Porte molts anys intentant-ho, intentant fer-me sàvia en el difícil art de la llunyania i, vos ho assegure, n'hi ha dies que, com en un cruel joc de l'oca, em trobe sense saber ben bé perquè, a la casella d'eixida, com si haguera de començar da capo a acostumar-m'hi, com si haguera marxat ahir i no sabera com es fa, què he de fer amb tot l'enyor que, a voltes, pareix que m'ofegue.
L'Alexandre dóna pistes: Però sense nostàlgia i amb alegria, perquè com m’agradava dir, citant Althusser, l’avenir és llarg i la llum de cada instant –de cada instant que hem passat i passarem- és un do.
... d'eixe art el resultat més imprevist i astorador alhora siga quan no és el pas del temps sinó com és de sobtada la troballa allò que provoca la melangia més forta. Potser siga aleshores que cal preguntar-se per la substància real de la melangia. Les respostes, en la meua experiència, en són diverses.
carme.laura |
dimecres, 14 d'abril de 2010 | 21:50h
l'art de la llunyania forma part de l'art de viure, n'hi ha de totes menes ... la geogràfica pot ésser la més suportable. Avui és tan sols nostàlgia que t'amara, el sol de demà la dissiparà ... Aprendre, conèixer, créixer és un regal extraordinari, cal gaudir-ne. Una abraçada.
gràcies, jo ja ho sé que se'm passa i el sol la dissipa, però n'hi ha moments que amara..., i segurament tens raó que la geogràfica és la més suportable, tot i que no és mai només geogràfica..., moltes grácies per l'abraçada
Fuig de la nostàlgia com del dimoni, de fet és el dimoni en forma de poma, atractiva però letal... No la mosseguis o perdràs el paradís de la teua vida real, imperfecta como totes, però autèntica i satisfactòria...
Ja t'han recomenat que no fiquis nyapes en aquest bloc teu tan bonic, dona! I aquestes cançonetes van de meravella per estats d'ensopiment: veus que n'h ha de més desgraciats que tu ;-P
Seriosament: m'ha interessat aquesta imatge de la casella d'eixida. A vegades ens agradaria veure'ns en una mena d'odissea circular, de retorn a casa, amb segures fites a les esquenes i assoliments certs per endavant...i de cop i volta ens llevem un dia i ens sentim com fletxes disparades contra el no-res amb res altre que gairebé invisible deixant al darrera. Però en aquesta feblesa també hi habita una fortalesa: la vida recomença cada dia. Som els hereus de Sísif. I si això no et consola, de ben segur que aquesta vesprada pots anar a refugiar-te en algun port segur, d'aquests que per precaució un s'ha d'anar edificant. Diguem-li les pàgines d'un llibre, l'F., les cares d'estovats que he vist per aquesta ciutat meva després d'allò de dissabte o més cançonetes. Per si te'n falta provisió, aquí en va una de les meves preferides per aquestes situacions... http://www.youtube.com/watch?v=j7BPc6uyZSw&feature=related
Costa, molt, i tampoc he acabat d'aprendre del tot aquest art que tú dius, de llunyania; encara que sí que he après a deixar la nostalgia de banda i mirar endavant; recordar recomforta i molt i arribes a sentir aquesta emoció que només la felicitat te pot arribar a donar. ..... i la cançó que has posat, magnífica; de fet és una de les que escolto tots els matins mentre respiro i prenc les lliçons de jo mateixa. Bona vesprada !
Anim, molts anims, saps que encara que estas lluny la teua terra t'enyora i la teua gent t'enyora encara més. Una abraçada molt forta.
I aquestes cançonetes van de meravella per estats d'ensopiment: veus que n'h ha de més desgraciats que tu ;-P
Seriosament: m'ha interessat aquesta imatge de la casella d'eixida.
A vegades ens agradaria veure'ns en una mena d'odissea circular, de retorn a casa, amb segures fites a les esquenes i assoliments certs per endavant...i de cop i volta ens llevem un dia i ens sentim com fletxes disparades contra el no-res amb res altre que gairebé invisible deixant al darrera. Però en aquesta feblesa també hi habita una fortalesa: la vida recomença cada dia. Som els hereus de Sísif.
I si això no et consola, de ben segur que aquesta vesprada pots anar a refugiar-te en algun port segur, d'aquests que per precaució un s'ha d'anar edificant. Diguem-li les pàgines d'un llibre, l'F., les cares d'estovats que he vist per aquesta ciutat meva després d'allò de dissabte o més cançonetes. Per si te'n falta provisió, aquí en va una de les meves preferides per aquestes situacions...
http://www.youtube.com/watch?v=j7BPc6uyZSw&feature=related
Sí, la imprevisibilitat del joc, com era? ...a joc de daus vos acompararé..., deia aquell.
Ad majora semper! (o com diem a casa: "mai enraderre, sempre endavant!")
T.
..... i la cançó que has posat, magnífica; de fet és una de les que escolto tots els matins mentre respiro i prenc les lliçons de jo mateixa.
Bona vesprada !