bielmamengual |
diumenge, 18 d'abril de 2010 | 20:57h
UN POC ABANS DE LES VUIT DEL VESPREDum loquimur, fugerit invida aetas: carpe diem, quam minimu credula postero.
Hor., I, XI.
El color taronja pàl·lid damunt l'horitzó dels puigs plens de pins d'un verd fosc on he passejat tantes de vegades
El color lila clar de les flors que entapissen les branques dels tres arbres de l'amor que tenc davant la finestra
El color marronec de les fulles que surten a tots els ailants dels caminal
El color violeta de les espasetes que he collit al sementer entre la civada tendra quan aquest matí he anat a cercar fonoll pel frit de sang
El color almangre rentat del frontis d'una casa antiga de Santa Maria del Camí que m'ha quedat dins la vista quan he anat al mercat
El color daurat com de pa que acaba de sortir del forn dels maresos de l'església parroquial
El color crema d'uns lliris d'aigua que creixen dins un cossi vell davall la glorieta gastada
El color rosa fort d'unes flors d'hortènsia rodones i esponeroses que hi ha al final d'un caminoi
El color de cel d'aquest cel que amaga les cendres incandescents d'un volcà islandès per mor de les quals no ha pogut arribar la meva amiga Pepa López amb la qual havíem d'assajar per demà horabaixa poder fer una lectura de poesia pornogràfica titulada Bells verds
Tots aquests colors ajuden a desplegar l'esperit
[Imatge de Ràfols-Casamada]
