A data d'avui, l'argument previst per a la comèdia és el següent: davant les allargues del Tribunal Constitucional a emetre sentència sobre l'Estatut, PSC i CiU miren de posar-se d'acord per a presentar una proposició de llei amb dos punts bàsics: forçar la renovació dels membres de l'esmentat tribunal i modificar-ne l'abast competencial per a excloure'n la competència sobre lleis orgàniques aprovades en referèndum. I per a no donar l'espectacle de l'enfrontament del PSOE (secció catalana) amb el PSOE espanyol (valgui la redundància), presentar la proposició al Senat, on els senadors del PSC no pertanyen al grup del PSOE. I, naturalment, la proposició serà rebutjada per amplíssima majoria, ja que ni el PSOE ni el PP hi votaran a favor.
Ara l'única incògnita rellevant és si el PSOE es posarà d'acord amb el PSOE per a representar aquesta comèdia d'embolics, i això depèn exclusivament de l'anàlisi que facin sobre quins en seran els pros i els contres, en clau electoral immediata. D'aquí a pocs dies sortirem de dubtes, però més aviat tendeixo a creure que s'embolicarà la troca per a, finalment, no fer res.
Que un partit que proverbialment ha estat sempre ambigu sobre le fet nacional català es plantegi avenir-se a aquest embolic és natural; ja sorprèn més, en canvi, que s'hi avinguin forces representatives del catalanisme polític.
Aquesta iniciativa és un nyap sense pal·liatius:
1) Res no fa pensar que la renovació dels titulars del TC en modificaria el punt de vista i la interpretació que en resultaria. Ni tans sols en el cas força improbable que PP i PSOE es posessin d'acord a cedir totes les places vacants a membres proposats per CiU i ERC s'assoliria la majoria necessària per a deixar intocat l'Estatut.
2) Suposant que el PSOE s'avingués a modificar la llei orgànica del Tribunal Constitucional en el sentit de limitar-ne l'abast competencial, temps li faltaria al PP per a presentar recurs d'incostitucionalitat a l'empara d'allò que disposa l'article 161.1.a de la Constitució. S'entraria aleshores en la paradoxa d'un tribunal que seria alhora jutge i part.
3) En el fons, la gestió sembla ben bé un nou intent d'arreglar Espanya. L'impàs del TC en realitat no és un problema per a Catalunya - al capdavall, qui dia passa any empeny -, sinó que bàsicament és un problema de les institucions espanyoles. Sobta l'estranya insistència del nacionalisme català que, després de més de cent anys de voler arreglar Espanya i d'haver-ne recollit fruits tan migrats, continua insistint-hi una vegada i una altra.
4) Tots els arguments que es puguin fer servir ara eren igualment vàlids fa un any, i en fa dos, i el dia que el el PP i el PSOE (via Defensor del Pueblo) van presentar recurs d'incostitucionalitat, i el dia que el PSOE, via advocacia de l'Estat, va plantejar la "castració química" de l'Estatut.
5) L'Estatut vigent ja és un fracàs tant si el toquen com si no el toquen. Poc abans de la darrera "no sentència" el conseller Castells deia que no calia patir pel nou finançament autonòmic. És LOFCA pura, venia a dir, i per tant no té res a veure amb l'Estatut (Gràcies, ja ens ho semblava). I el nou Estatut no ha pogut impedir la invasió competencial en casos com el de la Llei de la Dependència, o el FROB, o els projecte d'"harmonització" dels ports, ni befes com el "traspàs" de Rodalies i l'entossudiment a controlar centralitzadament l'Aeroport de Barcelona. El que es dirimeix realment és més la voluntat d'Espanya de sentar principis i furgar en la ferida que no pas l'operativitat real de l'Estatut.
En el fons hi ha un conflicte de legitimitats nacionals entre Catalunya i Espanya, i tot el que no sigui plantejar-la obertament és sembrar la confusió i fer esforços debades.
