rpala |
divendres, 16 d'abril de 2010 | 11:03h
(primer un pròleg una mica casposet)Corrien els anys noranta, sobre els quals encara no s’ha escrit gaire. Havíem deixat enrera la repressió olímpica i vivíem en el desànim i la desorientació. Hi havia la impunitat neofeixista que havia assassinat Guillem Agulló o el silenci espès sobre les bales que van liquidar Pedro Álvarez. I, per sobre d’això, una grisor, tèrbola, pudent i immensa que ho tapava tot i que ens deia que la història, ara sí, s’havia acabat. Llavors, un dia, van començar a passar coses: el primer que recordo van ser les okupacions de Gràcia, però això és igual, perquè cadascú deu recordar una cosa diferent. Hi va haver les hòsties per la boda de la infanta, el desallotjament del Princesa, assemblees i manifestacions, ETT que explotàven, l’Hamsa i les Naus... Hi havia dotzes d’octubre antifeixistes, l’Aznar tocant els ous a l’Autònoma, detencions, empresonaments, tortures. Hi havia el Grup VI emmerdant-ho tot. I hi havia també, perquè no dir-ho, una desconnexió, gran, amb les lluites de tots els qui ens havien precedit.
Llavors van arribar les cançons. [Més]
Més o menys a l'hora que tot això anava bullint, van aparéixer uns grups que cantaven aquella història i que van començar
a generar una cultura dissident. Hi va haver un ‘boom’ –sobre el qual
tampoc s’ha escrit gaire– de bandes que van generar una
escena molt potent. Enmig d’aquesta efervescència va aparéixer un xaval
que va cantar diferent. En comptes de mirar cap al rock
radical basc, cap al reggae, l'ska o el punk, com feia gairebé tothom, ell va mirar cap endins, cap al llegat dels
cantautors que teníem oblidats, relegats i injustament etiquetats com
una rampoina amb la que no ens identificavem. Aquest xaval era de
Xàtiva, com Raimon i com el ‘Botifarra’, i les seves cançons tenien això
i més coses: tenien Sílvio, Víctor Jara i Ovidi, tenien Papasseit i
Estellés. Aquest xaval es deia –es diu, vaja– Feliu Ventura. I ara està
tornant a fer cançons.
Història d'un cafè pendent
Ens trobem amb en Feliu al popular Canigó de Gràcia. Ell torna de Porrera, on darrerament passa temporades curtes, a casa d’en Borja Penalba, preparant les cançons que formaran part del seu pròxim disc. Perquè sí, hi haurà pròxim disc. En Feliu està una mica fart de que li preguntin: “l'estiu passat en una entrevista em van tornar a preguntar quan treuria disc i vaig respopndre: ‘quan em dongui la gana’”. Una resposta que, venint d'un tio tranquil com en Feliu, equival a un "ves a prendre pel ***". El cert, però, és que el seu darrer treball, Alfabets de futur (Propaganda pel Fet!), data de 2006. Són quatre anys de silenci discogràfic en què el nostre home, això sí, no ha parat de fer concerts i ha participat en alguns projectes musicals, com per exemple l’obra de teatre Llits, on s’ha encarregat de la part lletrística. A més a més, ha seguit fent de mestre, el seu altre ofici a part de les cançons. Però alguna cosa, està clar, ha motivat aquest silenci creatiu. “He estat un temps enfadat amb algunes coses que han passat en aquest país”, explica el cantautor, críptic i concís com és habitual en ell. “Però ara això ja ha quedat enrera”. Aire fresc i endavant les atxes. Per tot això feia temps que teníem pendent de fer un cafè, i estic content que dimarts passat el poguessim concretar i, de passada, ens serveixi per avançar algunes coses.
En aquestes visites a Porrera, Feliu també té les seves converses amb Llach. Amables, senzilles. Cal recordar la relació que els uneix, arran de la gira que van realitzar l’any 2005 plegats. No era el primer artista jove apadrinat per Llach, i, diguem-ho clar, n’hi ha hagut alguns que els ha costat tirar endavant després de treballar amb el cantautor de Verges. A Feliu, la proposta de Llach el va enganxar enllestint les cançons d’un disc que va haver de posposar, i que finalment va acabar esdevenint, força més tard, Alfabets de futur. Però tot era diferent. “Amb aquell disc em vaig obligar a treballar amb uns timings i una pressió que no vull repetir. Això meu no és un producte de laboratori, i requereix altres ritmes. Recordo que la nit anterior a fer l’entrevista per l’Enderrock sobre aquell disc, encara estava enllestint una cançó, 'Ales curtes'. No vull tornar a passar per això”. Feliu n’està satisfet, d’aquell treball, però pensa que a nivell de so no van arribar a trobar l’essència del que volíen. Una essència que ara estan intentant trobar, de nou amb Borja, enregistrant a Porrera però també en altres llocs. I algunes cançons van prenent forma, com per exemple, “Història d’un sofà“. “Parla d’aquell moble que ens acompanya sempre, de mudança en mudança, i penso si en la pròxima mudança també m’acompanyarà”. De nou l’ombra de Silvio Rodríguez (recordem “Historia de una silla”): “De Silvio m’agrada aquelles cançons en què pots sentir-li la saliva i els dits sobre el màstil de la guitarra. És aquesta mena de so essencial el que volem cercar”.
Esperem amb ànsia els resultats, ara sí, més aprop.
Història d'un cafè pendent
Ens trobem amb en Feliu al popular Canigó de Gràcia. Ell torna de Porrera, on darrerament passa temporades curtes, a casa d’en Borja Penalba, preparant les cançons que formaran part del seu pròxim disc. Perquè sí, hi haurà pròxim disc. En Feliu està una mica fart de que li preguntin: “l'estiu passat en una entrevista em van tornar a preguntar quan treuria disc i vaig respopndre: ‘quan em dongui la gana’”. Una resposta que, venint d'un tio tranquil com en Feliu, equival a un "ves a prendre pel ***". El cert, però, és que el seu darrer treball, Alfabets de futur (Propaganda pel Fet!), data de 2006. Són quatre anys de silenci discogràfic en què el nostre home, això sí, no ha parat de fer concerts i ha participat en alguns projectes musicals, com per exemple l’obra de teatre Llits, on s’ha encarregat de la part lletrística. A més a més, ha seguit fent de mestre, el seu altre ofici a part de les cançons. Però alguna cosa, està clar, ha motivat aquest silenci creatiu. “He estat un temps enfadat amb algunes coses que han passat en aquest país”, explica el cantautor, críptic i concís com és habitual en ell. “Però ara això ja ha quedat enrera”. Aire fresc i endavant les atxes. Per tot això feia temps que teníem pendent de fer un cafè, i estic content que dimarts passat el poguessim concretar i, de passada, ens serveixi per avançar algunes coses.
En aquestes visites a Porrera, Feliu també té les seves converses amb Llach. Amables, senzilles. Cal recordar la relació que els uneix, arran de la gira que van realitzar l’any 2005 plegats. No era el primer artista jove apadrinat per Llach, i, diguem-ho clar, n’hi ha hagut alguns que els ha costat tirar endavant després de treballar amb el cantautor de Verges. A Feliu, la proposta de Llach el va enganxar enllestint les cançons d’un disc que va haver de posposar, i que finalment va acabar esdevenint, força més tard, Alfabets de futur. Però tot era diferent. “Amb aquell disc em vaig obligar a treballar amb uns timings i una pressió que no vull repetir. Això meu no és un producte de laboratori, i requereix altres ritmes. Recordo que la nit anterior a fer l’entrevista per l’Enderrock sobre aquell disc, encara estava enllestint una cançó, 'Ales curtes'. No vull tornar a passar per això”. Feliu n’està satisfet, d’aquell treball, però pensa que a nivell de so no van arribar a trobar l’essència del que volíen. Una essència que ara estan intentant trobar, de nou amb Borja, enregistrant a Porrera però també en altres llocs. I algunes cançons van prenent forma, com per exemple, “Història d’un sofà“. “Parla d’aquell moble que ens acompanya sempre, de mudança en mudança, i penso si en la pròxima mudança també m’acompanyarà”. De nou l’ombra de Silvio Rodríguez (recordem “Historia de una silla”): “De Silvio m’agrada aquelles cançons en què pots sentir-li la saliva i els dits sobre el màstil de la guitarra. És aquesta mena de so essencial el que volem cercar”.
Esperem amb ànsia els resultats, ara sí, més aprop.
