Ara que el cavaller de les lletres i la rosa ja comença a esmolar la llança literària per lluitar contra el drac de la desídia i l'avorriment, us vull recomanar un llibre especial, Les places d’Ulisses, que recull en un sol volum tota la poesia que Vicenç Llorca ha publicat des dels seus inicis literaris fins al present.
(Article publicat al núm. 98 –abril de 2010– de la revista Viure als Pirineus)
Les places d’Ulisses recull en un sol volum tota la poesia que Vicenç Llorca ha publicat des dels seus inicis literaris fins al present. Vint-i-cinc anys de dedicació i esforç que han donat vuit títols; des del primer llibre col·lectiu, Miscel·lània 6, que va suposar, juntament amb La pèrdua, l’inici d’un llarg viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, fins arribar a L’últim Nord, darrer descans, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.
En aquest viatge de port en port, com bé es mereix l’altíssima qualitat de la seva obra, també ha recollit uns quants premis literaris, d’entre els que destaquen, per citar-ne alguns, el Premi Salvador Espriu, l’Ausiàs March i el Vicent Andrés Estellés, i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes contemporanis.
Les places d’Ulisses conserva els pròlegs originals i també inclou alguns poemes inèdits. El llibre, de cinc-centes cinquanta-dues pàgines, s'obre amb una introducció en què el poeta explica els criteris de l'obra i ens exposa alguns posicionaments personals, així com ofereix un epíleg final de Xavier Pérez Torío on es fa una lectura global de la seva poesia. És un llibre de format gran, magníficament editat per l’editorial Òmicron, que esdevindrà, n’estic convençut, una obra de referència, un llibre de culte per a tots els qui estimem la poesia.
Com a escriptor, del Vicenç us en puc dir que és un autor cultíssim: llicenciat en Filosofia i Lletres, Magister en Filologia Catalana, narrador, crític literari, articulista… Per sobre de tot i essencialment, però, ell és i se sent poeta.
La poesia del Vicenç sorgeix de la reflexió i connecta amb l’art, que s’imposa com el paradigma de la creació: en tota la seva obra, l’art hi juga un paper fonamental, tant en la concepció com en la interpretació, i cada poema és concebut des del primer moment com un camí artístic que permet conèixer l’esser humà i la seva visió de la realitat. En aquesta realitat, els elements de la natura hi adquireixen una dimensió metafísica, sobretot l’aigua com a símbol recurrent de l’origen de la vida, i el cel, com a espai de la nostra relació amb la transcendència, amb el misteri, amb el més enllà. Aquesta transfiguració els fa participar plenament en la victòria de l’esperit humà i en la seva redempció, per mitjà de l’amor, sobre el temps i l’espai.
Aquest poeta és un enamorat de les ciutats, que culminen en les places el símbol central de la seva obra. L’espai urbà, entès com a part d’un territori físic, humà i cultural més ampli, és un dels diversos escenaris que s’integren en l’òrbita definida i harmonitzada del seu cosmos poètic.
L’obra del Vicenç, que entronca amb el pensament humanista dels clàssics europeus, defuig del concepte d'ideari i no pretén esdevenir manifest de cap ideologia. Ell se sent hereu del llegat simbolista i neosimbolista, i, com a poeta, s’ha apartat sempre de l’hermetisme, que no de la complexitat, per confiar en el símbol l’expressió dels sentits.
La seva poesia, tal com ens apunta al pròleg, ha estat concebuda tant per ser llegida en el silenci interior com per ser recitada en veu alta. Per aquest motiu, a l’hora de compondre els poemes, ha cercat sempre la perfecció mètrica i s’ha ocupat de tot allò que incideix en el ritme i en l’eufonia. Al mateix temps, però, també és conscient que la part essencial del vers i del poema la configura el lèxic. Així, des del principi, Llorca ha cregut en el llenguatge com a possibilitat d’escultura d’una realitat superior. En aquest intens i laboriós procés de creació, la metàfora hi té una importància primordial per tal com permet i significa el trasllat d’una realitat a una altra de diferent. Sobretot en la darrera etapa, existeix un sòlid equilibri entre la potència connotativa de la paraula poètica i l’experiència vital i cultural de qui l’escriu.
Si Verdaguer fou el gran poeta de l’espiritualitat, Foix el gran virtuós i renovador de la llengua literària, Riba el mestre de la puresa conceptual i mètrica, Salvat Papasseit i Martí i Pol els trobadors contemporanis de l’amor i la sensualitat, Espriu el profeta del misteri del dolor i de la mort, i Vinyoli el gran bruixot blanc, guaridor de totes les inquietuds, Vicenç Llorca és tots aquests poetes en un de sol: ell és, sens dubte, juntament amb Margarit, el gran poeta de la vida. Per a mi, és el poeta de la serenitat, de la bellesa i de la reflexió, però també de l’espiritualitat i de l’amor.
La intenció final del Vicenç, a l’hora d’escriure, és que la seva poesia connecti amb el lector i guanyi en comunicació a partir del moment en què autor i lector en comparteixin tots els detalls. És per aquesta raó que no trobareu en aquest llibre ni un sol vers que no arreli a l’esperit, ni un sol poema que no floreixi en el vostre jardí interior.
Organyà, abril de 2010
