Mon pare és el de baix a l’esquerra
Cadascú és com és, jo sóc com sóc. Qué li anem a fer!, no m’agrada tirar res, per vell que siga l’aparell, la porta, bicicleta, moto, llibres vells, tebeos de la meua infantesa: Tamar, TBO, Pumby entre altres.
Per ser com sóc, ara tinc remordiment de consciència quan pense en aquelles netejades de l’andana de ma casa en les quals tot allò que es considerava inservible acabava al barranc, perquè això d’ ecoparc no existia.
Alguns dels objectes els donarem al Museu de
Recorde una geladora de suro per fer fer aigua-llimó que, a saber on s’haurà podrit! També recorde una recollida de paper per a reciclar que es va fer fa trenta-cinc o quaranta anys per tot el poble amb la finalitat d’arreplegar diners per pagar les obres de la nova casa abadia. Es va omplir més d’un camió de cartró, papers vells i llibres que compartien amb la pols, els racons de les andanes de
Digueu-li trauma, digueu-li mania, la meua filla li diu Síndrome de d’Diógenes, però encara guarde les “mesites” de l’habitació dels meus pares (el llit estava molt afectat pel corcó) i algunes de les coses que hi havia en els seus calaixos, entre les que hi havia un grapat de negatius de fotos.
Mon pare (el passat febrer va complir 94 anys) quan era fadrí es va comprar una càmera de fotos i tenia afició, feia fotos als amics, al seu poble Antella, a ma mare, als companys de mili, de la guerra i de la postguerra, etc.
Poden haver més de dos-cents negatius que durant dècades he guardat, i que ara estic escanejant per poder-los veure. No sé qué en faré d’ells, pot ser alguna exposició a Antella, a
Podrien acabar en algun museu d'etnografia o similar, dic jo. O si no, acabaré jo mateix en el pis de baix del meu.
Una abraçada.