Hi han amics que no recordes quan i a on els vas trobar de tants anys que fa que els coneixes. Altres, en canvi, són amics recents trobats en la maduresa que és quan més selectius ens tornem, també en repartir estimació. El Miquel Moyano és un d'aquests amics de després dels 50 i ens vem conèixer, simplement, perquè era un dels elegits en el cercle petit i íntim d'un dels meus amics d'antic més estimats. Us he parlat d'ell, d'ells, algunes vegades en aquest bloc i us he parlat, sobretot, de vivències i de viatges compartits en aquests darrers anys, des de sessions memorables al Liceu fins a caps d'any inoblidables, l'últim el d'aquest fatídic 2010.
El Miquel s'ha mort avui, aquest diumenge, de cop. Ha marxat sense avisar, sense cap ensurt, sense cap senyal que hagués mogut la més mínima preocupació, sense cap oportunitat de preparar-nos, d'acompanyar-lo, de dir allò que mai li vàrem dir i que ara voldriem dir-li.
(El Josep Maria m'ha ajudat en aquest apunt i ha penjat algunes fotos històriques que us recomano que veieu. També us convidem a afegir-vos amb els vostres comentaris)
(A més de les fotos penjades en aquest apunt, l'Helena ha fet com un recull de fotos del Miquel i els seus amics que podeu trobar clicant aquí: Ver álbum)
( Hi ha més text i comentaris clicant a sota )
El Miquel desbordava salut, entusiasme, optimisme i una bonhomia tan gran que jo, a vegades, el renyava perquè mai volia portar-me la contrària; a mi que m'agrada la brega, em trobava sempre amb la cuirassa de la seva immensa generositat. Aquesta Setmana Santa vem compartir vacances gairebé improvisades pel Delta de l'Ebre i el Baix Maestrat; ell no podia venir, però s'ho va muntar a última hora per acompanyar-nos: qui si no ens faria de xòfer perquè els altres poguessim anar tan bé i tan segurs, clapant al darrera? Fa pocs dies, vem anar a la Villarroel, ell era el subministrador oficial d'entrades, i quan vaig trucar-lo per si en tenia una per a mi (jo era l'últim que m'havia afegit al clan teatrero) em va dir: jo sempre en tinc una per a tu, sempre compto amb tu.
Amb el Miquel sempre s'hi podia comptar.
Què bèstia que és la vida!
I que injusta que és sempre la tria que fa la mort.
Vaig entrar a l’orbita d’aquesta gran família
la revetlla de Sant Joan del 2004. Jo no
les tenia totes, feia mesos que no feia vida social. Però la Hel·lena va
dir-me, ja veuràs com t’ho passaràs be, farem un soparet entre amics que t’agradaran. Aquesta
va ser la primera vegada que el vaig veure al Michi .Des de aquell dia molts
viatges, excursions,dinars, sopars d’oscar, de goyes, Nadals, cap d’anys, aniversaris, anades, tornades,
re-casaments, cines, teatres, hospitals. Avui he estat veien una pila de fotos
d’aquest període. A totes m’he vist rient, feliç, satisfeta, despreocupada. I
en aquests moments sempre estaves tu Michi: al costat, darrere, al davant fent la foto. Gràcies per
formar part de la meva vida. Mai oblidaré aquest gran home amb anima de nen. Jo també t'estimo.
Quería decirte que me muero de tristeza, que no tengo consuelo, ha muerto mi amigo….., su familia, sus amigos, sus compañeros de trabajo, todos los que le conocimos estamos llorando su ausencia, queremos confortarnos los unos a los otros, nos miramos con el dolor en los ojos y no sabemos qué decirnos, solo nos abrazamos en silencio y en nuestra memoria esta el recuerdo de la última vez que nos vimos, que hablamos, que reímos, que vivimos con él.
Será para siempre la persona buena y amable que tuvimos el privilegio de conocer y amar.
Pensamos que le dijimos pocas veces lo mucho que le queríamos y nos repetimos que nunca más volverá a pasar, que miraremos a nuestros amigos, a nuestra familia y desde el corazón le diremos TE QUIERO, y olvidaremos nuestros enfados y perdonaremos sus ofensas.
Mi amigo es una parte de mi alma y todos le reservaremos en nuestro corazón el espacio que corresponde a las personas buenas, por eso viajará con nosotros.
Pedimos que su alma vaya en paz, que nos cuide, nos proteja, nos haga mejores personas y descanse en paz.
En el poc temps que ha passat, he vist una pel·lícula mil cops repetida i han estat tots aquells moments que hem compartit. El veig pujar pel Passeig de Sant Joan pel dinar dels divendres amb el seu caminar típic, tots els viatges que vàrem fer plegats, l’orgull amb que conduïa aquell Lincoln per les carreteres americanes, mentre els de darrera fèiem la becaina corresponent, esperant que ens avisés si hi havia alguna cosa interessant en el paissatge, perquè confiavem plenament en ell. I, sobretot, la seva cara de felicitat, de felicitat quan quedaven a l’aeroport per emprendre una nova aventura, quan compartíem taula en qualsevol restaurant, quan quedàvem per les tardes per anar a prendre la ‘tònica’ a can Amado’, quan arribava amb el temps just a la funció del Liceu o quan agafàvem el carro per fer la compra en el Carrefour de torn, per als esmorzars dels propers dies que pasaríem plegats. Perquè en Miquel era tremendament generós i amb la cara demostrava com gaudia de la companyia del seus amics.
Gràcies Miquel, per tot el que ens has regalat. Y encara que ploro quan penso que ja no ens veurem mai més, sé que per tots nosaltres no moriràs. Hem rodat una ‘bona peli’ que sempre s’estrenarà, perquè està gravada a la nostra memòria i, si algun cop ens aflaqueix, ens ajudarem els uns als altres com ja fèiem... ¿t’enrecordes?. I ens ajudaran els milers de testimonis gràfics, ‘xorrades’ incloses, que per això està la tecnologia.Que carai!
Joan Brunet i Mauri| Adreça electrònica |
diumenge, 2 de maig de 2010 | 18:12h
Xavier,
Jo no el coneixia. Però el cert és que cada dia que passa ens sentim una mica més orfes que no pas érem abans. Tot plegat perquè amics de sempre ens van deixant. Alguns sense fer massa soroll. Com ho feia, fa només uns dies, el Tonet Creus que suposo també coneixies.
És llei de vida i ens haurem d'anar acostumant a aquesta situació, ara que ja comencem a ser una miqueta més grans que no pas érem...
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
La meva amiga Núria Valls és una gran artista... i no nomès fent comèdia, també en moltes altres facetes. Per exemple a la cuina. Ara, ens convida a aplaudir-la i compartir-la amb un bloc per llepar-se els dits.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
El Didac Boza és director de La Malla, a on també hi ha molts blocs, i penja sovint articles interessants amb els que, de tant en tant, s'hi pot coincidir.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
Una abraçada ben forta de tots quatre.
Vaig entrar a l’orbita d’aquesta gran família
la revetlla de Sant Joan del 2004. Jo no
les tenia totes, feia mesos que no feia vida social. Però la Hel·lena va
dir-me, ja veuràs com t’ho passaràs be, farem un soparet entre amics que t’agradaran.
Aquesta
va ser la primera vegada que el vaig veure al Michi .Des de aquell dia molts
viatges, excursions,dinars, sopars d’oscar, de goyes, Nadals, cap d’anys, aniversaris, anades, tornades,
re-casaments, cines, teatres, hospitals. Avui he estat veien una pila de fotos
d’aquest període. A totes m’he vist rient, feliç, satisfeta, despreocupada. I
en aquests moments sempre estaves tu Michi: al costat, darrere, al davant fent la foto. Gràcies per
formar part de la meva vida. Mai oblidaré aquest gran home amb anima de nen. Jo també t'estimo.
Hola Miguel, te estoy llamando y no me contestas!
Quería decirte que me muero de tristeza, que no tengo consuelo, ha muerto mi amigo….., su familia, sus amigos, sus compañeros de trabajo, todos los que le conocimos estamos llorando su ausencia, queremos confortarnos los unos a los otros, nos miramos con el dolor en los ojos y no sabemos qué decirnos, solo nos abrazamos en silencio y en nuestra memoria esta el recuerdo de la última vez que nos vimos, que hablamos, que reímos, que vivimos con él.
Será para siempre la persona buena y amable que tuvimos el privilegio de conocer y amar.
Pensamos que le dijimos pocas veces lo mucho que le queríamos y nos repetimos que nunca más volverá a pasar, que miraremos a nuestros amigos, a nuestra familia y desde el corazón le diremos TE QUIERO, y olvidaremos nuestros enfados y perdonaremos sus ofensas.
Mi amigo es una parte de mi alma y todos le reservaremos en nuestro corazón el espacio que corresponde a las personas buenas, por eso viajará con nosotros.
Pedimos que su alma vaya en paz, que nos cuide, nos proteja, nos haga mejores personas y descanse en paz.
Te amo Miguel, nos vemos!
En el poc temps que ha passat, he vist una pel·lícula mil cops repetida i han estat tots aquells moments que hem compartit. El veig pujar pel Passeig de Sant Joan pel dinar dels divendres amb el seu caminar típic, tots els viatges que vàrem fer plegats, l’orgull amb que conduïa aquell Lincoln per les carreteres americanes, mentre els de darrera fèiem la becaina corresponent, esperant que ens avisés si hi havia alguna cosa interessant en el paissatge, perquè confiavem plenament en ell. I, sobretot, la seva cara de felicitat, de felicitat quan quedaven a l’aeroport per emprendre una nova aventura, quan compartíem taula en qualsevol restaurant, quan quedàvem per les tardes per anar a prendre la ‘tònica’ a can Amado’, quan arribava amb el temps just a la funció del Liceu o quan agafàvem el carro per fer la compra en el Carrefour de torn, per als esmorzars dels propers dies que pasaríem plegats. Perquè en Miquel era tremendament generós i amb la cara demostrava com gaudia de la companyia del seus amics.
Gràcies Miquel, per tot el que ens has regalat. Y encara que ploro quan penso que ja no ens veurem mai més, sé que per tots nosaltres no moriràs. Hem rodat una ‘bona peli’ que sempre s’estrenarà, perquè està gravada a la nostra memòria i, si algun cop ens aflaqueix, ens ajudarem els uns als altres com ja fèiem... ¿t’enrecordes?. I ens ajudaran els milers de testimonis gràfics, ‘xorrades’ incloses, que per això està la tecnologia.Que carai!
Fins la propera road movie.
Miquel, jo també t’estimo.
Jo no el coneixia. Però el cert és que cada dia que passa ens sentim una mica més orfes que no pas érem abans. Tot plegat perquè amics de sempre ens van deixant. Alguns sense fer massa soroll. Com ho feia, fa només uns dies, el Tonet Creus que suposo també coneixies.
És llei de vida i ens haurem d'anar acostumant a aquesta situació, ara que ja comencem a ser una miqueta més grans que no pas érem...
Una abraçada, amic!
Joan