Era per Sant Jordi quan vam anar a la Catedral. Saludem Santa Rita, una invocació a les altes instàncies, i és que com diu la padrina: "una espelma no fa mal". Mentre la llum de l'esperança treballava, tres coses al cap: remuntada, remuntada i remuntada. Tot és possible, ens hi deixarem la pell i milers d'eslògans per convèncer-nos que podíem passar l'eliminatòria.
Però no ha pogut ser, la final més somiada s'ha escapat per poc, el premi de jugar a Madrid és impossible. Impotència, però toca assimilar-ho. Cap endavant sempre, no hi ha més remei. Els nostres límits són els nostres somnis i l'any que ve hi tornarem.
A mesura que passen les hores recordem que no sempre es pot guanyar i que els miracles -malgrat l'espelma- es donen en comptades ocasions. La sort s'ha de guanyar cada dia i quan la necessites a vegades no la trobes. La competència és ferotge, l'excel·lència és molt difícil i ser a tothora la millor versió d'un mateix s'escapa de la realitat.
Malgra tot, aquest Barça continua sent l'orgull del nostre poble, un model exemplar liderat per uns professionals que són tenacitat, superació i coratge. Ho tornarem a intentar. Hi tornarem i tornarem a guanyar més i més títols com el que fa un parell de dies s'ha escapat. És qüestió de confiança, de continuar.
Publicat al Bon Dia el 30 d'abril de 2010
.jpg){kind=logo}
