El que tu ets, jo ho
he estat.
El que ara sóc, tu
ho seràs.
Un vell estava travessant el bosc quan, en el seu camí, de darrera una soca, en va sorgir una granota que li va adreçar aquestes paraules:
- Hola, ancià! Sóc una jove i bella princesa embruixada. Fes-me un petó perquè torni a la meva forma original i seré teva per sempre!
- Hola, ancià! Sóc una jove i bella princesa embruixada. Fes-me un petó perquè torni a la meva forma original i seré teva per sempre!
Aleshores l’ancià va agafar la granota i se la va posar a la butxaca tot seguint el seu camí i radiant de satisfacció.
- Oh, ancià! Potser no m’has entès bé! T’he dit que era una jove i bella princesa de disset anys, d’ulls blaus i cabells rossos, guapa i ben guarnida... Fes-me un petó i seré teva per sempre!
Però l’ancià tot palpant-se la butxaca li va respondre:
- Saps, a la meva edat, és molt més divertit tenir una granota que parli i em faci companyia...
del qual per a mi allò més destacable és la saviesa de l'ancià. Ella vol deixar de ser granota, evidentment, però això és normal. En canvi, l'ancià no cau en la temptació absurda i sap triar allò que, per a la seva condició del moment, li resulta més adequat i plaent.
No crec que s'hagin de buscar arguments del tipus "ningú no pot aprofitar-se d'un ésser viu", sigui humà o animal.
Usar animals en aquest tipus de faules és una convenció literària que no té cap tipus de transcendència que no sigui la que ja coneixem. Un lloc comú, un tòpic, que serveix per exemplificar i alliçonar.
La granota serà més feliç essent princesa, però tampoc no sabem si diu la veritat. Hi ha un component d'incertesa que el vell reconeix. Qui li assegura que és realment una noia de 17 anys preciosa? Què en traurà de transformar-la si segurament no es quedarà amb ell? En canvi, la granota a la butxaca li farà companyia, que és allò que ell necessita a la seva edat.
No cau en la vanitat, ni en la temptació del sexe ni en el possible parany.
És savi.
D'altra banda, i fent una mica de broma, em pregunto: quan temps aguantarà conviure amb una granota que no para de repetir la mateixa cantarella?
em sembla que s'equivocava de totes totes!
I els vells avorrits sempre poden comprar-se una de plàstic, perquè un ésser viu mai, ni de cap manera ha de ser una joguina.
salut!
La màxima inicial ja ens introdueix en l’objecte del conte: el pas del temps i l’adequació de cadascú al seu moment en la vida.
Estimem el temps. Estimar-lo és estimar la vida.
Estimar el temps tot refusant eternitats embruixadores com diria Nietzsche i el nostre poeta Joan Maragall. Estimar el present sense enyorar passats ni enganyar-se en futurs de quimera. Estimar la vida és estimar l’instant d’ara i en ell estimar tots els instants anteriors i els que encara vindran. Reformulant l’imperatiu kantià podríem afirmar: “El que vols, ho voldràs de tal manera que en voldràs també un etern retorn”
“Massa de pressa us heu mort per mi, vosaltres, instants fugitius. Però no fugireu de mi, ni jo vaig fugir de vosaltres; els uns pels altres som innocents en la nostra infidelitat” (Nietzsche: Així parlà Zarathustra, II)