dimissió? No n'estic segur del tot, senyor alcalde, i et vull reconèixer que, en aquesta consulta, t'hi has mullat a fons, tot i que de manera maldestra.
En qualsevol cas, no seré jo qui em dediqui -tampoc no en tinc la possibilitat- a fer-te el llit. Ja t'ho faràs, ja te'l faran, ja s'ho faran...
¿Gosaran tornar-lo a presentar, els sociates, com a cap de cartell municipal? És encara d'hora per a saber-ho, però segur que les especulacions es disparen aviat. Si ho fan, tanmateix, no serà amb les garanties suficients, perquè difícilment l'alcalde té temps de treure's cap més conill del barret...
Les seves últimes iniciatives diguem-ne extraordinàries -els Jocs Olímpics pirinencs o la possible reforma de la Diagonal- no han generat entusiasme ni el necessari consens ciutadà. I el clima creat per la segona li provocà, fins i tot, una sonora xiulada de desaprovació al Palau de la Música, en ocasió del mig segle de trajectòria de Moncho, el Gran.
La consulta diagonalesca ha estat, prou que s'ha vist, no solament un fiasco, sinó una autèntica comèdia d'embolics. El sistema informàtic que no funcionava prou, cables desendollats, suplantacions de vot, el mateix alcalde que va votar realment o ho va fer veure... I això, quant a la forma. En el fons de la qüestió hi havia un estudi insuficient de l'equilibri entre el transport públic i el privat, la funció del carril bici poc resolta -en una ciutat on la cultura ciclista s'havia anat implantant- o el mateix fet de validar com a positiu un nivell que participació que ja es veia -com així ha estat- que seria manifestament baix.
I a sobre, de l'escàs percentatge de gent que ha anat a votar, guanya l'opció C -la gran empestada, com si diguéssim- per escandalosa majoria...
Jo era favorable, en principi, a la reforma de l'emblemàtica artèria del Cap-i-Casal. Però, tal i com ha anat tot, m'ha semblat -no solament a mi- un autèntic pal, això de la Diagonal. De les opcions A -bulevard- i B -rambla-, potser m'hagués decantat per la primera, i no podia votar la C per coherència. Deixant de banda les grans despeses -per les obres del futur i l'operatiu de la pròpia consulta ciutadana- que tot plegat genera en temps de crisi.
L'opció guanyadora, la de deixar la Diagonal tal com està -malgrat que la via, en més d'un aspecte, s'hagi quedat obsoleta-, és també, com l'alt nivell d'abstenció, una mena de càstig a la manca de carisma de l'alcalde i al lideratge que cal exercir si es vol transformar la realitat. I resulta, d'alguna manera, l'expressió d'un desig de canvi en l'àmbit de la política municipal a BCN, després de més de tres dècades d'ajuntaments democràtics.
Hereu, és evident que et balla la cadira, ni que en Martí hagis provat de trobar-hi l'oportú tallafocs. Hauries d'haver presentat la dimissió? No n'estic segur del tot, senyor alcalde, i et vull reconèixer que, en aquesta consulta, t'hi has mullat a fons, tot i que de manera maldestra.
En qualsevol cas, no seré jo qui em dediqui -tampoc no en tinc la possibilitat- a fer-te el llit. Ja t'ho faràs, ja te'l faran, ja s'ho faran...
Si no, et proposaríem per a alcaldessa. Nervi no te'n falta...
...i seria una ciutat positivament esbojarrada.
Si, Joan, jo també canvio de canal quan surt aquest senyor per la televisió. No m'agrada ni el que diu, ni el que fa, ni el com ho diu, ni el que preten...
No crec que torni a sortir escollit, suposant que surti a la llista, és clar; si són prou intel·ligents, no li tornaran a posar.
De tota manera, totes les eleccions es guanyen o es perden després de celebrar-se, no abans...
Rere l'aspecte mel·liflu i de "bona persona"- ahir ma mare encara deia això "és bona persona"-, s'amaga un tirà i un inútil. A mi em sembla clar qui havia de dimitir i no era el primer tinent d'alcalde sinó l'alcalde mateix. Per`una vegada que dimiteix algú és la persona equivocada!
En fi, ja està bé que la ciutadania hagi "parlat" -amb el silenci- fotent-li aquesta clatellada. LLàstima que es vendrà com a "anticonsulta". I en això la democràcia perdrà, ara que el tema de la democràcia directa sortia al carrer...
Quant a l'Hereu, no vull qualificar-lo moralment, no el conec. La meva dona fa zàppig directament només sentir-lo parlar. I és que la imatge, o el to de veu, també són importants, i els líders no s'improvisen.
És clar que, vistos els personatges de l'oposició i la seva categoria, més li valdria a Barcelona fer una operació a l'estil del futbol, i fitxar algun alcalde digne, ni que sigui estranger.
Jo aposto decididament pel meu últim amor -a la pantalla, ai!-, la Rachel Weisz.
Si més no, donaríem un revulsiu de presència, intel·ligència, qualitat i bellesa a l'estimat -no pas ara- Consistori barceloní. I la Filosofia i la Física mai no són sobreres, ni aquí ni enlloc.
Que d'economistes i d'altres buròcrates, ja n'hi posaríem. I funcionaris per cobrar les contribuacions...