FOGONS CALENTS

Cap. I

El dia de la victòria

PARÍS ERA UNA FESTA

Vaig posseir el cos de l’ amor, els llavis

Voluptuosos i rojos d’ embriagament

Kavafis

L’ any 1981 vaig anar una temprada a París. Sortia d’ una crisi sentimental, ja que el meu matrimoni havia fracassat- simplement , no vaig encertar la dona adequada, o potser, com he pensat més endavant, la cosa venia de més lluny-. Hi havia problemes de secretisme, de deslleialtat- no d’ infidelitat, que és una cosa diferent, i més lleu-, però, ho haig de reconèixer, per ambdues bandes. La meva dona  ja estava situada còmodament com a funcionària, i no volia aspirar a res més- i, de moment, tampoc no volia tenir cap fill- però jo aspirava a alguna cosa més, volia més aire. Així que vaig deixar la docència, ens vàrem concedir un temps de descans, i vaig reemprendre un projecte abandonat, que era fer la meva tesi sobre la iconografia religiosa popular. Que no és pas un tema, que, d’antuvi, sembli molt engrescador!. Necessitava treballar sobre  l´origen dels “sants d’ Olot”, través de la imatgeria  de Saint-Sulpice. Cansat de pols i de biblioteques, d’ arxius i d’ ambient resclosits, i content pel triomf de François Mitterrand cap al tard, com tants parisencs, vaig sortir al carrer a celebra-ho. Corria l’ any 1981. Les flors de llibertat d’ un Maig ja que ens va trasbalsar a tots, i en qual  descobríem platges sota les llambordes, s’ havien esvaït.Ei!. Jo no vaig estar al maig 68, com sembla que tothom d’ aquest país hi era. A França tothom “n’ avait marre” (n’ estaven tips)  alhora de la dreta i d’ aquelles fulles mortes que ja només eren un record, com ens recordava Yves Montand.

Endut per la voràgine de gent que festejava al carrer,  una mica a l’ atzar, vaig anar a petar al Marais- de fet, m’ estava no gaire lluny d’ allí-, un antic barri del segle XVIII que havia entrat en una decadència mortal. Ara, però hi tornava a haver vida, sobretot a causa de la rehabilitació de nombrosos edificis i de la instal.lació de negocis. En una cantonada em vaig fixar en un agradable bar situat a la planta baixa d’ un plau noble, construït amb la pedra típica del barri que, netejada, lluïa una preciosa façana d’ una gamma que anava de l‘ ocre al blanc trencat. El cafè- que s’ anomenava Le Central- estava ple a vessar de gent alegre que, amb tota evidència, celebrava la victòria de Mitterrand i l’ adéu a l’ obscurantisme. Tothom anhelava una nova llibertat quan ja s’ havia marcit l’anterior. Malgrat la por que em fan les multituds i la meva innata timidesa, vaig decidir entrar-hi. Fent-me pas entre els clients que, exultants, bevien la seva cervesa  vaig aconseguir, també, demanar una “bière pression”. Intentant situar-me en un racó- cosa quasi impossible- vaig anar observant més detingudament la clientela mentre assaboria els glops daurats d’ aquella insuperable cervesa alsaciana ben brassée, que tenien el sabor d’ una alegria i una victòria compartides. Hi havia alguna cosa estranya i inquietant, que no sabia com definir. La primera observació, a part de l’ atapeïment del local, és que no hi havia taules, només unes petites plataformes on desar les gerres de cervesa o les ampolles- molts clients bevien la cervesa a morro-.

Fixant-m’hi més, al final vaig arribar a una curiosa conclusió. Tota la clientela era exclusivament masculina. No sabia si és que les dones no apreciaven Mitterrand o que no els agradava perdre el temps bevent cervesa; potser s’ estimaven més un café crème – haig de confessar que sense nata el cafè, a París, és imbebible- en un d’ aquells cafès clàssics de la ciutat del Sena amb tauletes i una àmplia vidriera des d’ on poder mirar els passavolants i on fa tan de bon estar-hi. A més, la major part dels homes aplegats- per no dir tots- eren adults- com si els haguessin seleccionat i escollit- d’ unes edats que oscil.laven dels  20 i escaig, els 30 fins als 50 anys, com a màxim. Més curiositats: pràcticament tots lluïen barbes o bigotis, des de les d’ estil de llenyador als alhora poblats i cuidats mostatxos, però mai ridículs  ni d’ aspecte tísic, com els bigotis franquistes-  aquells mena de bigotis recargolats tan típics que es troben a França-. A més, sembla que a molts els havia vestit el mateix sastre o el mateix magatzem, ja que anaven amb texans i dominaven les camises de quadres. Com a mínim coincidíem amb això, ja que en aquells moments, llevat de quan estava ala Universitat, jo mateix vestia permanentment amb texans (només “livais”- Levi Strauss, off course!) i camisa de franel.la de quadres, i a l’ estiu amb polo (sense cocodril). A més, com que ja tenia poc pèl, el portava curt però, això sí, sense abandonar mai la barba o el bigoti. Per completar la iconografia, l´únic calçat que m’agradaven eren les botes “camperas” andaluses, de les quals en posseïa, amb orgull, quatre o cinc jocs- i que Bob Dylan en una cançó demanava a un amic que viatjava a Espanya que n’ hi portés unes-. Unes botes que, per cert, causaven l’ admiració dels amics parisencs, que es pensaven que eren legítimament americanes. Haig de confessar que aquell panorama del bar no em desagradava: a dins meu, sense que ho pogués racionalitzar, passava alguna cosa.

No sé si era l’ alegria del triomf de Mitterrand, la tercera gerra de cervesa o la joia i les ganes de xerrar que tothom manifestava, que de cop, em vaig fixar amb un minyó com tants n’ hi havia,  d’ una trentena d’anys. Però aquest destacava per una espectacular barba de color ros- d’ un ros cèltic, amb tons de blat de moro colrat- que, imbuït com estava en el treball sobre els sants, va ser com una aparició d’ un sant barroc, un Sant Pere de Rubens. Era, certament, la barba més bella que havia vist mai- o, si més no, només les havia vistes així als quadres-.La completava una cara gruixuda i ampla, però extremament proporcionada, amb un nas recte i perfecte i uns ulls verds que semblaven somriure. La cara era s’ adeia al cos- no excessivament alt, però molt proporcionat i rabassut, tirant a musculós. De cop, no solament li varen somriure els ulls, sinó també els llavis, que semblaven els d’ una estàtua de carn, modelats però sensuals. Va fer, simplement, en francès, alçant la seva cervesa

-Salut!

Una mica nerviós, li vaig contestar el mateix, però en català.

Hola!

Quoi?, va fer ell.

Li vaig dir que era el mateix que el francès “salut”, però en català.

Alors, vous êtes catalan?.Je suis breton!.

Ara es va aclarir el misteri: era bretó i per això tenia, és clar, un aspecte cèltic, com el de molts escocesos o irlandesos que he conegut, i  fins i tot algun gallec.

Naturalment, seguint l’ acreditat costum de tants catalans, li vaig preguntar si parlava bretó. Em va dir que l’ entenia una mica, però, que malauradament , no el parlava, i  que, a París, era un “exiliat”. De totes maneres tenia una feina que li permetia viatjar sovint al seu país, ja que era pilot d’ aviació.

Era clar que amb un tan bon començament, i prèvia una altra invitació- per part d’ Alan, que era el seu nom- a cervesa, li vaig etzibar- ara sí, tutejant-nos...Mai m’he pogut acostumar a aquest “vós” francès, en aquesta mena de circumstàncies.

-Tens una barba preciosa.

Es va posar a riure, jo diria que complagut, i  acariciant-me la meva va dir:

-Tu també.

Em vaig posar vermell com un titot, si és que ja no ho estava per al cervesa. A partir de llavors vaig  sentir com si baixés per un tobogan indeturable, que no sabia on em portaria. D’ una banda em produïa una estranya sensació d’ alegria secreta, d’ alliberament, de descoberta; de l’ altra m’ angoixava. Es més, estava profundament trasbalsat, com si estigués a punt de descobrir un nou món, a les antípodes de tot allò que coneixia i que m’era confortable. I no era per menys: simplement, jo estava trempant. I no creia pas que fos per la cervesa, ni fins i tot per la victòria de Mitterrand. Aquell descobriment va ser un autèntic daltabaix, que no sabia com gestionar. Estava absolutament perplex: només, potser soterrades en la infància o l’ adolescència, alguna vegada havia tingut algun torbament semblant davant d’ un home. Però ara jo era adult, tot ho havia arxivat, estava casat amb una dona i, de cop, tot aquell món per al qual se m’ havia educat s’ ensorrava. I sentia que no hi havia retorn possible. Com més mirava l’ Alan més m’ excitava, fins a sentir el boig i secret desig de besar-lo, d’ abraçar-lo, d’ acariciar el pit que, generosament, mostrava l’ abundant pelatge ros, d’ abraçar les seves cuixes que semblaven una rabassa poderosa d’ arbre, de recórrer tot el seu cos nu, de llepar aquell sexe que també inflava els seus texans, d’ abandonar-me: en definitiva, de jeure junts. Era un món ignot però que, de cop, s’ em revelava com una força i un desig terrible, com un huracà que arrasés tota l’ afectivitat anterior, que em semblava de fireta.

Haig de reconèixer que davant aquest viratge immens que prenia la meva vida, vaig tenir un sort immensa. Primer, perquè no em va  assaltar ni una ombra de sospita, o d’ eclesiàstic pecat: pensava que si aquests sentiments s’ havien presentat de sobte eren una cosa perfectament natural, neta, bella. Sortosament, malgrat que em dediqués a estudiar els sants, no tenia ni una ombra de beateria- el capellans, per ser com eren, me l’ havien guarit- i si de cas, els meus sants i màrtirs eren Marx , Trotsky , Francesc Macià, Andreu Nin o Companys- i, per tant, el sexe, fos com fos, no representava cap maldat. Estava guarit, doncs, de les malaltisses advertències dels capellans forjades en suspectes confessionaris i exercicis espirituals obligats. I segonament, hauré d’ agrair a Déu  o a la sort, per sempre més, que el meu inici fos a través de l’ Alan, persona alhora d’ una gran qualitat humana, amb afinitats político-nacionalitàries i que a més, físicament, em tornava boig. Me’ n vagi enamorar com un col.legial, i mai tan ben dit. M’ agradava tot ell: el noble cap amb la barba tan perfecta i aquells ulls verds de mirada marina, que em fascinaven, i uns cos fort i cepat com una roca, preparat per als embats del furiós mar de Bretanya- el país d’ on venia Tirant lo Blanc, com li vaig explicar-.

Però alhora m’ excitaven, fins a embogir, les seves carícies, tan dolces.

 Li haig d’ agrair que fos tan savi, tan delicat amb aquella que per mi fou la primera relació amb un home. Al seu apartament de París, a Ménilmontant, hi vaig viure les hores més glorioses de la meva iniciació sexual, els moments més preciosos. Comprenent la meva situació va actuar amb tot el compte possible.

De primer- era un gurmet avesat, i al costat disposàvem d’ un mercat magnífic- vàrem menjar una insuperable amanida de pedrers d’ ànec- regada amb sidra bretona- i a continuació un confit d`ànec. Després, tranquil.lament, vàrem fer un Calvados-del país veí de Normandia-. Vàrem compartir una pipa- els dos fumàvem d’ aquesta manera-, que em va semblar la millor de la meva vida. Xuclar-ne el broc era arribar als prolegòmens de l’ èxtasi...més quant, em feia accedir directament a la deu del plaers, a una boca sensual i a una llengua, a uns llavis, que eren una mena de fruita que mai no havia tastat. Besos més dolços que la mel- i perdoneu aquest llenguatge, però l’amor és kitsch com un tou coixí de seda,i no d’acer- .í, l’ amor exigeix un llenguatge potser cursi i repetitiu- com el dels sants que estava estudiant, carn de kitsch i de cursileria- mentre que el sexe, tal volta, és més expeditiu.

Tranquil.lament vàrem anar a la dutxa, i era evident que no es podia evitar veure i sentir el que passava: els dos, malgrat l’ aigua,  trempàvem irremissiblment. O com mai no ho havia fet, amb una trempera que no era solament física, sinó també mental, amb el pler de descobrir una terra  certament ignota, però sospitada. Suaument em va anar ensabonant i, ara i adés, sentia les seves mans, i fins el seu sexe, com a un foc que no es podia apagar. Vaig aprendre, també, definitivament, a besar un home- besos humits, no solament d’ aigua-. Salvat Papasseit em venia a la ment, però jo n’ era l’ afortunat protagonista. Al final, dolçament, em va anar passant la llengua primer per les cames, després per les cuixes- mentre l’ aigua purificadora regalimava-, fins arribar al meu penis, que estava a punt d’ esclatar.

Suaument, amb la punta de la llengua em recorria l’ escrot, el gland, tot el sexe: sentia un pler com mai l’ havia sentit. Alhora furiós i tranquil, fins que no vaig poder més i l’ enorme raig de semen acumulat es va barrejar amb l’ aigua de la dutxa. Em recordava d’ una imatge de la meva infància, quan el ferrer del meu poble posava la reia de ferro roent a trempar amb l’ aigua, i, en destrempar-se, tot se serenava. Em sentia com si hagués alliberat una energia immensa, volcànica, gairebé tel.lúrica, amb unes ganes enormes gairebé de plorar, d’ abraçar i ser abraçat. Li vaig indicar si volia gaudir- era evident que aquell enorme penis, que quasi m’ espantava, sobretot per la seva gruixudària, necessitava alliberar-se, però em va dir que no. Em va rentar bé, amb va eixugar i em va oferir unes galetes de mantega bretones que, de fet, em varen semblar que eren un tros de cel. Descansats- si més no jo-, ens vàrem ficar al llit, estretament abraçats. Hagués volgut eternitzar aquells moment o, simplement, morir-me. Perquè vaig comprovar una cosa del tot desconeguda: amb les carícies, el meu orgasme es perllongava, i em feia estremir el cos i cridar. L’ Alan, amb petons ràpids i quasi furtius fets amb els llavis, com petites fuetades, em va anar calmant i així vaig dormir almenys un quartet- o una mitja hora, o una hora?- perquè em va despertar un dolcíssim pessigolleig que ell em feia passant-me la seva barba, i a l’ ensems als llavis, arreu del meu cos, convertit de nou en un volcà a punt de fer erupció. Tant d’ afectes i tantes carícies feien el seu resultat: jo estava disposat a qualsevol cosa, fins i tot a una sospita que em turmentava, que era la penetració. De fet, també ara i adés, l’ Alan, amb mà experta i delicada, em passava primer la barba per les natges, i després els llavis pel bell mig del ses, cosa que em feia gemegar com un posseït. Després hi feia lliscar els dits, o bé massatjant la part exterior , donant-hi forma de pinça feta amb dos o tres dits, i després atrevint-se, poc a poc- jo ja retut del tot- a ficar-me un dit pel canal posterior. Mai no havia sentit un plaer tant intens, tant fora d’ aquest món: era com una experiència mística en el sentit de perdre pràcticament al consciència. La seva paciència, així com el seu afecte i constància, varen obrar el miracle: va arribar a un punt que  desitjava ser penetrat per aquell immens vit que m’ aterroritzava, no solament per la llargada, sinó pel gruix que exhibia. I el miracle es va produir: lubricat i abaltit, però amb el desig encès, suaument, va anar ficant aquell gland immens i turgent al meu cul. No sabia si cridar de dolor o d’ alegria, però abans que ho fes, l’ Alan sempre retirava a temps aquell estri immens. Va arribar a un punt, però, que jo mateix, amb les mans, li vaig agafar a fi d’ iniciar que podia seguir el camí- un camí nou i sense fressar- que ja començava a ser expèdit. Va arribar al punt, que, bocaterrosa, i cobert pels seus besos i les carícies de la seva barba, em vaig abandonar del tot: aquell enorme piu va entrar fins al fons, i ara ja el dolor havia desaparegut. Només quedava un desig immens de sentit aquella dolça escalfor dins meu, fins al fons de tot, amb un vaivé tan suau que era com si tot el meu cos fos cobert de mel. Vaig perdre totalment la noció del temps. Només desitjava estar fos amb el cos de l’ Alan, amb aquell sexe que ens soldava com si fos per sempre. Una hora, dues hores, tres?.A moments, s’ estava quiet- sense que deixés mai de trempar- i, llavors m’ omplia de besos i carícies; més endavant reprenia el suau vaivé, fins que va arribar a un punt que desitjava sentir l’ eclosió final d’una ejaculació immensa, com una pluja benèfica, es va escampar per tot el meu cos.  Amb una nit vaig aprendre, de cop, tots els plaers negats en tota una vida.

Aquells varen ser dies de vins- i de sidra- i de roses a París. Varen ser el més feliços de la meva vida. De la meva nova vida, que estava absolutament per gestionar de bell nou. Havia començat una nova etapa ben tard- ja feta la trentena-, però tenia un avantatge: no sabia què volia “sortir de l’ armari”- no era el meu cas, no estava en aquests ambients, de l’ “ambient”, com diuen, que mai no m’ havia atret ni interessat-,de fet, el desconeixia- però acabava de descobrir com escrivia Biel Mesquida, que hi havia un  bellíssim país on els homes desitjaven els homes. I ho feia amb alegria, sense complexos, sense culpa, però també sense exhibicionismes de marieta reprimida, d’ una forma natural. I, és clar, amb una ingenuïtat enorme.  Però també amb unes ganes molt grans, gairebé frenètiques, de recuperar el temps perdut i, per tant, totalment disposat a qualsevol coneixença, a qualsevol experiència. Potser no estava preparat- de fet ni m’ ho plantejava- o el desig podia més que la calma- per viure en parella. Estimat Alan, al cap dels anys em pregunto si vaig obrar bé. Algun  capvespre, quan et recordo, els ulls se m’ humitegen recordant uns fruits delitables que no vaig saber collir a temps. Les estacions no perdonen. Només l’ estimada Edith Piaf- que escoltàvem junts- m’ aconsola tot escoltant “No, je ne regrette rien” i fotent-me del meu passat.

Un dia al vespre estàvem bevent  una sidra- després d’ uns dies de  descans del seu treball- i que, com tots, va ser un dia d’amor i roses- al matí em va despertar amb els seus petons i  burxant-me com un lleó, va rematar la faena de forma gloriosa, i a l’hora de la migdiada li vaig mamar la bitlla fins que el trabuc va disparar un doll de mel que em va banyar tota la carn, i que vaig llepar goludament-. Varen telefonar i va començar a parlar amb un perfecte italià, una qualitat que li desconeixia- excepte la “r”, que semblava piemontesa-.

-És el meu amic Franco, d’ Asti, al Piemont

Li va parlar de mi, i per tant, Franco em va voler saludar:

-Ciao amico catalano!

Per sort, jo parlava força bé l’ italià, i, per tant, no hi havia greus dificultats en la comunicació. Aquella veu alhora greu però molt alegre però, em va seduir.

I, és clar, no em va faltar temps per preguntar a l’ Alan si Franco “era com nosaltres”-l’ expressió que s’ em va acudir en aquell moment. Va veure perfectament per on anava i va afegir

-Sí, és com nosaltres...és, a més un ós amb barba i, per tant, t’ agradaria. A més, com a tu, li complau la bona teca. No saps com es menja al Piemont!

No em va faltar temps per demanar a l’ Alan més detalls i fins i tot per pregar-li que li preguntés a Franco si em podria rebre a casa seva.

El cas és que al cap d’ uns tres dies agafava el meu cotxe- tan ben aparcat en un carrer no gaire lluny del mercat de Ménilmontant- i me n’ anava cap a Itàlia. Si era fàcil entrar- hi—a través del racional Péripherique-, més fàcil era sortir-ne. No tenia cap fi premeditat: simplement calia recuperar el temps i endinsar-me en un món d’ homes acabat de descobrir. Al caps dels anys, però- estimat Alan- l´únic que puc dir, en la meva defensa, és que era encara jove, ingenu, no havia viscut i tenia  moltes ganes de viure, de menjar-m’ho tot, ningú m’ havia explicat cap llicó, cap vivència. Ho ignorava tot de l’ amor entre homes: o, de , de l’amor. Com la majoria, per a mi el matrimoni era el camí marcat i traçat. Era com si vulgués recuperar tot allò que m’ havien robat.Valorava més l’amistat i el sexe que no pas la companyia i la convivència dels dies madurs i tranquils. El meu desvergonyiment, i ho dic amb tota sinceritat, era ganes de viure i ingenuïtat; la timidesa, el desconeixement i l’ antiga repressió em feien ser el contrari: agosarat, tempestuós i tant atrevit – i fins temerari- que trobava el més normal del món anar a Itàlia a casa d’ algú que no coneixia de res, deixant, a mes, un primer amor el record del qual avui encara ploro. Però varen venir temps d’ alegries i experiències, d’ inconsciència i de batalles, d’ una nova primavera que, insolent, començava a fluir, esperonant el desig  i inflant la bragueta. Començava una nova vida.