Fa uns dies, i a conseqüència d'una emprenyada amb els informàtics de la feina (que em van desinstal·lar el firefox del portàtil perquè no era un producte "homologat") vaig prendre la decisió de no tornar a agafar el portàtil (malgrat que me l'han reinstal·lat, el navegador) i no dur-me més feina a casa. La decisió comporta, si cal, perllongar un parell (o tres, si cal) de quarts la jornada laboral i sortir de la feina amb les mans buides. És a dir, que el portàtil es queda al despatx.
Això no seria possible si en paral·lel no m'hagués comprat el netbook des del que escric aquestes línies i en el que, en principi, no tinc intenció de fer-hi coses relacionades amb la feina.
Estic raonablement content. En els deu dies que fa que vaig decidir-ho només he consultat tres vegades el correu de la feina, i l'única acció relacionada amb la mateixa que he fet ha estat esborrar alguns correus que m'ocupaven bústia i no tenien massa interès per a mi. És cert que per poder-ho fer n'he hagut de llegir (i contestar) alguns. Però si ho comparo amb el que venia fent fins ara que consistia en, a partir del correu, continuar treballant dues o tres hores després de sopar, l'estat actual és tot un èxit. Si més no per mi. No diré que no pateixi. Quan has convertit en rutina treballar després de la jornada laboral, deixar de fer-ho genera un puntet d'angoixa que només es pot superar amb la certesa de que no hi ha correu que, llegit a les dotze de la nit no s'hagués pogut esperar a les vuit o les nou per ser contestat. Hi ha gent a qui això li pot semblar obvi, però som molts els que, després d'haver estat gairebé dotze hores a la feina, encara seguim (podré dir seguíem?) treballant en la (poca) estona que som a casa. I no és una qüestió d'addicció a la feina, ni d'obsessió. Són senzillament coses i dinàmiques que es generen i que un bon dia, quan en prens consciència, sobre tot a conseqüència d'un acte irracionalment arbitrari dels qui figura que t'haurien d'ajudar, veus que són terriblement absurdes. I ara, de cop i volta, torno a tenir temps lliure.
Això no seria possible si en paral·lel no m'hagués comprat el netbook des del que escric aquestes línies i en el que, en principi, no tinc intenció de fer-hi coses relacionades amb la feina.
Estic raonablement content. En els deu dies que fa que vaig decidir-ho només he consultat tres vegades el correu de la feina, i l'única acció relacionada amb la mateixa que he fet ha estat esborrar alguns correus que m'ocupaven bústia i no tenien massa interès per a mi. És cert que per poder-ho fer n'he hagut de llegir (i contestar) alguns. Però si ho comparo amb el que venia fent fins ara que consistia en, a partir del correu, continuar treballant dues o tres hores després de sopar, l'estat actual és tot un èxit. Si més no per mi. No diré que no pateixi. Quan has convertit en rutina treballar després de la jornada laboral, deixar de fer-ho genera un puntet d'angoixa que només es pot superar amb la certesa de que no hi ha correu que, llegit a les dotze de la nit no s'hagués pogut esperar a les vuit o les nou per ser contestat. Hi ha gent a qui això li pot semblar obvi, però som molts els que, després d'haver estat gairebé dotze hores a la feina, encara seguim (podré dir seguíem?) treballant en la (poca) estona que som a casa. I no és una qüestió d'addicció a la feina, ni d'obsessió. Són senzillament coses i dinàmiques que es generen i que un bon dia, quan en prens consciència, sobre tot a conseqüència d'un acte irracionalment arbitrari dels qui figura que t'haurien d'ajudar, veus que són terriblement absurdes. I ara, de cop i volta, torno a tenir temps lliure.
Felicitats!, doncs, per deslliurar-te d'aquest vici.
Atentament
Amb tot, arribar al matí i obrir el correu que sol emplenar la bústia té un punt d'estressant. Ja et dic que una de les coses per les que encara em connecto al correu corporatiu és per mantenir una capacitat de bústia lliure suficient.
Quan aconsegueixi que tant se me'n doni, llavors em consideraré realment en el bon camí. :-)