UNA TASSA DE TE
DE PRIMAVERA PER CREUAR EL PONT
En la cuina
turc,a àrab i, sobretot en la xinesa, hi ha , sovint, noms bonics i poètics per
designar els plats.
Una amiga xinesa
em va convidar a sopar i, com que
sap que sóc molt aficionat a les sopes- i particularment a les xineses-, em va
dir que me’ n faria una de típica de la seva “província”, Hangzhou. La sopa –
de fet el que a Catalunya en diríem una escudella barrejada- té fideus (que els
xinesos, fins i tot els de la sopa, solen menjar amb bastonets), carn de porc i
gambes, és a dir, que és com
un mar i muntanya a la xinesa, i, per tant, m’ agrada
doblement: el porc combina molt bé amb el gust particular d’ una bona gamba,
mentre que els fideus (que poden ser d’ arròs) fan el paper de donar-hi un fons
més neutre, unificant-ho tot. Quasi hagués arribat a xarrupar la sopa i els
fideus ben sorollosament, com solen fer els orientals, però em vaig limitar a
assaborir el gust alhora delicat i complex de l´escudella- i mai tan ben dit,
ja que la paraula escudella vol dir bol, és a dir, bol xinès per a sopes-. Li
vaig preguntar si aquell saborós potatge tenia una nom, i em va dir que sí:
se’n diu “sopa creuant el pont”, que en xinès, suposo que mandarí, tot i que a
Hangzou parlen una altra llengua, el wu-
es diu guor kiu mai fun tong (“sopa de fideus de creuar el pont”). El nom no m’
estranya, ja que xinesos- mandarins o putonghua o no- solen posar nomes poètics
i evocadors als seu plats. I, com molt d’ ells, tenen una llegenda o una
història al darrera. En aquest cas. Segons em va contar la meva amiga, era un
estudiant que volia ingressar com a funcionari a la cort imperial i en preparar
les oposicions- com diríem avui- volia estar separat de la dona i la família
per poder-se concentrar, i per tant, va “travessar el pont”; la muller,
amatent, a fi que estigués ben alimentat, li feia portar aquesta sopa. S’ escau
que ja marco Polo, que va dir d’ Hangzhou que era “sense discusió la ciutat més
noble i bella del món” (no és estrany que els seus conciutadans italians
l´anomenessin “ il miglione”, per les seves exageracions!), parla dels dotze
mil pots de pedra d’a questa ciutat, situats majoritàrament en el que sí és un
dels llacs més bells del món, el Xi Hu (estany de l´oest), famós també pel te
que s’ hi cull (Longjing Xi fu).
Aquest te, perfumat i delicat- que agradaria Pep Vila, que te un poema sobre el te-
sovint és difícil de trobar aquí. Per sort, algun dels meus amics xinesos a
vegades me’n procuren, si s’ escau que han fet una viatge al seu país.
I si no, un te de brots de Primavera, que s’ escau tant a
quests temps, subtil i aromàtic.
Fer un bon te:
Aigua de fonts o mineral
Que no arribi a bullir (tot o que cada té requereix una
temperatura)
Infusionar uns 5 minuts en una tetera (millor de terrissa
o porcellana)
S’ hi pot afegir (i cal) més aigua, un cop esgotat el
primer te
Jo el bec sense sucre, com els xinesos
