És l’únic cop que he entrat a la Caserna del Bruc. Va ser l’any 1992 per entregar la sol·licitud d’objector de consciència. No sé per quina raó, aquella austeritat marcial i la manca total d’encativament que respirava la instal·lació em va impressionar i apuntalava, encara més, la decisió de no participar d’aquella prescriptiva obligació amb la pàtria. La mili, conjuntament amb el pagament d’impostos, són les formes més coaccionadores i ineludibles de deure públic que ha tingut la ciutadania envers l’Estat. Ara sembla un fet del passat intrans-cendent, però l’abolició del servei militar obligatori (SMO) va ser una autèntica conquesta social.
Enguany se celebren 10 anys sense el SMO. L’efemèride per ella mateixa no té una importància especial, però sí el missatge que se’n desprèn. Qualsevol canvi social, rellevant i transformador, es produeix per la voluntat permanent i majoritària de la societat sobre la qual se cerca el canvi. No em puc estar de referir-me a la quantitat de judicis i condemnats que va generar la justícia espanyola entre la dècada dels ’70 i la dels ’90 com a conseqüència de la negativa al SMO. No va ser aquesta lluita, com no ho és cap, un gratuït i senzill avenç social del nostre país.
Pepe Beúnza fou el primer objector al SMO de l’Estat espanyol per motius no religiosos. Era el gener de
El creixent nombre d’objectors de consciència, sota l’amenaça de presó, va obligar les Corts espanyoles a legislar sobre la negativa al servei militar. La Llei d’Objecció de Consciència (LOC) es va aprovar el 28 de desembre de 1984 però no fou fins al 1989 que es va desplegar el reglament. Un cop legalitzada l’opció d’objectar, un jove que se’n declarava, havia d’esperar fins a cinc anys abans no tingués destí i el temps de prestació social substitutòria (PSS) sempre va ser superior al del SMO. Pels insubmisos al SMO i a la PSS, i fins a l’any 2000, la reforma del codi penal imposava penes de fins a 2 anys i 4 mesos de presó. Setze anys després d’aprovar la LOC i més de 500.000 objectors declarats, la mili passava a ser història.
Avui, Europa ofereix un mapa ben diferent . Segons el Buró Europeu de l’Objecció de Consciència La majoria d’Estats europeus han abolit el SMO i la PSS, a excepció de Suècia, Noruega, Alemanya, Suïssa, Lituània, Letònia i Sèrbia, tots ells països on està reconegut objectar, però encara n’hi ha on aquest dret és discriminatori pel que fa al servei militar com Grècia, Ucraïna, Rússia, Polònia i Finlàndia. Fins i tot, n’hi ha que encara no el tenen reconegut com Bielorússia o Turquia.
El 15 de maig d’enguany se celebren els actes institucionals de commemoració dels 10 anys sense servei militar obligatori i els 25 d’existència del Moviment per la Pau de Catalunya. Bon moment per a fer balanç. Els canvis i dret socials no són mai gratuïts, ni fruït de l’atzar de la història. Són conseqüència de l’obstinació d’individus amb clares conviccions que els duen, molt sovint, a renunciar al seu benestar i, fins i tot, a pagar preus alts per perseverar en llurs principis. La nostra obligació és, com a mínim, no oblidar l’esforç que van fer alguns individus perquè la nostra societat fos una mica millor. 10 anys sense SMO ben bé s’ho mereixen.
Més informació:
Tolrà, J. (coordinador), Objecció, la revolta pacifista. Ed. Columna. Barcelona, 1998.
Rius, X., Servei militar i objecció de consciència. Ed. Barcanova. Barcelona, 1993.
Programa, 10 anys sense mili (15 de maig de 2010)
* article publicat al bloc de xarxanet
Atentament
Salutacions,
Oriol