Sí, ja sé que érem
molt joves. Però ens sentíem lliures. A la València de principi dels
noranta això ho era tot. Sentir-se lliures, somniar, imaginar una altra
realitat. Érem pocs, ho sé, i encara recorde aquelles manifestacions del
Nou d'Octubre. No sumàvem ni un un miler! La policia espanyola ens
encerclava. Te'n recordes? Nosaltres allà cridant ‘Independència!’ pels
carrers de València entre una munió de fatxes que ens esperaven a la
plaça del Parterre. Sí, ara em sembla perillós. Però aleshores no ens ho
semblava. Potser perquè érem massa ingenus, massa valents. O massa
innocents.
Ens aplegàvem al barri del Carme. Era el nostre territori. Al Vito
Lumbaghi, la Selva, el Forn, el Fet Exprés. La majoria estudiàvem a
secundària, a les primeres línies en valencià. Alguns ja éreu maulets. I
sí, tots érem uns adolescents esprimatxats, però ens unia una estranya
convicció. Ja sé que ara tot això sona com una rucada, però era així.
Ens ajuntàvem i ens crèiem forts, invencibles, perquè portàvem un
projecte il·lusionador a la motxilla. Fou aleshores quan et vaig
conèixer. Anaves amb un grup de xavals de Burjassot. Éreu més majors que
nosaltres. Teníeu divuit anys, però us recorde com si tinguéreu la meua
edat d’ara.
Anàveu amb la gent del Sharp i amb els del Força Llevant. També us
movíeu pel Kasal Popular. Com nosaltres. Escenaris d'un temps que ja no
tornarà. Saps, encara m'emocione quan hi pense. Aquelles nits màgiques
al Kasal del carrer de Flora. Sota els estels. Sonaven Maniàtica, Negu,
Skapa. Brodats a les jaquetes. Texans estripats. Sabatilles. Samarretes
dels germans grans. Només teníem setze anys i el món se'ns despertava
als ulls. Hereus d'un estatut trampa, d'una transició frustrada, d'un
país venut per quatre cèntims. Fills de la traïció. Així ens sentíem. I
per això ens moríem de ganes de lluitar, de plantar cara, de construir.
Però aviat ens adonàrem que tot allò no era cap joc.
Aquell dia vaig rebre una trucada. I la veu d’una de les meues
millors amigues que plorava. I jo vaig tremolar com encara faig ara.
Què, què? 'Sí... l'han mort... davant nostre... dos nazis l'han
subjectat, un altre l'ha apunyalat'. Plorava i m'ho explicava i encara
ara quede immòbil. Callat. No vaig saber què dir. Com reaccionar. No sé
si faig bé d'explicar-ho, però si ho faig és perquè allò va ser com un
clic, com un despertar brusc d’aquella maleïda innocència. Sí, n'havien
assassinat un dels nostres. Allò ens va fer reaccionar. Potser madurar.
Aquell mateix any vam crear un grup de música. Ni oblit ni perdó,
cridàrem. Ni oblit ni perdó, continuem cridant.
Han passat disset anys d’aquell 11 d’abril. El judici es féu a
Castelló. Els antiavalots van carregar contra els qui protestàvem per
aquella farsa. De tornada a València, ens van retenir a la comissaria de
la Gran Via. L'assassí únicament passà sis anys entre reixes. Van dir
que allò havia estat una simple baralla de joves. Quan va eixir de la
presó es va presentar a les eleccions per un partit nazi. Ara el
jutjaran de nou pel cas Pànzer.
Per això avui et torne a escriure. Perquè encara ens cal justícia.
Però, sobretot, perquè avui voldria dir-te que les coses comencen a
canviar, que onsevulga que vaja trobe milers i milers de joves com tu.
Milers i milers de joves que volen sentir-se lliures com volguérem tots
nosaltres. Milers i milers de Guillems que ja ningú no ens podrà robar.
Va per a tu, Guillem.
Un any més, no t’oblidem.
[Publicat el 16 d'abril del 2010 a Vilaweb]
Per cert, m'agradaria fer-te una petició un tan personal, be a tu i al grup en general. És pel pròxim concert de dia 30 a Palma. La he enviada per correu electrònic a la direcció del grup, si us plau si la poguessiu llegir i pensar-ho, us estaria molt agraïda.
Per cert, m'agrada molt el treball que feu alguns cantants independentistes com vosaltres, ja que com han mencionat a un comentari de dalt, teniu una influència grandiosa damunt la gent, i les vostres lletres realment fan reflexionar sobre molts d'aspectes que deixem anar alguns cops.
Fins aquí 10 dies doncs!
Vingue.No ens deixeu.
Trobadors sks
PPCC internacional.
Increïble el que escrius. M'emocion com tu quan ho llegeixo, i tenc la necessitat de fer alguna cosa més.
Avui dematí havia d'anar a l'Institut del poble a parlar sobre l'Obra Cultural Balear i la tasca que feim. He pensat que als nous joves els agradaria escoltar les teves lletres, la història que expliques, l'emotivitat del que escrius. Eren noranta al·lots de primer de batxillerat, i creu-me que els has arribat amb la teva carta a Guillem, com m'has arribat a mi, d'edat semblant a la teva, i al meu pare, que dobla la meva, i a tanta altra gent!
Gràcies a la vostra feina Guillem Agulló mai caurà en l'oblit. Mai. I sí, responent una pregunta que et fas a un escrit de més avall, sí, estic convençut que amb la força de tots els pobles del nostre poble, el nostre dia arribarà!
Salut, justícia i llibertat!!*!!