Xaronet |
dimarts, 20 d'abril de 2010 | 20:43h
Amics i amigues: la setmana passada deia que el cas de jutge Garzón era, a banda de la simpatia personal que puguem tenir al personatge, el símpoma d'una perillosa malaltia. Doncs, bé I més símptomes. Bastants més.
Amics i amigues:
l’any passat, i aprofitant que feia 20 anys de l’ensulsiada —o autoenderroc— del mur de Berlín, vaig començar un seguit de cartes sota el títol general de Sensació de riquesa: la gran innocentada. Ara, tres o quatre setmanes després de la darrera, podria semblar que aquesta sèrie hagi estat interrompuda. Doncs, no. No és pas que me n’hagi oblidat, o que no sàpiga com continuar, sinó que la realitat diària em du, m’obliga si es vol, a anar tocant altres temes... la major part dels quals estan lligats, són conseqüència, del període que amb més o menys encert, que això ja és altra qüestió, vaig rememorant.
Tampoc aquesta setmana el reprendré, per més que ara toca entrar en un moment interessant, i paradoxal. Els anys 60 i 70. Un període en el que Bob Dylan cantava allò de Els temps estan canviant. I tant que van canviar! Començant pel mateix Dylan, que molt aviat ja no deixaria al públic assistent fer fotografies de les seves actuacions, ja que això era una exclusiva venuda a no sé quina gran multinacional. Sí, un paradoxal període, en el que en les grans concentracions de masses es cantava allò de No serem moguts, que no deixa de ser una consigna diguem-ne que immobilitzadora. Tan paradoxal, que si bé és el del mític Maig 68, també és de el que a l’URSS es va imposar Brejnev, i a occident Tatcher i Reagan...
Ara bé, també cal aclarir que aquesta carta d’avui és, en part, tot just allò que tenia previst per a la darrera de la sèrie. Un intent de posar algunes qüestions, alguns fets, damunt la taula. De reflexió sobre algunes realitats que sembla que massa gent té desades al calaix dels mals endreços. Allà on desem les realitats incòmodes. Anem-hi, doncs
Deia la setmana passada que l’afer Garzón havia posat al descobert que la tan proclamada transició va ser, pura i simplement un “apanyo”, una hàbil maniobra. I en aquest punt es curiós comprovar la histèria amb que l’està defensant gent que es presenten com de tarannà progresista, però que pel que sembla no poden acceptar la idea de què havent passat ja trenta anys, la realitat de la transició pugui ser analitzada amb tota tranquil·litat. Posant damunt la taula tots els possibles, i inevitables, pros i contres. És a dir, no pas tractada com un dogma de fe, i per tant impossible de ser abordada des de la perspectiva del temps. Una curiosa unanimitat massa present en tots els dogmatismes, de dretes o d’esquerres, és la compulsiva tendència a anatemitzar qualsevol intent de raonar el que qualsevol santa església ha declarat dogma de fe. Certes defenses de Cuba, posem per cas, són una bona mostra. Si l’Amina Haidar fa vaga de fam, és una heroïna i màrtir, si la fa qualsevol dissident cubà, és una mostra de degeneració social i d’haver-se venut a l’imperialisme ianqui. I no m’ho invento pas.
No insistiré en aquest punt, del que ja tocarà parlar-ne més a fons. El que vull és abordar un fet més delicat: de quin color, de quin tarannà és la societat espanyola actual? Les enquestes han dit fins ara que la gent es declara majoritàriament com d’esquerra moderada. No està pas malament. Ara bé, el problema és que després de la mort del dictador, ser de dretes no era presentable. No feia maco. I dic això, perquè altra enquesta força més creïble, les darreres eleccions generals, van dir que la suma del PSOE i del PSC (en les generals hi la bonica ficció de dues formacions autònomes, amb resultats, i fins i tot diputats, separats) van tenir poc més d'11 milions de vots, i que el PP poc més de 10 milions, amb la qual cosa la divisió entre dreta oficial i esquerra oficialesca, no la veig massa determinant.
I si a les xifres del PP sumem les d’altres dretes, i a les del PSOE-PSC les d’altres esquerres, la cosa queda encara més equilibrada. I si anem al senat, on el vot és a candidat nominal, i per tant considerat com molt més democràtic que el de llistes tancades... el PP va guanyar per golejada. Així de senzill. Ho sigui, que sentint-ho molt, la majoria de la societat espanyola, com també passa amb catalana, no és pas ben bé d’esquerres.
Dit això, fem una altra enquesta i anem als punts de venda de premsa diària. Que llegeix la gent a fi d'informar-se? En pràcticament tots ells hi trobareu diaris ambíguament progres, més o ments moderadament conservadors, i quatre —tots quatre editats a Madrid, i no casualment— pregonament reaccionaris: ABC, El Mundo, La Razón i La Gaceta. Els dos darrers ja descaradament ultres. En la tele tenim Veo7, i Intereconomía, amb uns pseudo debats diaris carregadíssims de càrrega política —i per tant llançant pestes sobre els polítics i la política—, a càrrec de personatges en alguns casos francament tètrics. No parlem ja de certes ràdios.
I tot això sense cap alternativa a l’altra banda de l’espectre polític. Sense una premsa, unes emissores de televisió, o de ràdio clarament d’esquerres. Amb anàlisis de la realitat radicalment diferents als dominants. Prou sé que el fàcil és dir que el sistema no ho permet, etcètera, etcètera. Però no ens enganyem, amigues i amics, no hi són bàsicament perquè no hi ha un públic disposat, o amb ganes, de llegir, o escoltar, un discurs diferent al dominant. Un públic que, per més que es declari —fins i tot creient-s’ho honestament— com d’esquerres, quan arribi al punt de venda els compri amb la mateixa naturalitat que a qualsevol quiosc de qualsevol barri hi ha individus que compren El Mundo o La Razón.
I és que hi ha coses que no es poden entendre sense l’existència, ens agradi o no, d’una societat políticament conservadora. Una societat que, posem per cas, durant anys i anys sempre ha situat el terrorisme com el gran problema col·lectiu, i en cap cas ha vist l’incompliment del Codi de Circulació com molt més preocupant... per més que és del tot evident que les possibilitats de ser víctima d’un acte terrorista eren, i són, infinitivament inferiors a ser-ho d’un imbècil carregat d’alcohol, estupefaents o que se’n fot dels límits de velocitat. I això, amics i amigues, també és politització.
I aquí torno al cas Garzón, o millor dit, a la indiferència social que hi ha davant una Justícia erràtica, sectària i polititzada, que es tapa els ulls, sí, però amb una gasa transparent, per tal de veure qui hi ha al seu davant. Fixeu-vos-hi. A Garzón se’l volt jutjar per dues acusacions absolutament incomprensibles en quan delicte, i una tercera absolutament inacceptable. Doncs bé, el jutge del Olmo va fer tancar una publicació, Egunkaria, va tenir una part dels seus directius cinc dies incomunicats (amb posteriors denúncies de tortura), va haver condemnes de presó —i ara, set anys després!— el Suprem anul·la la sentència. Bo i donant una bona allisada a del Olmo, ja que no hi havia cap mena de proves que Egunkaria estigués connectada amb ETA. O sigui, que el gran delicte era estar escrit en basc... i prou.
Però, un cop posades les coses al seu lloc, el Suprem no obre cap expedient a del Olmo. Alhora que a Barcelona sí que s’obre expedient a dos jutges, Sanahuja i Vidal, que havien opinat públicament —sense el permís pertinent!—, que el jutge del cas Millet era “un cargolet”, vista la lentitud amb la que du la causa. O sigui: es tanca sense motiu vàlid un mitjà d’expressió, i es destrueix la vida personal i professional d’uns periodistes... i no passa res. S’opina irònicament de com es du un cas, i això sí que se sanciona. Per si no ho sabeu, resulta que Sanahuja i Vidal poden tenir una multa més gran que la imposada al jutge del cas Mari Luz, per no haver tramitat una sentència que podria haver evitat la mort de la nena.
I quina reacció social té això? Doncs, ben minsa. A la societat no l’importa, col·lectivament parlant, la llibertat d’expressió o la veritable independència judicial. Assumeix amb tota tranquil·litat que el 1977 van guanyar la transició els mateixos que el 1939 van guanyar la guerra, i que per tant en determinats mitjans d’expressió es diguin dia rere dia, i amb total impunitat, tota mena de barbaritats i de mentides contra tot allò que faci ferum a democràcia o progrés, alhora que veu amb indiferència que siguin fetes callar les boques que representen qualsevol mena de crítica o desig de millorar allò que és imprescindible millorar. En els casos de Garzón, Egunk aria i Sanahuja i Vidal, ¿on són els qui clamen per una societat més justa i lliure? On són els estudiants de dret que clamen contra Bolonya?
I per acabar. Fa pocs dies un delinqüent habitual, d’aquells que entren per una porta i surten al poc per altra perquè sols cometen que faltes, va ser finalment dut a la presó... gràcies a que els Mossos d’Esquadra el van dur davant del jutge, junt amb una col·lecció d’atestats d’anteriors detencions. Demostrant així que era multireincident. Gran èxit dels Mossos, i també gran fracàs de la justícia. I aquí salta la pregunta: com és possible que a qualsevol farmàcia de Catalunya tinguin constància de quins medicaments tinc prescrits com a crònic, mentre que al Jutjat número 1 de qualsevol jutjat, no tenen punyetera idea de quins casos porta o ha portat el Jutjat número 2?
Ara mateix, ja està previst que aviat qualsevol metge de la medicina pública espanyola tingui accés a tots els historials mèdics del país, de manera que si un dia tinc un patatums a Santander o Cadis, el metge podrà saber, sols que picant el ratolí, com tractar-me gracies a un, en definitiva simple, programa informàtic.
I havent arribat aquí, permeteu-me que sigui desconfiat. Hi ha veritable interès en resoldre determinades qüestions? La inseguretat ciutadana, certa però no tant com es proclama, no estarà sent curosament conreada? Perquè al final de la pel·lícula, resulta que hi ha força individus amb més de cent detencions, i immediates posades en llibertat “per manca d’antecedents”, en un any. O sigui, més de cent delictes, però un sol autor. O sigui, que milers de delictes no significa milers de delinqüents. Però, ¿a qui afavoreix, a quina ideologia convé, aquesta percepció d’inseguretat? Especialment si s’agreuja la crisi.
Bé, amics i amigues, fins aquí l’espai que he determinat, lliurement, que han de tenir aquestes cartes, i per tant fins a dilluns vinent... ja que espero que cap crisi (no anímica ni espiritual, sinó que simplement física que quedi clar) no em faci endarrerir el lliurament. Amicalment.
Francesc Font
PD. Fa dies que us en volia parlar d’axò. A Barcelona, i amb l’excusa de voler dignificar la Rambla, una colla d’individus, temo que d’aquests que cerquen tota mena de subvencions amb les més variades excuses, han muntat una “carpa” (en català envelat) al “final” (en català capdavall) de la Rambla. El títol de la cosa: Rambleros (en català, ramblistes, o ramblers). Encara sort que no li han posat Torrenteros, aprofitant que en casteplano rambla també és “torrente”
l’any passat, i aprofitant que feia 20 anys de l’ensulsiada —o autoenderroc— del mur de Berlín, vaig començar un seguit de cartes sota el títol general de Sensació de riquesa: la gran innocentada. Ara, tres o quatre setmanes després de la darrera, podria semblar que aquesta sèrie hagi estat interrompuda. Doncs, no. No és pas que me n’hagi oblidat, o que no sàpiga com continuar, sinó que la realitat diària em du, m’obliga si es vol, a anar tocant altres temes... la major part dels quals estan lligats, són conseqüència, del període que amb més o menys encert, que això ja és altra qüestió, vaig rememorant.
Tampoc aquesta setmana el reprendré, per més que ara toca entrar en un moment interessant, i paradoxal. Els anys 60 i 70. Un període en el que Bob Dylan cantava allò de Els temps estan canviant. I tant que van canviar! Començant pel mateix Dylan, que molt aviat ja no deixaria al públic assistent fer fotografies de les seves actuacions, ja que això era una exclusiva venuda a no sé quina gran multinacional. Sí, un paradoxal període, en el que en les grans concentracions de masses es cantava allò de No serem moguts, que no deixa de ser una consigna diguem-ne que immobilitzadora. Tan paradoxal, que si bé és el del mític Maig 68, també és de el que a l’URSS es va imposar Brejnev, i a occident Tatcher i Reagan...
Ara bé, també cal aclarir que aquesta carta d’avui és, en part, tot just allò que tenia previst per a la darrera de la sèrie. Un intent de posar algunes qüestions, alguns fets, damunt la taula. De reflexió sobre algunes realitats que sembla que massa gent té desades al calaix dels mals endreços. Allà on desem les realitats incòmodes. Anem-hi, doncs
Deia la setmana passada que l’afer Garzón havia posat al descobert que la tan proclamada transició va ser, pura i simplement un “apanyo”, una hàbil maniobra. I en aquest punt es curiós comprovar la histèria amb que l’està defensant gent que es presenten com de tarannà progresista, però que pel que sembla no poden acceptar la idea de què havent passat ja trenta anys, la realitat de la transició pugui ser analitzada amb tota tranquil·litat. Posant damunt la taula tots els possibles, i inevitables, pros i contres. És a dir, no pas tractada com un dogma de fe, i per tant impossible de ser abordada des de la perspectiva del temps. Una curiosa unanimitat massa present en tots els dogmatismes, de dretes o d’esquerres, és la compulsiva tendència a anatemitzar qualsevol intent de raonar el que qualsevol santa església ha declarat dogma de fe. Certes defenses de Cuba, posem per cas, són una bona mostra. Si l’Amina Haidar fa vaga de fam, és una heroïna i màrtir, si la fa qualsevol dissident cubà, és una mostra de degeneració social i d’haver-se venut a l’imperialisme ianqui. I no m’ho invento pas.
No insistiré en aquest punt, del que ja tocarà parlar-ne més a fons. El que vull és abordar un fet més delicat: de quin color, de quin tarannà és la societat espanyola actual? Les enquestes han dit fins ara que la gent es declara majoritàriament com d’esquerra moderada. No està pas malament. Ara bé, el problema és que després de la mort del dictador, ser de dretes no era presentable. No feia maco. I dic això, perquè altra enquesta força més creïble, les darreres eleccions generals, van dir que la suma del PSOE i del PSC (en les generals hi la bonica ficció de dues formacions autònomes, amb resultats, i fins i tot diputats, separats) van tenir poc més d'11 milions de vots, i que el PP poc més de 10 milions, amb la qual cosa la divisió entre dreta oficial i esquerra oficialesca, no la veig massa determinant.
I si a les xifres del PP sumem les d’altres dretes, i a les del PSOE-PSC les d’altres esquerres, la cosa queda encara més equilibrada. I si anem al senat, on el vot és a candidat nominal, i per tant considerat com molt més democràtic que el de llistes tancades... el PP va guanyar per golejada. Així de senzill. Ho sigui, que sentint-ho molt, la majoria de la societat espanyola, com també passa amb catalana, no és pas ben bé d’esquerres.
Dit això, fem una altra enquesta i anem als punts de venda de premsa diària. Que llegeix la gent a fi d'informar-se? En pràcticament tots ells hi trobareu diaris ambíguament progres, més o ments moderadament conservadors, i quatre —tots quatre editats a Madrid, i no casualment— pregonament reaccionaris: ABC, El Mundo, La Razón i La Gaceta. Els dos darrers ja descaradament ultres. En la tele tenim Veo7, i Intereconomía, amb uns pseudo debats diaris carregadíssims de càrrega política —i per tant llançant pestes sobre els polítics i la política—, a càrrec de personatges en alguns casos francament tètrics. No parlem ja de certes ràdios.
I tot això sense cap alternativa a l’altra banda de l’espectre polític. Sense una premsa, unes emissores de televisió, o de ràdio clarament d’esquerres. Amb anàlisis de la realitat radicalment diferents als dominants. Prou sé que el fàcil és dir que el sistema no ho permet, etcètera, etcètera. Però no ens enganyem, amigues i amics, no hi són bàsicament perquè no hi ha un públic disposat, o amb ganes, de llegir, o escoltar, un discurs diferent al dominant. Un públic que, per més que es declari —fins i tot creient-s’ho honestament— com d’esquerres, quan arribi al punt de venda els compri amb la mateixa naturalitat que a qualsevol quiosc de qualsevol barri hi ha individus que compren El Mundo o La Razón.
I és que hi ha coses que no es poden entendre sense l’existència, ens agradi o no, d’una societat políticament conservadora. Una societat que, posem per cas, durant anys i anys sempre ha situat el terrorisme com el gran problema col·lectiu, i en cap cas ha vist l’incompliment del Codi de Circulació com molt més preocupant... per més que és del tot evident que les possibilitats de ser víctima d’un acte terrorista eren, i són, infinitivament inferiors a ser-ho d’un imbècil carregat d’alcohol, estupefaents o que se’n fot dels límits de velocitat. I això, amics i amigues, també és politització.
I aquí torno al cas Garzón, o millor dit, a la indiferència social que hi ha davant una Justícia erràtica, sectària i polititzada, que es tapa els ulls, sí, però amb una gasa transparent, per tal de veure qui hi ha al seu davant. Fixeu-vos-hi. A Garzón se’l volt jutjar per dues acusacions absolutament incomprensibles en quan delicte, i una tercera absolutament inacceptable. Doncs bé, el jutge del Olmo va fer tancar una publicació, Egunkaria, va tenir una part dels seus directius cinc dies incomunicats (amb posteriors denúncies de tortura), va haver condemnes de presó —i ara, set anys després!— el Suprem anul·la la sentència. Bo i donant una bona allisada a del Olmo, ja que no hi havia cap mena de proves que Egunkaria estigués connectada amb ETA. O sigui, que el gran delicte era estar escrit en basc... i prou.
Però, un cop posades les coses al seu lloc, el Suprem no obre cap expedient a del Olmo. Alhora que a Barcelona sí que s’obre expedient a dos jutges, Sanahuja i Vidal, que havien opinat públicament —sense el permís pertinent!—, que el jutge del cas Millet era “un cargolet”, vista la lentitud amb la que du la causa. O sigui: es tanca sense motiu vàlid un mitjà d’expressió, i es destrueix la vida personal i professional d’uns periodistes... i no passa res. S’opina irònicament de com es du un cas, i això sí que se sanciona. Per si no ho sabeu, resulta que Sanahuja i Vidal poden tenir una multa més gran que la imposada al jutge del cas Mari Luz, per no haver tramitat una sentència que podria haver evitat la mort de la nena.
I quina reacció social té això? Doncs, ben minsa. A la societat no l’importa, col·lectivament parlant, la llibertat d’expressió o la veritable independència judicial. Assumeix amb tota tranquil·litat que el 1977 van guanyar la transició els mateixos que el 1939 van guanyar la guerra, i que per tant en determinats mitjans d’expressió es diguin dia rere dia, i amb total impunitat, tota mena de barbaritats i de mentides contra tot allò que faci ferum a democràcia o progrés, alhora que veu amb indiferència que siguin fetes callar les boques que representen qualsevol mena de crítica o desig de millorar allò que és imprescindible millorar. En els casos de Garzón, Egunk aria i Sanahuja i Vidal, ¿on són els qui clamen per una societat més justa i lliure? On són els estudiants de dret que clamen contra Bolonya?
I per acabar. Fa pocs dies un delinqüent habitual, d’aquells que entren per una porta i surten al poc per altra perquè sols cometen que faltes, va ser finalment dut a la presó... gràcies a que els Mossos d’Esquadra el van dur davant del jutge, junt amb una col·lecció d’atestats d’anteriors detencions. Demostrant així que era multireincident. Gran èxit dels Mossos, i també gran fracàs de la justícia. I aquí salta la pregunta: com és possible que a qualsevol farmàcia de Catalunya tinguin constància de quins medicaments tinc prescrits com a crònic, mentre que al Jutjat número 1 de qualsevol jutjat, no tenen punyetera idea de quins casos porta o ha portat el Jutjat número 2?
Ara mateix, ja està previst que aviat qualsevol metge de la medicina pública espanyola tingui accés a tots els historials mèdics del país, de manera que si un dia tinc un patatums a Santander o Cadis, el metge podrà saber, sols que picant el ratolí, com tractar-me gracies a un, en definitiva simple, programa informàtic.
I havent arribat aquí, permeteu-me que sigui desconfiat. Hi ha veritable interès en resoldre determinades qüestions? La inseguretat ciutadana, certa però no tant com es proclama, no estarà sent curosament conreada? Perquè al final de la pel·lícula, resulta que hi ha força individus amb més de cent detencions, i immediates posades en llibertat “per manca d’antecedents”, en un any. O sigui, més de cent delictes, però un sol autor. O sigui, que milers de delictes no significa milers de delinqüents. Però, ¿a qui afavoreix, a quina ideologia convé, aquesta percepció d’inseguretat? Especialment si s’agreuja la crisi.
Bé, amics i amigues, fins aquí l’espai que he determinat, lliurement, que han de tenir aquestes cartes, i per tant fins a dilluns vinent... ja que espero que cap crisi (no anímica ni espiritual, sinó que simplement física que quedi clar) no em faci endarrerir el lliurament. Amicalment.
Francesc Font
PD. Fa dies que us en volia parlar d’axò. A Barcelona, i amb l’excusa de voler dignificar la Rambla, una colla d’individus, temo que d’aquests que cerquen tota mena de subvencions amb les més variades excuses, han muntat una “carpa” (en català envelat) al “final” (en català capdavall) de la Rambla. El títol de la cosa: Rambleros (en català, ramblistes, o ramblers). Encara sort que no li han posat Torrenteros, aprofitant que en casteplano rambla també és “torrente”
