Correu Blocs Traductor | VilaWeb.cat
anmonbar | Comentaris | diumenge, 2 de maig de 2010 | 11:27h

                 El passat dimarts, 27 d’abril vam assistir a una Jornada de Llengua i Literatura a la Facultat de Filologia, on escoltàrem a Joan Veny parlar del capítol del seu llibre “Estudis lingüístics valencians”, publicat per l’IEC, “Era valencià l’autor de Curial e Güelfa?”.

         L’acte el va presentar Antoni Ferrando (estava previst que ho fes també Emili Casanova, qui no va poder assistir), fent una petita introducció del llibre i del seu autor.

         En prendre la paraula Joan Veny, va començar dient que estava molt satisfet de presentar el seu llibre en un lloc com aquell, on sap que és estimat i del qual se sent i forma part, envoltat de col·legues i estudiants.

         L’autoria de Curial i Güelfa ha estat un tema que li ha interessat de sempre, i finalment podem llegir les conclusions a què ha arribat en el seu estudi, conclusions que demostren que el seu autor era valencià. Es tractava de fer un enfocament lingüístic per arribar a elles. Des de bon principi Joan Veny tenia eixa intuïció, però calia demostrar-la. Ens va parlar dels precedents: “Regiment preservatiu e curatiu de pestilència” de Jacme d’Agramunt, estudi de 1971; “Paralelismos léxicos en los dialectos catalanes”, a la Revista de Filologia Española el 1959, on ja es fan servir mots del Curial e Güelfa.

         Ens cal preguntar, remuntant-nos en els dialectes actuals i als seus ascendents per arribar a afirmar que l’autor del Curial és valencià. Com a exemple va posar a Coromines, al seu estudi sobre “Vides de Sants rossellonesos” de 1996, text del segle XIII. Fora del domini català, Pfísterer sobre “Girart de Rousillon”. M. Hackett, francoprovençal prova que mitjançant l’estudi lingüístic es pot establir l’origen de l’autor d’un text anònim.

         Va seguir exposant les diferents propostes, basades en aspectes literaris i culturals que es poden resumir en tres:

         * L’origen de l’autor és principatí.

         * És una refosa d’una obra italiana.

         * És un problema “senza solucione” (Sansone).

Va afegir diversos comentaris sobre la filiació dialectal oriental:

         * Rubió i Lluch: “son anònim autor degué de ser català oriental (més terminacions en –a que en –e).

         * Espadaler, 2003: “respon a l’oriental (de Solsona)”.

         * Riera i Sans, 1993 diu que és una falsificació.

 

         Finalment, els diversos comentaris que proven la seua valencianitat:

         * Coromines, 1954: “El lèxic deixa veure que l’autor és valencià”.

         * Coromines, 1986: es troben valencianismes en escriptors d’altres regions (sense demostrar).

         * Antoni Ferrando, 1980.

         * Colon, 1975a: ...”d’autor probablement valencià”; i en 1975b, està quasi convençut pel que fa a la valencianitat del llenguatge.

 

         L’argumentació de Joan Veny:

         * Àrea geogràfica, diatopismes, basant-se en l’”Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), en el “Petit Atles del Domini Lingüístic Català (PALDC) i en la flexió verbal d’Alcover-Moll.

         * Suport documental:

                   a) de textos valencians.

                   b) contrast de formes amb textos d’àrea oriental.

 

         Altres característiques apuntades:

         * Vocalisme àton: a,e diferenciades (“treballar” apareix moltes vegades)

         * Contrast amb el català oriental (confusió d’a per e)

                   a)  inicial absoluta:  “ampresa” per “empresa”.

                   b)  inicial no absoluta: “jagant” per “gegant”, “llauger” per “lleuger”, “llançol” per “llençol”, “sancera” per “sencera”, “maravella” per “meravella”, “llaganya” per “lleganya”.

                   c) en posició interior: “resplandor” per “resplendor”, “monastir” per “monestir”.

                   d) en posició final en morfemes verbals: “miravan”, “feyan”, “deyen”, “pensavan”, “ploraven”.

         * Confusió d’e per a: “Sent” per “Sant”.

         * Confusió d’o per u

 

         Joan Veny va continuar afegint proves fefaents (vocalisme tònic, diferències consonàntiques, lèxic de l’àrea occidental) i acabà amb unes consideracions finals que són les següents:

         * És un text de català occidental. (a per e)

         * Distinció entre o i u àtonesa (aquest argument no és concloent)

         * Occidentalitat de la llengua.

         * Valencianitat fonològica i morfològica del text.

per acabar contestant a la pregunta de “Era valencià l’autor del Curial e Güelfa?” : Ausades que sí. Caldrà aconseguir el llibre per veure i estudiar aquesta i altres propostes sobre lingüística valenciana.

        

 

 


Comentaris: 1
  • 400 apunts!
    anmonbar | diumenge, 2 de maig de 2010 | 22:20h
    Acabem d'adonar-nos que el present apunt ja en fa 400. I a finals de mes complirem dos anys de bloc. No està gens malament, i des d'ací us agraïm el vostre suport. 

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Categories

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 12 visites
  • Aquesta setmana: 333 visites
  • Aquest mes: 206 visites
  • Des de l'inici: 47295 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 88 visites
  • Aquesta setmana: 1148 visites
  • Aquest mes: 735 visites
  • Des de l'inici: 93447 visites

Últims 40 canvis

Arxiu

« Setembre 2010 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats