Carme Júlia (resum): “tot aquest any em repetia que necessitava algú o alguna cosa que em permetés llegir els meus propis sentiments i els sentiments dels altres. Destruir el passat és extremadament perillós i això era l´única feina que em venia de gust i que necessitava com el pa. Tu, Enric, el meu únic germà, eres una de les peces que calia fer desaparèixer dels meus escenaris habituals. I això m’era molt difícil perquè des de la separació dels pares tu i jo havíem viscut junts com si fos la cosa més natural del món. No sabia com dir-t’ho. Em sentia ridícula, avergonyida, insegura, com si volgués sembrar entre nosaltres tot un seguit de malentesos que funcionassin en forma de càrregues de profunditat i t’obligassin a entendre els meus desigs. Perquè des de petits els papers de cadascun s’havien fixat d’una forma que no admetia cap joc. I allò era el que necessitava rompre amb la mínima trencadissa possible. En aquella època escoltava una cançó antiga de no sé qui que deia: estic orgullosa dins la meva cambra, enfilada en la meva solitud. Estava segura que si et deia alguna cosa així tu em contestaries que tenia mentalitat de secretària d’aquestes que posen anuncis per paraules en els diaris a la recerca d’una ànima bessona. I ho eres tot per a mi, un amic, un segon pare, m’ensenyaves, em feies riure, em consolaves, eres dolç, amable, generós, curiós, viu i sempre original. Fins i tot m’entusiasmaven els teus defectes quotidians com el fet de col·locar les teves coses —tant ho feies amb els llibres com amb la roba, amb el sabons o amb els discos— dins bosses de plàstic de colors amb un full enganxat en què hi havia la llista completa del contingut. There is no darkness but ignorance, aquesta era la teva frase en aquella època en què et vaig dir que deixava el nostre pis de Palma i me n’anava a Barcelona.”

Uffff! Estic esgotat de transcriure el millor que he sabut les teves paraules, Carme Júlia, i encara em queda el que em fa més gola: el somni que has tingut quan t’has despert de l’anestèsia de l’operació.  M’has demanat com em trobava després d’aquesta endemesa i t’he contestat que el meu interior era com un gabinet de curiositats en què la peça més essencial havia desaparegut. Des que te n’anares vaig perdre el nord, el sud, l’est i l’oest i em vaig quedar emparpalat i empetitit com si fos una tereseta a qui han tallat tots els fils. Això no t’ho diré mai. Potser no ho creuries. Tampoc no et contaré que vaig posar el meu amic Roger Sabartés d’àngel guardià perquè et fes la vida com més fàcil millor anassis on anassis i fessis el que fessis. Ell va ser qui et va preparar l’apartament de Provença-Passeig de Gràcia amb una terrassa sobre la Pedrera que tu creies que era una troballa de la tia Jacquelín. Ell organitzà aquell party a cals Gomis en què t’oferiren la feina de dissenyadora a l’estudi de publicitat Blum and Poe. Ell va fer un càsting entre totes les seves amistats femenines per trobar la dona, Lluïsa Maria Samaranch, que pogués fer-te caure en les xarxes amoroses que més s’avinguessin amb tu. Quan Roger m’explicava cadascuna de les passes que feia em semblava que no era veritat. Com si algú em contàs una història inventada en el fons del cervell i que no ha existit mai. Però quan em telefonaves i em descrivies les teves sensacions, els teus nous amics, la teva feina, les teves emocions, em temia que allò era una realitat més potent que qualsevol relat que el meu cap enfollit hagués pogut imaginar. Així funciona el curs ordinari de les coses quan hi ha algú que t’estima com jo. Això no t’ho diré mai. Sobretot ara, quan l’atzar que no podré controlar mai, va fer que en aquella excursió a Cadaqués el citröen, que conduïa la teva estimada Lluïsa Maria, pegàs dues voltes de campana en un revolt perilló amb aquells tràgics resultats que ja coneixem. Els metges m’han dit que quedaràs coixa  de la cama esquerra, però que amb unes operacions de cirurgia plàstica podràs tornar a mirar-me als ulls amb aquella fesomia de dea grega. Et salvares perquè no duies el cinturó posat i la porta es va obrir mentre sorties projectada contra una olivera surenca a la vista, pètria al teu cos. Una altra paradoxa de la seguretat.

Ha entrat una infermera i m’ha dit que d’aquí a una estoneta et despertaràs i segurament tendràs llacunes mentals. Que és absolutament normal. Aprofit per transcriure el teu somni, Carme Júlia, que t’hauria volgut gravar perquè era en els colors de la teva veu on es veia tot l’esplendor de la intriga: Carme Júlia camina per un cementeri. Duu branques d’ametler florit. En el cementeri no hi ha ni una ànima. Arriba a l’avinguda principal. Una dona avança davant ella. Carme Júlia li va ben darrere. La dona agafa fua entre un laberint de carrerons i nínxols. Carme Júlia no veu quan se’n va, però la dona ja no hi és. Mira una mèl·lera mascle amb el bec carabassa damunt un xiprer sec. La mèl·lera alça el vol i un vent que corr de tomba en tomba la tira cap endarrere. El cementeri és buit. Carme Júlia, dreta devora la darrera tomba amb una làpida de formes arrodonides, posa les branques florides d’ametler en els forats d’un cossiol verd que hi ha damunt el marbre. La làpida negra buida, amb merdes d’ocell i una paraula solitària: Gaudete. Carme Júlia s’agenolla. Agafa un parell de copinyes marines i les col·loca sobre les lletres. Sembla com si resàs. Plora.

Per què podia saber que tot passaria com va succeir des que Carme Júlia em va deixar? És una pregunta que no sé com respondre encara que tenc el desllorigador molt a prop.

[Text publicat al suplement «La almudaina» del Diario de Mallorca de dia 18 d'abril de MMX]