VilaWeb.cat
Llaudal | Filosofia i societat | dimarts, 20 d'abril de 2010 | 07:28h

Com riuria Nietzsche! O potser no, potser es posaria a plorar veient que no hem estat prou valents per atendre als ensenyaments de Zaratustra. Veient el ramat amuntegat en la cleda dels aeroports, ramat d’ eunucs, amb la potència crítica cauteritzada i el ventre botit de tanta por amb què els Grans Sacerdots no han parat d'alimentar-lo.

Déu ha mort va certificar Nietzsche. Tranquils, amics creients, no vull pas fer un al.legat d'ateisme. Ara intentaré explicar una altra afirmació d'aquest pensador que resumeix millor el seu pensament i a la que m'adhereixo: “el seu cadàver encara està calent”. La mort de Déu ha deixat un buit i en la nostra orfenesa hem corregut a omplir-lo indignament.  No ens hem desempallegat de déu per fer-nos amos de nosaltres mateixos; no, desemparats i desconfiats de les nostres forces, hem anat a buscar recer en altres ídols. Un d’ells, el déu Pare Estat. 


Els seus funcionaris, capitanejats pels polítics “hàbils simis grimpadors”, han après ràpidament l’ofici de sacerdots, ministres del nou déu. Han après a prohibir, a prohibir desmesuradament, a prohibir per prohibir, a tallar les ales al plaer, a l’instint, al dolor, a la vida. Per tenir-nos sotmesos i manipular les consciències. 

Diumenge van tancar l’aeroport del Prat. No van cancel.lar algunes línies perilloses, van suprimir tots els vols. Els provinents de Canàries i altres llocs del sud de la península, també. Per si de cas! El Súmmum Sacerdot José Blanco dixit. Per quina raó? Per que ha arribat el núvol. Com se sap? Per què han tancat l’aeroport! Demà posaré aquest exemple de fal.làcia circular (petició de principi) a classe. Tal qual ho vaig sentir en les notícies.  La veritat és que no s’havia realitzat cap prospecció que indiqués la densitat del “núvol” (?) ni que en determinés la altura, etc. Prohibir per prohibir; la forma més fàcil de fer que el ramat noti el poder del pastor. El mateix joc de poder de les religions. L’exercici del seu poder sacerdotal.

La por i la lògica són antagòniques. L’herba de la por  que el ramat pastura es troba en l’imaginari, lluny de la realitat: en "el que podria passar”. I si aquest “ el que podria passar” ve avalat per càlculs matemàtics de no sé quin institut de Londres, el perill i la por semblen prou raonables. Doncs, no: l’única cosa raonable i lògica és la verificació empírica. Baixar de l’imaginari per tocar realitat concreta i constatable. Sort que els interessos econòmics de les companyies ha portat a revoltar-se contra la por sacerdotal i la incompetència. Han servit de contrapès i per una vegada s'han aliat involuntàriament amb els interessos nostres. [Se m'entengui bé: en general el poder econòmic és més bèstia: per guanyar quatre duros és capaç de posar en perill la nostra salut i la nostra vida. El poder polític ha de controlar el poder econòmic, sempre.]

Però el sacerdot del Pare Estat no cedirà tan aviat l’aval del seu poder. Per incontestables que hagin estat les demostracions dels vols de reconeixement de les aerolínies, doncs els avions han tornat sans i estalvis, els ministres del ram només han cedit en allò que fregava el ridícul i Barcelona podrà mantenir la línia amb el sud de la península. Però res més. Res de donar-se per vençuts: ells també envien els seus avions de l’Otan. Malgrat que han aterrat sense problemes, afirmen i asseguren que en els motors s’hi ha format cristalls. Doncs, si aquests cristalls són inofensius per als avions, per què deixar-los inoperants i amb tot el ramat tirat per aquest móns de Déu? Com acabarà tota aquesta farsa ritual? Doncs que els governs es veuran forçats a pagar alguna mena de compensació per les pèrdues econòmiques de les companyies, compensació que finalment revertirà en els impostos de tots. I com que la compensació no seria suficient si es segueix per aquest camí, es buscarà una tercera via que salvi l’honor de la classe sacerdotal i perjudiqui menys les butxaques de les companyies. Vés que seria fàcil de definir empíricament unes vies de vol segures que anessin variant en funció de l’itinerari del núvol i dels seus canvis de densitat, que no és pas homogènia en la seva extensió!

Ja és hora d’adonar-nos del xantatge dels sacerdots, de parar de badar boca i posar-se a protestar. Si el periodista entrevista el Súmmum Sacerdot no només li ha de demanar informació sinó qüestionar-li les decisions o exigir-li arguments que les avalin.

Altrament ells seguiran prohibint. I així seguiran escampant les sensacions de perill sense fonaments. Tres dies tancats els aeroports l’11-S; tants suïcides podien estar pol.lulant pels espais aeris sabent pilotar un avió? I per què només tres dies? I la grip A, una altra enredada. La Sra Geli diu que com no en tenien precedents havien de curar-se en salut. No s’entén que durant mesos a cada hora ens haguessin de martellejar amb “notícies”  anodines sobre la malaltia. I les vaques boges i els  pollastres engripats... quanta ofrena sacrificada a l’altar del déu Pare Estat. Però el principal sacrifici és el dels nostres esperits encongits per la por, el sacrifici del nostre judici crític. Prohibir, reglamentar, fer creure: ara podeu anar a 100, ara a 60 i ara a 80. Pel vostre bé!

Algun dia els haurem de dir que no som ramat, que som persones; que no som fidels creients, que creiem en nosaltres mateixos.

Comentaris: 6
  • Aquest cop només hi estic
    Anna M.| Adreça electrònica | dimarts, 20 d'abril de 2010 | 19:35h
    parcialment d'acord amb allò que dius. Aclareixo, Narcís: com a concepte, res a dir. Et recolzo totalment.
    Però ara faré una mica d'advocat del diable, que de tant en tant és un exercici ben saludable: i si hagués passat res? i si un avió s'estavella i mor gent? 
    No vulguis saber la que s'hauria organitzat!
    Per això em pregunto: on es troba el terme mitjà que Horaci defensava amb tant fervor? 
    Si estem vivint una circumstància nova que mai no s'havia produit, perquè mai havia hagut un núvol així i alhora un munt d'ocellots de ferro que van amunt i avall, què cal fer realment?
    En fi. Jo no tinc la resposta. Però haig de reconèixer que sóc prudent de mena.     
    • Jo tampoc sé si s'havien
      Llaudal | dimecres, 21 d'abril de 2010 | 17:13h
      d'enlairar els ocellots de ferro. Ni quan ni quants ni com. No en sóc expert. el meu al.legat va perquè els gestors públics ens tractin com a éssers racionals i ens justifiquin empíricament les decisions. No ho fan. Per què? Al meu entendre i al de Nietzsche és per la fal.lera sacerdotal de prohibir. S'excedeixen prohibint en quantitat i en intensitat. N'he posat exemples (vols interns a la península i les conclusions sobre els vols de l'OTAN). Quan han donat el permís per retornar progressivament a l'activitat no han justificat el canvi ni el ritme del retorn: l'explicació és tan genèrica que hagués valgut igual per a tres dies abans. Una dada més. Avui al butlletí de notícies de les 13:00 a RAC1 han dit que permetien alguns vols a Alemanya mentre siguin a baixa altura. El mateix que vaig pensar jo diumenge (!) quan pel matí el meteoròleg deia que aquestes partícules en arribar a Catalunya no les percebríem ni si plogués, contràriament al que passa amb la pols del Sahara que es plantifica sobre el capó. Vaig pensar: doncs deixeu volar a baixa altura si aquí no hi ha partícules! Res, prohibir per prohibir. I sense basar-se en prospeccions empíriques sinó en uns càlculs matemàtics fets a Londres. Lluny de mi de posar en perill la vida de la gent. Justament és que amb les dades aportades no es veia per enlloc que tal perill existís. Ens alimenten constantment amb la por i només sentir la paraula perill ens esgarrifem i ens posem ferms ("firmes!") sense pensar sobre la realitat i mesura de l'esmentat perill. Que justifiquin empíricament les decisions, els ho hem d'exigir, i aleshores es veuran obligats a reduir i racionalitzar les prohibicions. És el meu missatge. Ara, reconec que portar aquest principi a la pràctica no és fàcil sobre tot quan hi ha vides humanes pel mig i sabent la ceguesa de les empreses quan deixen de guanyar quartos. Perdona l'extensió. Anna M. va bé que dissentim. 
      • Tampoc crec que tan
        Anna M| Adreça electrònica | dimecres, 21 d'abril de 2010 | 22:29h
        gran no és la nostra dissensió. Ja t'he dit que et recolzo en el concepte bàsic. Només deia que, en aquest cas dels ocellots de ferro, i precisament perquè es tracta d'una qüestió de la qual en sabem molt poc perquè no som experts, volia fer d'advocat del diable. Res més.
        Jo sóc de les de "prohibit prohibir". Per tant...
        • No, no és pas gens gran
          Llaudal | dijous, 22 d'abril de 2010 | 08:14h
          I sento haver-me allargat en la resposta. Potser és per la quantitat de dades que el meu cap anava acumulant en tants de dies. Et felicito per defensar el diable, pobre, que està més sol que la una. Ja deia jo que el negre combina molt bé amb el vermell. I tu també ho has dit sempre, oi? Negrota i vermellota!
  • Sí penso que els hauríem de dir
    Carme| Adreça electrònica | dimarts, 20 d'abril de 2010 | 10:20h
    que  creiem en nosaltres  mateixos...    però  és difícil  de  dir-ho ja  que  crec  que  col·lectivament  no creiem en nosaltres  mateixos.  Es  fa  massa  difícil  prescindir  a hores d'ara  del papa  estat... 

    Sempre  em fa  molta  pena  quan veig  com tothom  es  recolza, de  bones maneres o de males  maneres en  els  papa  estat.  Els  cometnaris  privat s de  la gent,  le s notícies...   Ho  trobo  infantil,  poc  realista,  dependent  i  sobretot  poc  eficaç... 

    • D'aquí la importància
      Llaudal | dimecres, 21 d'abril de 2010 | 18:43h
      de matèries que "serveixen" tan poc com la filosofia. Diu el professor Terricabras citant a Ferreter Mora que la filosofia serveix perquè no ens prenguin el pèl. (El Temps 19/01/10)

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats