AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
L'altre dia feia l'examen d'un curs de didàctica i coses d'eixes que fem els professors per reciclar-nos i innovar (que diuen que és "lo més in de lo in" i és el que toca fer com docents-decents) on una de les preguntes deia: que és un error constructiu?
És clar, qualsevol que sàpiga de que va la cosa, i els que no també, intuirà que és un error del que es pot aprendre i que serveix per a construir més coneixement.
Fins aquí sembla fàcil. Però més enllà de l'aula, la vida està plena d'errors -molts- que en si mateixos no són ni constructius ni instructius ni destructius, simplement són, i només passat el temps n'aprenem i ens n'adonem de la seva "moralitat" (o com deia la meva avia: de la moraleja del cuento, o la gracia del chiste).
Veiem doncs, impotents, que ja no sembla tan fàcil: sovint fem tard i no hi ha marxa enrere davant l'error, per molt que n'aprenguem. I, per si no en tenim prou, quan creiem que sabem les respostes, que hem aprés la lliçó, que l'error o el "revés" ens ha fet més forts i més savis; llavors vé algú (sovint nosaltres mateixos) i ens canvia les preguntes...
Però
encara es pot complicar més i de vegades passa que els desitjos, les
expectatives, els ideals; es compleixen quan ja ni els desitgem, ni els
esperem, ni els ideem... I llavors, si encara no estem molt lluny
d'aquestes expectatives antigues, fins i tot ens podem portar una
sorpresa (bona) quan ja havíem perdut l'esperança. Però si ja no volem
allò que volíem, o si per naps o per cols (o por h o por b) tot
just volem el contrari... Llavors els comptes no surten. I els esquemes
es trenquen. I el que en altre moment hauria sigut un encert és torna
errat.
La
vida està plena d'errors, sí, i en ocasions inesmenables, tanmateix com
n'està plena d'oportunitats perdudes, de camins desaprofitats. Errors i
pèrdues la gravetat dels quals és sempre relativa i tanmateix
colpidorament absoluta.
De vegades comprovem, perduts i
desorientats, que segones oportunitats són -no ja inútils- sinó que
simplement no es presenten; i ens quedem amb el buit del bagatge
acumulat que se'ns fa vell i ja no serveix per les noves situacions,
perquè els enunciats dels problemes antics que per fi hem aprés a
resoldre (o això pensem) ja no es tornen a presentar.
La vida
no sols fer gaires exàmens de recuperació, l'assignatures queden sovint
suspeses per sempre més, i la saviesa que ens ha donat aquell error,
queda obsoleta o sense aplicació pràctica.
I que fem doncs? Res? Potser és tan senzill com això, com no fer res per fer-ho tot, potser no cal buscar respostes, ni fer preguntes. Fa trenta-cinc anys que vaig aprendre a caminar: un peu davant l'altre sense pensar, sense mirar-li la lògica, sense fer res i fent-ho tot...
Un peu rere l'altre davant errors que esborren passes que no trepitjarem mai més i camins que s'han perdut per sempre més en pro d'altres encara inimaginables i qui sap si a punt d'obrir-se davant nostre. Nous camins on prou farem amb continuar confiant en les nostres extremitats inferiors sense por a caure, sense por a l'error nou pel que no serviran remeis antics.
Oportunitats esvaïdes, sense retorn, fugisseres, on potser l'oblit és el camí millor si no l'únic.
Pèrdues, finals, adéus irremeiables, camins barrats, on el pecat (original o de segona mà, constructiu o deconstructiu, tant li fa) ens ensenya, burlesc, allò que no havíem -o si- de fer, i ens furta, paradoxal, tota possibilitat d'esmena.
Errors que s'emporten amb ells, vells i bells camins, tan efímers com l'últim raig de sol darrere l'horitzó marí...
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
