VilaWeb.cat
Llaudal | filosofia i vida | dijous, 29 d'abril de 2010 | 14:57h



El que tu ets, jo ho he estat.

El que ara sóc, tu ho seràs.


Un vell estava travessant el bosc quan, en el seu camí, de darrera una soca, en va sorgir una granota que li va adreçar aquestes paraules:

- Hola, ancià! Sóc una jove i bella princesa embruixada. Fes-me un petó  perquè torni a la meva forma original i seré teva per sempre!

 L’ancià no creia en el que veia ni en el que sentia. S’hi va acostar, va estirar el coll i va veure una granota que no parava de repetir-li:

- Hola, ancià! Sóc una jove i bella princesa embruixada. Fes-me un petó  perquè torni a la meva forma original i seré teva per sempre!


Aleshores l’ancià va agafar la granota i se la va posar a la butxaca tot seguint el seu camí i radiant de satisfacció.

 Des de la butxaca la granota anava insistint:

Oh, ancià! Potser no m’has entès bé! T’he dit que era una jove i bella princesa de disset anys, d’ulls blaus i cabells rossos, guapa i ben guarnida... Fes-me un petó i seré teva per sempre!

Però l’ancià tot palpant-se la butxaca li va respondre:

Saps, a la meva edat, és molt més divertit tenir una granota que parli i em faci companyia...

Comentaris: 7
  • UN CONTE SAVI
    Anna M| Adreça electrònica | dimarts, 4 de maig de 2010 | 13:58h

    del qual per a mi allò més destacable és la saviesa de l'ancià. Ella vol deixar de ser granota, evidentment, però això és normal. En canvi, l'ancià no cau en la temptació absurda i sap triar allò que, per a la seva condició del moment, li resulta més adequat i plaent. 
    No crec que s'hagin de buscar arguments del tipus "ningú no pot aprofitar-se d'un ésser viu", sigui humà o animal. 
    Usar animals en aquest tipus de faules és una convenció literària que no té cap tipus de transcendència que no sigui la que ja coneixem. Un lloc comú, un tòpic, que serveix per exemplificar i alliçonar. 
    La granota serà més feliç essent princesa, però tampoc no sabem si diu la veritat. Hi ha un component d'incertesa que el vell reconeix. Qui li assegura que és realment una noia de 17 anys preciosa? Què en traurà de transformar-la si segurament no es quedarà amb ell? En canvi, la granota a la butxaca li farà companyia, que és allò que ell necessita a la seva edat. 
    No cau en la vanitat, ni en la temptació del sexe ni en el possible parany.
    És savi. 
    D'altra banda, i fent una mica de broma, em pregunto: quan temps aguantarà conviure amb una granota que no para de repetir la mateixa cantarella?    

  • Aquesta princesa...
    Carme| Adreça electrònica | dijous, 29 d'abril de 2010 | 17:29h
    vols  dir  que tenia les  idees  gaire  clares... 
    em sembla  que  s'equivocava  de totes  totes!
    • Cal apuntar el que cal
      Llaudal | divendres, 30 d'abril de 2010 | 13:32h
      A vegades no es tria bé o el tir surt per la culata. Crec que aquest conte intenta justament prevenir aquestes badades "juvenils". Els he triat d'una col.lecció francesa de contes tradicionals d'arreu del món poc coneguts. "Contes des sages et fous amoureux"
  • Depèn
    Anònim| Adreça electrònica | dijous, 29 d'abril de 2010 | 16:59h
    Per la princesa que volia ser lliure, potser el final no és tant bo, és clar que si havia de ser esclava del vell, tot i que segur que si reclamava tant era perquè ja sabia per avançat que després no estaria disposada a ser cap esclava, només necessitava una mica d'ajut del poderós-circumstancial i segur que no hi havia cap més opció en tot el planeta terra, que mira que és ben difícil, que fos el vell qui l'ajudés, i per això sabia que els seus reclams eren del tot necessaris en aquella ocasió. Les princeses, només les dels contes, és clar, no són tant ximples com semblen.
    I els vells avorrits sempre poden comprar-se una de plàstic, perquè un ésser viu mai, ni de cap manera ha de ser una joguina.

    salut!
    • Cap ésser viu
      Llaudal | dijous, 29 d'abril de 2010 | 18:35h
      no ha de ser una joguina. Sí, senyor i tant de bo!Tenim la temptació de fer valer les nostres qualitats per aprofitar-nos dels altres. El vell va ser savi, no va caure en la temptació; la princesa va triar malament el seu salvador. Els contes d'aquesta temàtica m'han semblat sempre escrits o inspirats per dones. Com en tants de contes es pretén instruir i prevenir a través del relat. Que no hi hagi cap "princesa" que tingui la temptació d'aprofitar-se d'un vell: li pot sortir bé la jugada, però també s'arrisca a quedar-se només com a dama de companyia sense treure profit ni plaer dels seus encants naturals. 
  • Comentari
    Llaudal | dijous, 29 d'abril de 2010 | 16:48h

    La màxima inicial ja ens introdueix en l’objecte del conte: el pas del temps i l’adequació de cadascú al seu moment en la vida
    Estimem el temps. Estimar-lo és estimar la vida. 
    Estimar el temps tot refusant eternitats embruixadores com diria Nietzsche i el nostre poeta Joan Maragall. Estimar el present sense enyorar passats ni enganyar-se en futurs de quimera. Estimar la vida és estimar l’instant d’ara i en ell estimar tots els instants anteriors i els que encara vindran.  Reformulant l’imperatiu kantià podríem afirmar: “El que vols, ho voldràs de tal manera que en voldràs també un etern retorn”
    “Massa de pressa us heu mort per mi, vosaltres, instants fugitius. Però no fugireu de mi, ni jo vaig fugir de vosaltres; els uns pels altres som innocents en la nostra infidelitat”  (Nietzsche: Així parlà Zarathustra, II)

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats