Melibea... Ciutat homèrica i tessàlica; figura d'antiga mitologia, filla d'Anfión i Niobe, clorada de blanca pal·lidesa; o una oceànide progènie d'Oceà i Tetis, esposa de Pelasgó i mare de Licaó; asteroide nº 137; l'Hort de Guillén; o música del foro...
Tot això és Melibea... i més:
Retrat sublim de la passió humana, de la força dels sentits més amants... Un suïcidi del cos que engendra la vida, estimant i eterna...
Melibea s'enerva com un tret cap a la mort, com una bestiola alada i encegada per la llum, fràgil i vulnerable, perplexa pel gaudi total de la vida, impotent davant el dolor que provoca la resignació de l'adéu, renúncia que l'arrossega sense contenció, quan la desesperació de la fi es fa insuportable.
No s'hi val tornar-se enrere. Melibea, encara sense voluntat, és mereixedora de respecte i trobem en la seva passió un lliurament forassenyat a l'absolut, un salt final. Tota ella, cos i ànima, no tenen més que un rumb i una sola jugada, una sola carta, una sola oportunitat, i un sol risc, infinit, i definitiu.
No, no s'hi val tornar-se enrere...
Arrela profund l'amor, ben endins,
com l'heura envaint tot el seu èsser. Insaciable i insaciada, no hi ha
lloc per la defallida, només l'espera constant dels miratges, de la
passió i del lliurament nocturn. És tan gran i aclaparador que
l'absorbeix en el perill tendre, l'amor. Davant la certesa única d'allò que
s'escapa a la raó, fora de tota lògica humana, i l'enxampa en
l'estricte-sensus del sensus i els sentits.
L'amor etern que fa que ni la pregària constant de sentiments cap a l'amant -súplica d'amor- ni la seva disposició continua, li rebaixin en força. No és menys Melibea pels seus precs i servituts cap a l'amat
L'amor etern que fa que ni la pregària constant de sentiments cap a l'amant -súplica d'amor- ni la seva disposició continua, li rebaixin en força. No és menys Melibea pels seus precs i servituts cap a l'amat
Tràgica
puresa absoluta és ella; i ell, el seu dolç amant, el senyor de la seva
ànima, guanyador de la seva voluntat, agitador dels seus sentits; digne o indigne, és el
bé únic, gloriós.
Estimar, tot per això. Temps cíclic, repetició constant, sempre com la primera nit. Copsant l'eternitat en la carn, en l'aura, la vida infinita per amar. Temps abolit.
Els cossos buscant-se, cossos que s'estimen per damunt la raó. Cossos que s'avenen: atemporals, màgics.
Melibea, condemnada per les circumstàncies, pel temps, per la vida i la passió, se'n va voluntària cap a la mort en un moment de llibertat definitiva. Paraules immenses, últimes, enamorades de la vida, que proclamen el seu amor per aquesta des de la frontera última.
¡Mi bien y placer, todo es ydo en humo! ¡Mi alegría es perdida! ¡Consumióse mi gloria (...) O la más de las tristes triste ! ¡Tan tarde alcançado el plazer, tan presto venido el dolor ! (...) Rezando llevan con responso mi bien todo! ¡Muerta llevan mi alegría! No es tiempo de yo vivir ¿Cómo no gozé más del gozo? ¿Cómo tuve en tan poco la gloria que entre mis manos tove? (XIX,576-7).
Melibea, entenimentada moribunda voluntària, suïcida conscient i preclara, raó instintiva que l'empeny rere l'amant perdut. Cóm és possible que es perdi tot en el efímer pas d'un fragment rídicul de temps? No n'hi ha res de cert, gens és segur. Tot és fugaç.
Estimar, tot per això. Temps cíclic, repetició constant, sempre com la primera nit. Copsant l'eternitat en la carn, en l'aura, la vida infinita per amar. Temps abolit.
Els cossos buscant-se, cossos que s'estimen per damunt la raó. Cossos que s'avenen: atemporals, màgics.
Melibea, condemnada per les circumstàncies, pel temps, per la vida i la passió, se'n va voluntària cap a la mort en un moment de llibertat definitiva. Paraules immenses, últimes, enamorades de la vida, que proclamen el seu amor per aquesta des de la frontera última.
¡Mi bien y placer, todo es ydo en humo! ¡Mi alegría es perdida! ¡Consumióse mi gloria (...) O la más de las tristes triste ! ¡Tan tarde alcançado el plazer, tan presto venido el dolor ! (...) Rezando llevan con responso mi bien todo! ¡Muerta llevan mi alegría! No es tiempo de yo vivir ¿Cómo no gozé más del gozo? ¿Cómo tuve en tan poco la gloria que entre mis manos tove? (XIX,576-7).
Melibea, entenimentada moribunda voluntària, suïcida conscient i preclara, raó instintiva que l'empeny rere l'amant perdut. Cóm és possible que es perdi tot en el efímer pas d'un fragment rídicul de temps? No n'hi ha res de cert, gens és segur. Tot és fugaç.
Melibea es rebel·la contra la jungla
aliena de la vida, llença un deliri d'amor constant envers la
vulgaritat i vol alcançar l'eternitat amant. Se suïcida perquè no pot
suportar que tot sigui igual, feliç, continuador, viu, darrere la
tragèdia.
El seu dolor és incommensurable,
igual que el temps i l'etern. El dolor l'apropa a l'amant i no vol que
res, ni el temps sanador, l'allunyi d'aquest miratge de proximitat cap
a allò perdut. Només li queda el patiment per tot vincle, i el temps
que tot s'ho emporta fa de l'oblit un fantasma insofrible. L'amor
etern, només possible en la mort del cos, s'obre esperançador davant de
Melibea que ha perdut tota altra esperança, i serena i solemne rebutja
la solitud imposada.
No hi ha contes de fades possibles. Només li queda la fidelitat a sí mateixa, a la seva sensualitat (sentiment de l'anima en estat pur per damunt dels cossos) i a la seva ànsia de l'estimat, seguint l'amant fins el sospir darrer.
Filla d'hivernacle, no sap si la vida és com diu són pare, si contra els fets humans hi ha una voluntat cega i inhumana, si les nostres passions ens vénen de fora i ens lleven la llibertat, si la predeterminació marca
l'existència. Potser Melibea amb el seu adéu volgut, ens dona la clau de la rebel·lia contra el destí.
No hi ha contes de fades possibles. Només li queda la fidelitat a sí mateixa, a la seva sensualitat (sentiment de l'anima en estat pur per damunt dels cossos) i a la seva ànsia de l'estimat, seguint l'amant fins el sospir darrer.
Filla d'hivernacle, no sap si la vida és com diu són pare, si contra els fets humans hi ha una voluntat cega i inhumana, si les nostres passions ens vénen de fora i ens lleven la llibertat, si la predeterminació marca
És el suïcidi de Melibea un acte de llibertat? Temptació n'hi ha
de pensar que és una derrota per la seva pròpia passió vessant el seu
esser... Però la lucidesa del seu desig ens aclapara, ens allunya
qualsevol sospita de derrota. Guanya l'absolut en perdre un món. Un món
que ja no és el seu. Un absolut on amar fins l'extrem.
Injutjable, Melibea trenca el fil que l'uneix a la carn abatuda i
s'alça en busca del seu amor. Potser ho va guanyar tot en el seu últim
moment d'esplendor quan la pell fa gust a inicis de primavera i la tardor és una bèstia selvatge...
Gràcies a P.A.F (UCM.05) per la seva inspiració.
Una abraçada.
Bé, jo no dic que sigui de Fernando de Rojas (ni ho deixo de dir) i si algú es pregunta per què en dubto, que faci una ullada a les tesis del meu amic en Jordi Bilbeny:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Catalanitat_de_La_Celestina
Pel que fa a l'obra, el que m'atreu més és la força i valentia de Melibea. Més enllà del carisma de Celestina i la seva mesquinesa, em quedo amb la pasió real -fora de tota realitat- de la primera.
Quan s'analitza un personatge literari, entre d'altres coses volem sobrepassar la seva dimensió individual per parlar del personatge com a un estereotip que encarni moltes visions, moltes persones, molts moments... les passions humanes a través de la ficció que sovint no és tal, o sí.
Fa temps que vaig llegir un article que en parlava d'aquesta força de Melibea i ara en tornar a mirar-m'ho en estudiar per les oposicions, m'he inspirat i m'he solidaritzat amb aquest personatge femení que trenca esquemes en una época plena de clitxés misògins, i m'ha semblat interessant compartir-ho amb els blocaires.
Pel que fa a la foto, sí, és prou suggerent...
Pel que fa a la teva pregunta, com veus, parlo de Melibea, òbviament!!!
:-D
Una abraçada.