frechina |
divendres, 23 d'abril de 2010 | 01:11h
Frozen RosesSnail Records/Resistencia, 2009
SR66011
Tant s’ha insistit en equiparar-la a les grans dames del jazz americà —la Billie Holiday dels Balcans o l’Ella Fitzgerald gitana, se’n diu, amb una alegria que ratlla la frivolitat— que finalment ha enregistrat un disc que sembla pensat per satisfer la comparança: acompanyada d’una banda de jazz i incloent-hi, fins i tot, un dels números més celebrats de Lady Day, “Sumorna Delerja” — la desolada “Gloomy Sunday” que tanta lúgubre llegenda arrossega des que Rezso Seress musicara el poema de László Jávor el 1933.
(continua)
(continua)
Feia molts anys que no se sabia res de Ljiljana Petrovic. Nascuda a Belgrad i feta cantant als cafés d’Skadarlia, les convulsions bèl·liques de l’antiga Iugoslàvia i la puixança del turbo-folk —estil que barreja els ritmes moderns amb alguns rudiments de la tradició musical balcànica i que ha tingut com a figures més destacades Lepa Brena i Ceca, ben instrumentalitzades pel règim de Milosevic— l’havien retirat de l’escena i fet marxar del país.
El 2002, però, reapareix sobtadament de la mà del productor Dragi Šestic, amb el nom de casada i cantant amb els Mostar Sevdah Reunion en un disc excepcional, The Mother of Gipsy Soul, al qual seguiran Legends of Life (Snail Records, 2007) i aquest Frozen Roses que la consagra definitivament al capdavant de les veus femenines dels Balcans.
Ljiljana Buttler canta amb una veu cansada i fosca, d’una sensualitat ombrívola, que avança sinuosa, prenyada de nit i misteri, infectant les cançons amb una pena profunda i indefinible: tant se val que siguen laments com “Ne kuni me, ne ruzi me makjo”, que demanen aquesta empatia amarga, com peces alegres i festives —“Ej borije”, per exemple— que, en altres mans, esdevindrien d’una eufòria encomanadissa i que, en les seues, traspuen una melangia inquietant. Arribats a aquest punt, les comparances perden tota operativitat: la veu de Ljiljana s’imposa per damunt de qualsevol referent, ens atrapa amb la seua dicció enigmàtica i elegant i exhibeix una personalitat única, desparionada, definitivament incomparable.
(Caramella 23)
El 2002, però, reapareix sobtadament de la mà del productor Dragi Šestic, amb el nom de casada i cantant amb els Mostar Sevdah Reunion en un disc excepcional, The Mother of Gipsy Soul, al qual seguiran Legends of Life (Snail Records, 2007) i aquest Frozen Roses que la consagra definitivament al capdavant de les veus femenines dels Balcans.
Ljiljana Buttler canta amb una veu cansada i fosca, d’una sensualitat ombrívola, que avança sinuosa, prenyada de nit i misteri, infectant les cançons amb una pena profunda i indefinible: tant se val que siguen laments com “Ne kuni me, ne ruzi me makjo”, que demanen aquesta empatia amarga, com peces alegres i festives —“Ej borije”, per exemple— que, en altres mans, esdevindrien d’una eufòria encomanadissa i que, en les seues, traspuen una melangia inquietant. Arribats a aquest punt, les comparances perden tota operativitat: la veu de Ljiljana s’imposa per damunt de qualsevol referent, ens atrapa amb la seua dicció enigmàtica i elegant i exhibeix una personalitat única, desparionada, definitivament incomparable.
(Caramella 23)
Salutacions des de Dalmàcia.
La Tamara Obrovac la conec de fa un temps, quan comencí a interessar-me pel ça-val d'Ístria i a rastrejar les músiques d'aquesta península que, des de la distància, em sembla d'una bellesa colossal.
L'interès raïa no només en la part musical (el cant i música a dos veus en l'escala autòctona ha estat declarat Obra Mestra del Patrimoni Cultural Immaterial per banda de la UNESCO) sinó també en el rerefons ideològic: com el govern croat ha decidit apostar fortament pel folkore istrià assumint-lo en clau identitària i utilitzant-lo en la seua estratègia nacionalitària amb l'objectiu de disuadir les possibles vel·leïtats secessionistes d'un territori amb massa personalitat diferenciada.
Com que el folklore d'Ístria encaixava perfectament amb el caràcter mediterranista del projecte identitari croat (al contrari que el dinàric, per exemple, que apel·la a les problemàtiques identitats balcàniques i orientals), l'operació ha tingut un èxit notable.
Tamara no fa folklore però l'incorpora a la seua música amb una elegància especial. No he escoltat el seu darrer disc (que crec que va publicar l'any passat) però ara que me l'has recordada, igual intente fer-me amb ell.
Una abraçada.