Didac |
dimecres, 14 d'abril de 2010 | 19:29h
El 14
d'abril de 1931 -avui fa setanta-nou anys- es va proclamar solemnement la II
República Espanyola. L'adveniment republicà fou fruit d'una situació social,
política i cultural insostenible que va empènyer les classes populars i
treballadores de l'Estat espanyol a revoltar-se pacíficament contra
l'oligarquia militar instaurada per Primo de Ribera amb el vist-i-plau del rei
Alfons XIII. El descrèdit d'ambdós dirigents, la repressió policial i la greu
crisi social i econòmica que patia el país provocaren la celebració d'unes
eleccions municipals que, inesperadament, es convertiren en un plebiscit sobre
la continuïtat del règim monàrquic. Les forces polítiques d'esquerres i
d'esperit republicà guanyaren a totes les grans ciutats i l'aclaparadora
victòria precipità l'ensorrament de la Monarquia i la proclamació de la II
República arreu de tot territori espanyol.Modernitzar l'Estat
La missió del nou govern republicà fou, en primer lloc, consolidar el sistema democràtic i parlamentari, motiu pel qual, dos mesos després –el 28 de juny de 1931– es convocaren eleccions a les Corts Generals on els partits d'esquerra tornaren a guanyar d'una manera incontestable. Un cop constituït el primer govern republicà, s’inicià la redacció de la nova Constitució que pretenia convertir l’Estat espanyol en un país europeu i del s. XX. Una bona mostra del seu tarannà democràtic i popular és l’Article 1 on diu: Espanya és una república democràtica de treballadors de tota classe que s’organitza en règim de llibertat i de justícia. L’Article 2 configura l’estat de dret i la igualtat jurídica: Tots els espanyols són iguals davant la llei. I l’Article 6 demostra l’esperit pacifista de la República: Espanya renuncia a la guerra com a instrument de política nacional. Tot amb tot, un dels molts reptes que la República havia d’afrontar era acabar amb l'analfabetisme pandèmic que patia la societat espanyola, especialment a les zones rurals. Els ideòlegs republicans eren molt conscients que la transformació de la societat començava per la transformació de l'escola: sabien molt bé que l'única manera d'avançar socialment i garantir el futur de la República era educant el poble. En aquest sentit, l’Article 47 és ben contundent. Entre d’altres coses diu: (...) L’ensenyament primari serà gratuït i obligatori. (...) La llibertat de càtedra queda reconeguda i garantida (...) L’ensenyament serà laic (...) i s’inspirarà en els ideals de la solidaritat humana (...). És per això que es féu un esforç ingent i trepidant de renovació pedagògica envers la formació dels mestres i els professors amb l'objectiu de preparar-los per educar les noves generacions en el respecte a la vida, la igualtat i la llibertat. Malauradament, els qui havien perdut el monopoli del poder -l'aristocràcia, l'exèrcit, l'Església i els terratinents- també eren molt conscients d'això i sabien que un poble educat és molt més difícil de sotmetre. Per això no podien permetre que les reformes de la República anaren endavant: si la cultura i l'educació arribava a tothom, era la seua perdició. I no van aturar els seus atacs fins que van aconseguir allò que havien cercat des de la proclamació de la República: que un colp d'estat els tornés els privilegis perduts. Així fou: després de tres anys de cruenta guerra civil, i malgrat el coratge de la gent, Franco aixafà la jove i llibertària República amb la inestimable ajuda de Mussolini i el mateix Hitler. Dime con quién vas y te diré quién eres. Un cop acabada la guerra, una de les primeres accions de Franco fou ordenar l'eliminació de qualsevol rastre dels mestres republicans i la seua pedagogia humanista. El seu destí fou l'exili, la mort, la presó o l'anul•lació personal. I qui els anava a substituir? Militars de baix rang i retors desaprensius. La fosca nit a les escoles durà més de quaranta anys.
Els mestres de la República
Les armes dels feixistes esclafaren el somni d'un país i de moltes generacions. Queden però, testimonis eloqüents d'aquell idealisme, d'aquell intent prematur i agosarat de construir una societat moderna, justa i solidària. El llibre "Els mestres de la República" i la pel•lícula "La lengua de las mariposas" de Jose Luis Cuerda són un retrat dur, fidel i honest d'aquell episodi tant convuls de la nostra Història. Sobretot però, són un merescut reconeixement a la gran llavor educativa que els mestres i les mestres d'aquell temps hi dugueren a terme. Tenim l'obligació de recordar-los. I d'admirar-los. Ara com adés, malgrat les grans diferències històriques que ens separen, l’educació i l’escola continuen essent les claus del nostre futur.
Atentament.
Una forta abraçada,
Didac
Bé, però no vull ser massa tiquismiquis, que a vegades els arbres no em deixen veure el bosc.
Atentament.