Way down yonder in New Orleans/In the land of dreamy scenes/There's a garden of Eden/You know what I mean.
Louis Armstrong
M'agraden els deltes, no he vist mai el del Nil, el del Danubi ni el del Po, però n'he visitat tres, el de l'Ebre, el meu, el del Paraná, impressionant, bellíssim i l'estiu passat vam visitar el Delta del Mississipí.
Després de veure a Nova Orleans el desastre que havien provocat Katrina i la mala administració, de veure com la ciutat poc a poc començava a alçar el cap, ferida, nafrada, amb molts dels seus habitants que quatre anys després encara no havien pogut tornar perquè no tenien diners per reconstruir-se la casa o perquè no tenien faena o, simplement, perquè no volien viure a un barri fantasma on quasi totes les cases són encara buides i mostren les ferides de l'huracà i la inundació, on no n'hi ha botigues ni escoles.
Després d'escoltar les històries que cada habitant de Nova Orleans té per explicar, la seua història de Katrina, la seua història de supervivència i de rescabalament, de voluntat de tornar a començar i de reconstruir-se una vida..., deia, després de veure i escoltar el patiment de la ciutat, vam fer una excursió a the swamp, als aiguamolls del delta, un paisatge increïble, d'aigua verda, on ressonen Faulkner i Capote, amb aquella calor enganxosa que havia llegit tantes voltes, amb els animals i els ocells, amb un incessant soroll de fons, un soroll de vida que pareix que el pots tocar i amb el verd, el verd per tot arreu, una natura que pareix invencible, que pareix que res no podrà espatllar...
El negre està arribant, els pescadors saben que segurament no podran tornar a pescar en anys, tothom sap que està arribant, que està arribant un drama enganxós que canviarà per sempre el delta i la vida de les persones que hi viuen, saben que el petroli arribarà i destruïrà les seues vides i un dels llocs més bells que jo he vist mai.
La flor de la foto floria a agost de l'any passat, ens van explicar que algú n'havia portat del Japó i s'havien escampat pel riu, abellint-lo. Potser ja no en floriran més.
Feia temps que aquest tros de suro insensibilitzat en què els anys m'han convertit, amb tants desastres per arreu, no sentia una desolació tan ominosa davant d'una espera d'aquesta mena. Però el Delta del Mississippi, els pantans dels cajuns i les maresmes del Sud han estat un dels meus territoris imaginaris més sagrats. Potser des dels 11 o 12 anys. I si mai he fet per visitar-los, possiblement es degui a l'aprensió de corrompre'n aquesta idea fantàstica que en tinc.
Ara, la lluita pam a pam és també emocionant i intensa, encara no està tot perdut ni de bon tros i tot això que veiem i veurem també parla d'aquesta gran contradicció que som, sempre capaç de coses horroroses i de coses molt belles i admirables. "Non mollare", companys
Per cert, parlant del riu, has llegit Joe Lansdale? The Bottoms (en castellà temo que es diu 'Cuando el río suena') crec que és l'únc traduït, te'l recomane vivamente (potser ja ho havia fet).
El buscaré, perquè el material "southern gothic" el trobo una mina de diversions (sobretot ara que s'acosta l'estiu i les seves nits llargues i càlides). De tota manera, miraré d'aconseguir-lo en anglès, perquè si tot ho han fet com la tradució del títol, millor estalviar-se ensurts.
L'herència material que anem deixant als nostres fills és fatal...
Referent a la foto de la flor japonesa, potser sí, que és bónica; però això de portar flora o fauna exotica comporta molts perills (entre d'altres, la desaparició de la autóctona).
Atentament
Esperem que la fauna i la flora del delta del Mississipí, flor japonesa inclosa, puguen resistir a la taca negra
un bes, Victòria
Un riu que mor amb una escorta de luxe, a banda i banda, la tèrmica de FECSA -tres torres de 200m d'alçada, i una de 93m. I a l'altra banda, un crematori de residus.
És, malgrat tot, el meu Besòs. No fa pas gaire, que varen ajardinar-ne la llera. La classe obrera que l'envolta, hi passeja, hi corre, hi berena. Ha estat un èxit.
Fet i fet, és un riu sense pretensions, industrial i industriós. Curt però orgullós. Modest. Tímid.
Però jo me l'estimo perquè és meu. És gris i amarronat, i rebec, com la meva pàtria petita: el cinturó de Barcelona.
Pere
I també me l'estimo perquè, des del seu naixament, que tant agradava transitar a mon pare, al seu delta, el Llobregat és el meu riu.