Quan els ramblers (o rambleros) feien de la Rambla un goig permanent jo encara no havia nascut. De fet, jo no he compartit amb els bons poetes les seves tertúlies etílico-artístiques al London ni he trepitjat mai el Saló Diana. Tampoc no he subvertit la nit a la Cúpula ni m'he emmusicat al Zeleste del carrer Plateria – a la del carrer Almogàvers segurament, sí. No he gaudit d'un concert rumbero del Gato Pérez, no vaig assistir als mítics mítings de Montjuïc ni a les jornades llibertàries, ni he tingut mai a les mans un Ajoblanco calentet, o un Star, un Papus o un El Rrollo enmascarado. Per mi, la llibertat mai no ha residit a Canet, ni a París o Califòrnia i menys a l'Orient... ni m'he menjat una pizza a la Rivolta. No m'he refugiat a cap comuna, ni tan sols a la del carrer Gènova on habitaven Joan Brossa, Pau Malvido, Víctor Jou, Anna Briongos i Vicky Combalía, però m'hauria encantat. I més aviat he conegut a Mariscal per ser un pijo que encobria i es beneficiava de la salvatjada olímpica que no per ser un dibuixant contracultural. La Krista i l'Ocaña els reconec gràcies a les pel·lícules de la Filmoteca, la paraula Drugstore no em remet a cap bon record i vaig créixer amb el rock català i el punk i no amb la música laietana. La gent de la meva generació – si és que ens hem de posar etiquetes i classificar-nos –  ens hem fet grans  amb les pastilles i la farlopa adulterada - per sort l'heroïna ja era un reducte molt minoritari tot i que algun company encara hi va caure - i no amb el Lisèrgic i la Mescalina.  I poca gent s'ha flipat amb la voluntat experimental de la Beat Generation o amb qui era Timothy Leary. Cap professor de filosofia no ens va oferir mai substàncies psicotròpiques que ens eixamplessin les portes de la percepció perquè algú ja s'havia encarregat de fer negoci gràcies a la populartització de la mala grifa que diuen els Atversaris. Nosaltres vam trepitjar el Màgic quan ja no era el Màgic i ens va ser prohibida l'entrada per raons estètiques, també vam arribar massa tard al Princesa però vam defensar amb totes les nostres forces la rauxa creativa de La Hamsa de Sants. Fills de la democràcia vàrem avorrir la burocràcia de la política dels mediocres professionals per sumar-nos al subjectivisme radical de la revolució des de la base. Vam creure – i creiem - que calia combatre la frustració i l'avorriment d'aquest món liberal amb la creació d'una vida apassionant i plena; i vam defensar la supervivència de l'art gràcies a l'art de la vida quotidiana... Nosaltres també hem corregut rambles avall i hem brindat en pisos clandestins de la Plaça Reial tot tornant-hi l'endemà per poder resituar-nos, hem demanat un pastís al Pastís - asseguts a la taula 18, la del Huertas Clavería - i ens hem mobilitzat quan fa dos anys l'Ajuntament volia finiquitar-lo. Ara vol fer el mateix amb l'Horiginal... Ens han multat per beure al carrer, per reivindicar l'art urbà, per actuar en bars petits o a la via pública - també a l'andana del metro – i hem hagut de patir les polítiques d'higienització i control social en nom de la tolerància zero dels castradors en seu a Plaça Sant Jaume. Hem vist enderrocar barris sencers i com hi entraven els corsaris de la defensa de les conductes prefabricades – altrament dits urbanistes i arquitectes –, hem vist arribar turistes desbocats cercant postals a low cost i hotels insultants com mofes a la memòria dels herois de Barcelona – que són els anònims - i hem après que la frontera - maleïdes fronteres - entre la renúncia i la convicció sovint és massa prima. 

Ramblers engabiats.  Enric Casasses en l'imprescindible Barcelona, fragments de la Contracultura diu: “Aleshores encara no sabíem res del que es feia a Sant Francisco de Califòrnia ni del que es preparava a París, però vivíem una aventura espiritual i vital que certament surava o flotava en l'aire, com en la famosa cançoneta. La història començava el dia d'avui i començava amb nosaltres. Que alguns autors del passat com Wilde, Jarry, Saroyan o qui fos ens hi fossin favorables i que la nostra guerra ja hi hagués sigut des de sempre no volia dir res, perquè sentíem que ara sí, que aquest any sí. Nosaltres sí que coneixíem l'existència del rotllo dels anys 60-70 a Barcelona, de Jerry Rubin i els yippies, de la IS, de les primaveres que finalment mai no van florir... i el que és pitjor, hem conegut la trajectòria dels seus màxims exponents. Les paraules de l'Enric – coherent i com sempre a la contra -  no deixen cap mena de dubte, nosaltres també hem pretès començar a escriure la nova història des del nostre present inevitable... tot i que els temps ens han estat menys propensos i favorables. Amb tot, vull dir que aquest Rambleros patrocinat per l'Ajuntament de Barcelona esdevé una retrospectiva nostàlgica i funerària des del moment en què no es vincula al present i les seves alternatives actuals tot desaprofitant l'oportunitat de crear noves estructures eficients, per útils. I no penseu que ha estat un malaurat oblit dels benintencionats organitzadors sinó que sens dubte ha estat fruit del consens. I ja sabeu què van dir els seus coetanis enragés de Montgeron sobre el diàleg entre els que colpegen i els colpejats: “ En la apestosa seducción del “diálogo” se reconoce el último disfraz de la represión-recuperación. El aliento fétido bajo la sonrisa babeante es un truco policial reciclado: la mano extendida prolonga la matraque mientras la congelada cultura espectacular de ayer y hoy asfixia con mayor fuerza, sin duda, que el gas lacrimógeno. ¡ ESCUPID A LA OFERTA! Què hauria estat més profitós per les joves generacions a les que es dirigia l'omnipresent, televisiva i pregonera Montserrat Carulla sinó la vinculació de les experiències passades amb les estructures presents? Però això faria perillar l'statu quo en què viu segrestada la Barcelona Forumera i les paraules de Martín Villa - per la televisió i en hora punta - encara ressonen massa a prop: Más que los GRAPO o cualquier otro grupo terrorista, la organización que de verdad inquieta de cara al futuro es la CNT y el movimiento libertario”. Com molt bé han explicat alguns dels membres que van viure intensament els anys als que ens referim, cal aclarir que aquell fou un moviment ampli i divers. I ara resulta grotesc que alguns vulguin erigir-se com a portaveus del moviment dels sense nom, dels sense veu i dels sense interlocutors. Caldria referir-se a aquella amalgama com la generació dels qui van tenir la convicció que la vida podia ser més intesa i experimental, més creativa. No van ser uns ideòlegs conspirant una nova estratègia de lluita antifranquista, al voltant d'una taula poc il·luminada, els qui van iniciar l'aventura; sinó que va ser l'esponteneÏtat d'una joventut castrada per la grisor de la jerarquia, del control i de la moral de la nova religió capitalista que es besllumava col·lisionant amb les teories alliberadores dels moviments que ja hem citat. I aquí hem d'entrendre el terme“juventut” segons la concepció d'Isidore Isou: “Llamaremos joven a cualquier individuo, sin importar su edad, que aún no coincida con su función, que actúe y luche por obtener el ámbito de actividad que realmente desee, que luche por obtener una carrera en términos de una situación y una forma de trabajo distintas de las que han sido planeadas para él”. I segurament també va ser una moda. I potser no tothom havia meditat tant les seves conviccions i senzillament frisaven per entregar-se a l'alegria del viure lliurement i sense límits. I com molt bé diu algú potser s'ha inflat massa el globus de les mitificacions i no va ser tant com diuen. Però el més interessant resulta les formes d'expressió proposades i el contingut de les seves obres vivificades. Per menys espectaculars i numèriques que fossin van omplir de colors la ciutat, i de fanzines i revistes, i de comunes i pràctiques revolucionàries. I van assaltar els teatres i gravaren pel·lícules marginals i meravelloses i van demostrar que unes altres formes de relacionar-nos eren possibles... i per tot això resulta llastimós que es clausuri en una gàbia de color marró aquests defensors de la Rambla insurgent i canalla. Calia prendre el carrer i ara passen vídeos de color gris on surten les pintures, els balls i les passejades de l'Ocaña. Quina metàfora del model Barcelona que ens han imposat podria ser més lúcida i poètica?  Quin enterrament podria ser més pompós i explícit?  

Sobre l'art, la memòria, els mercaders i els funerals. “75 espectacles -  ara ja només 18 són gratuïts -  durant 28 dies. La Rambla de Barcelona es convertirà durant el mes de març mitjançant el programa d'activitats 'Rambleros' en el centre d'ebullició cultural que va ser des de finals dels anys 60' i fins a mitjans dels 80'; gràcies a la instal·lació d'una carpa prop de l'estació de Drassanes amb capacitat per a 400 persones - de l'1 al 28 de març - i al Palau de la Virreina des del 25 de març i fins al 24 de maig.”. Un bon planter per aixecar acta de defunció. A aquestes alçades no cal aprofundir massa en l'esforç de la societat de consum per absorbir i integrar qualsevol expressió o avantguarda socio-cultural outsider tot convertint-la en reclam que generi beneficis als mercenaris. Així doncs, primer de tot calia etiquetar el producte perquè entrés dins  la lògica del màrqueting professional, d'aquí el nom de Rambleros. En segon lloc, s'havia de buscar a alguns revisionistes prou egocèntrics perquè es prestessin al joc de l'avorriment com a espectacle i a la nostàlgia liquidacionista. I en tercer, i darrer lloc anunciar ufanosament la llarga marxa fúnebre tot negant i desmentint les dues passes anteriors. El malaurat Genís Cano, parlant de com les administracions oficials havien tractat les relíquies contracontraculturals en clau de turisme cultural i exotisme pseudohistòric, deia: “La posada en escena espectacular de les restes, amb un eclecticisme museogràfic a la vora del tot s'hi val i tant se val, acaba rematant les opcions de reveure i reviure el més positiu.”. Doncs en aquesta programació clausurada, l'estocada ha estat finíssima malgrat la posada en escena ni tan sols hagi estat espectacular. Taules rodones amb els panxacontents de torn correctament diversificats per temes: feminisme, llibertat d'expressió,  drogues i rock'n'roll, antinuclears, el cinema, les lluites per l'alliberament sexual... I el convenciment que l'irreverència inofensiva i institucionalitzada dels bufons de la cort per fi ha gaudit del  reconeixement que es mereix.  O amb quin nom poden ser qualificats aquells que en nom de l'expansió de l'esperit d'una època accepten fer taules rodones en la foscor de la comissaria de Nou de la Rambla o dins la seu dels usurers de l'SGAE? No hi ha res més allunyat de l'actitud rebel dels setanta que aquesta carpa inòcua i trista. També, i malauradament, la mercantilització de l'art ja és un fet global i majoritari. Qualsevol producte té cabuda en aquest macrosupermercat industrial, ja sigui la cara del Che Guevara, la RAF, la contracultura o qualsevol procés revolucionari. Samarretes, pel·lícules i musicals tot com un divertimento o una revisió postmodernitzada...  

Alguna conclusió, alguna proposta. David Castillo en el text La Contracultura o la crisàlide llibertària parla de l'esforç de Genís Cano, en els seus últims deu anys de vida, de recuperar i reunir materials inèdits d'alguns valents que van cavalcar amb ell sota les banderes negres, seguint els arcs de sant martí hippies i les doctrines més heterodoxes de l'acràcia, el situacionisme i l'avantguarda. En aquest text el company poeta ens explica com el Genís Cano, el Julià Guillamon i ell van compartir el petit somni de realitzar una gran exposició sobre la contracultura al Palau de la Virreina però que de sobte van topar amb impediments i més impediments per part de l'administració... Per altra banda, La Vanguardia – en edició del dia 1 de març – comentava que la idea de Rambleros va sorgir a partir d'una exposició que pretenia honorar i recordar el pintor José Pérez Ocaña i que el primer tinent d'alcalde Carles Martí s'hi va avenir.  No sé quin va ser l'encenall que va posar en funcionament la maquinària dels tecnòcrates però no cal ser massa intel·ligent per veure que en un moment de crisi galopant del sistema en general, i d'emprenyament i malestar dels barcelonis en particular, un acte com aquest sempre resulta simpàtic. Alhora que neteja la imatge de collons. I si bé és cert, i com els ingenus del got sempre mig ple no s'han cansat de repetir, aquesta retrospectiva pot ajudar a conèixer uns fets amagats dins aquesta memòria desmemoriada penso que la plasmació pràctica invalida tot bon discurs. També hem de ser sincers i he de confessar que un servidor ha disfrutat al tornar a veure pel·lícules com Noches de Vino Tinto de J.M Nunes, Manderley de J.Garay o 3X4 de Manel Iborra en la pantalla gran. I que en alguns moments, i davant algunes declaracions ingenioses i afortunades del judici a Rebels amb causa, vaig deixar anar unes quantes riallades de gust. La intervenció de Jango Edwards després de la presentació del llibre Barcelona, fragments de la contracultura, amb el Carles Martí assegut a la taula dels ponents i en Pasqual Maragall a primera fila, em va semblar extraordinària – llàstima que no deixés la tomba i sortís a la realitat del sol i la guàrdia urbana – i que la Trapera del Rio, malgrat ser una caricatura grotesca del que van ser, em segueix semblant vigent i actual: “Ciutat podrida, ens portes la nit i la por, ara que ets adormida, els carrers són plens de foc...” La mostra cinematogràfica l'engruixia Swedenborg de l'underground i cineasta pobre Antoni Padrós, Oscura historia de la prima Montse de Jordi Cadena, amb l'enyorat Ovidi Montllor fent de protagonista i la negra De mica en mica s'omple la pica de Carles Benpar. Algunes decepcions que encara no he citat són el poc debat en les projeccions del cicle de cinema - el Jesús Garay i en Jordi Cadena ni tan sols es van quedar al visionat de la seva pròpia pel·lícula -, la selecció curta i indefinida dels seus programadors i el silenciament de propostes tant interessants com les de FVI i el Col·lectiu Vídeo Nou. S'hauria pogut aprofitar l'ocasió per projectar En la ciudad (1976) o el documental sobre les jornades llibertàries del 77. O també haurien pogut dedicar una taula rodona sobre els manifestos (Sitgista, cine pobre, projecte Cineprajna) de l'època i les propostes formatives que van aparèixer.  L'acte més autèntic al que vaig assistir va ser el dia de l'obra Rebels amb causa: Un home forjat pels anys i les patacades es passejava per davant l'entrada amb un cartell on denunciava que l'administració l'hi havia prohibit el seu art de carrer alhora que l'havia deixat sense feina. L'autenticitat de la denúncia contrastava amb la tristesa que transpuaven els dinosaures de rigor mentre es contorsionaven davant les mòmies de la nostàlgia (i no només durant l'obra de teatre...) 

Sobre la poca assistència a la carpa, a les projeccions, a les taules rodones i als espectacles en general no en parlaré com una decepció sinó més aviat com una alegria venjativa. Mikel Dufrenne deia que la millor obra d'art col·lectiva és una vaga general revolucionària i Guy Debord definia la poesia com el dia de la revolució. Així doncs, l'homenatge que es mereix aquella generació d'anònims i malaguanyats que van optar pel costat més salvatge, que diria aquell, no són aquests quatre galàctics il·luminats, aquests tres ploricons amb guitarreta, ni aquells dos aprofitats ventretips que ni tan sols ho van viure. El millor reconeixement serà fotre'ns la inacabable farra de la vida, sense manifestos ni comitès centrals. Només la picaresca dels lluentons i la passió de les revetlles. Que caigui la carpa, els records i els gemecs dels homenatges, prenguem el carrer tot okupant la Plaça  del Sant (allà on els barruts es fotografiaven) i que es faci l'orgia de les il·lusions i el goig per la fi de les utopies.  

Ens escalfarem les mans i ballarem al voltant de les polítiques municipals - i els que les van idear i aplicar -  els darrers trenta o dos cents anys. 

La Rambla ja no serà nostra.

(és el que té l'abolició de la propietat privada) 





[Article publicat a la revista Benzina núm. 44]


Vols veure algunes referències en forma de recomanació?