Vuit del vespre de divendres 7 de maig. Sóc al Teatre Principal d'Arenys de Mar per assistir a la presentació de Cinera i al passi d'El sueño de Eleanor i de Lluís Llach: la revolta permanent. Quarts d'una de la matinada de diumenge. Torno a ser a casa. Pel mig, què ha passat? Doncs que he estat davant la seu de l'ONU a Ginebra amb una pila de persones més, tots convocats per Deu Mil. Viatge exprés amb cotxe. A la imatge, els tres companys d'aventura (d'esquerra a dreta, Sílvia Martínez, Francesc Martín i Isabel Romano), que a les vuit del matí (com demostra la piulada) ja érem al lloc de la concentració, quan tot estava per fer i tot era possible.
Hem tingut, doncs, un parell d'horetes i escaig per fer un tomb per Ginebra en una hora deliciosa en què els carrers eren pràcticament buits, sense trànsit, sense gent. Només alguns atletes urbans. No feia gaire que havien posat els carrers. I, fet aquest tomb, un altre cop cap a la seu de Nacions Unides, als afores de la ciutat. A mesura que ens hi acostàvem anàvem trobant estelades. En arribar al lloc de la concentració, l'escenari ja estava muntat i en Gerard Sesé anava fent proves de so i la gent de Deu Mil acabava d'enllestir les coses. Moment de saludar els amics que et trobes en aquestes grans ocasions: Víctor Tarradellas, Enric Fontanals, Núria Casademont, Manel Bargalló, Enric Canela, Jaume Marvà, Agustí Esparducer, etc. Però també aquells que veig més sovint: Roser Maresma, Jordi Bilbeny, Josep Manel Ximenis...
I comença l'acte. En Gerard Sesé fa de xouman i de mestre de cerimònies. Canta, fa cantar i presenta els qui fan els parlaments. Hi ha un moment de record per al rei dels espanyols amb la cançó Jo vull ser rei. Molts parlaments. Molta música. L'arenyenca Isabel Romano, de la comissió organitzadora d'Arenys de Mar Decideix, de la Plataforma per la Llengua del Maresme i de moltes altres coses que la tenen hiperactiva, il·lusionada i lluitadora, llegeix el manifest. [vídeo a YouTube]. També m'agrada molt la intervenció de Miquel Marzabal, amb un toc d'humor (Visc a Holanda!) i amb uns elements de discurs a priori inesperats però després aplaudits i celebrats: història d'Holanda, cendres volcàniques i Angela Merkel.
I, en acabar, tornem-hi. Sortir de Ginebra amb cotxe a quarts de quatre de la tarda no resulta tan senzill com entrar-hi a quarts de vuit del matí. Coi de semàfors! El pasisatge, sobretot el de la zona d'Annecy, és realment preciós. Passada la Jonquera posem la retransmissió d'en Puyal. El Madrid empata i el Barça guanya 0-3. Si això acaba així, tornarem a casa i ens trobarem un sarau monumental. Al final, però, els culés s'han d'esperar una setmaneta més, però podran viure l'emoció de la darrera jornada i la consecució del títol a casa.
Ja hem superat el quart assalt. Continuem, inexorables, el nostre camí. No trigueu gaire a afegir-vos-hi si encara no ho heu fet i si us ve gust viure i protagonitzar coses històriques, perquè aviat estarà tot dat i beneït i únicament mancarà gaudir de l'espectacle.
I comença l'acte. En Gerard Sesé fa de xouman i de mestre de cerimònies. Canta, fa cantar i presenta els qui fan els parlaments. Hi ha un moment de record per al rei dels espanyols amb la cançó Jo vull ser rei. Molts parlaments. Molta música. L'arenyenca Isabel Romano, de la comissió organitzadora d'Arenys de Mar Decideix, de la Plataforma per la Llengua del Maresme i de moltes altres coses que la tenen hiperactiva, il·lusionada i lluitadora, llegeix el manifest. [vídeo a YouTube]. També m'agrada molt la intervenció de Miquel Marzabal, amb un toc d'humor (Visc a Holanda!) i amb uns elements de discurs a priori inesperats però després aplaudits i celebrats: història d'Holanda, cendres volcàniques i Angela Merkel.
I, en acabar, tornem-hi. Sortir de Ginebra amb cotxe a quarts de quatre de la tarda no resulta tan senzill com entrar-hi a quarts de vuit del matí. Coi de semàfors! El pasisatge, sobretot el de la zona d'Annecy, és realment preciós. Passada la Jonquera posem la retransmissió d'en Puyal. El Madrid empata i el Barça guanya 0-3. Si això acaba així, tornarem a casa i ens trobarem un sarau monumental. Al final, però, els culés s'han d'esperar una setmaneta més, però podran viure l'emoció de la darrera jornada i la consecució del títol a casa.
Ja hem superat el quart assalt. Continuem, inexorables, el nostre camí. No trigueu gaire a afegir-vos-hi si encara no ho heu fet i si us ve gust viure i protagonitzar coses històriques, perquè aviat estarà tot dat i beneït i únicament mancarà gaudir de l'espectacle.
Sé que molta gent no va poder venir per problemes aliens a la seva voluntat. També els referendums han esgotat moltes buxaques i energies.
Però mentre quedi un alè de vida, els catalans lluitarem fins a la victoria final.
Endavant les atxes!!