VilaWeb.cat
esduralacondemna | dimarts, 13 d'abril de 2010 | 14:19h
Fa temps, quan vaig entrar a treballar a un gran hospital oncològic dels afores de Barcelona, em queixava que el meu despatx feia pena, de brut i deixat. Criticava que si em contractaven per agilitzar la recerca en un camp concret del coneixement sobre el càncer -poca cosa no ens enganyem- no tenia gaire sentit pagar una misèria i col·locar-me en un racó de mala mort. Bé, aleshores una comentarista airada em va dir que hauria d'estar a l'atur per apreciar el molt que tenia, i que, suposo, ella no tenia. Bé, la vaig enviar educadament a pastar fang.

Ara treballo en una farmacèutica on em paguen una morterada de diners -no en termes absoluts però sí relatius al que cobrava abans- tinc un despatx a 15mn de casa a peu, al centre de Barcelona, tot net, polit, i ben equipat. Fins i tot tenim una Nespresso. És cert que tinc una madrilenya histèrica 2 taules més enllà -espais oberts, que es veu que és molt millor- que crida com una boja i es passa el dia al telèfon parlant del seu nòvio andalús -ara ex-nòvio (ben fet xaval!)- del seu pare, sa mare, sa germana i del putu gos. Però bé, a banda de la boja aquesta que hauria de dur murrió, tot està objectivament la mar de bé. Fins i tot em volen promocionar, ves per on.
Però el cas és que no em motiva gaire la feina aquesta, i no sé massa perquè. No és pas que tingui conflictes ètics irresolubles: fa vora dos anys que sóc aquí i en contra del que diu l'altra sonada de la monja Forcades ningú conspira per enmalaltir la població mundial. De fet, figura que el nostre departament serveix per posar una mica de seny i fer tocar de peus a terra a bona part de la companyia que es creu massa les virtuds dels seus productes, i a fè de Déu que ens fan cas (cosa estranya també, si m'ho pregunteu...). Però resulta que malgrat que faig bastant exactament el que he après a fer des de que vaig acabar la carrera -cosa que en principi m'agrada- m'avorreixo notablement. Francament, només hi trobo un sentit el 20 i tants de cada més quan arriba la relativament sucosa nòmina. Notablement sucosa si comptéssim les hores que dedico a treballar-treballar i mooolt sucosa si comptem que entro literalment quan em dóna la gana i que marxo ara quan encara queden hores de sol. Però no, noi, sec aquí, vaig fent la feina que figura que és terriblement àrdua -quina gran bola que han venut al llarg dels anys els meus companys de servei actuals i predecessors vàrios- i qui dia passa any empeny i a esperar un altre març que és quan paguen el bonus. I anar pensant què m'agradaria estar fent enlloc del document que he estat enllestint fins que m'he posat a escriure això. Vist així sembla força cínic tot plegat i no especialment edificant.
En fi, els 40 ja no són gaire lluny -buf- i encara és hora que trobi la feina que realment m'agradi fer. Si és que n'hi ha que hem nascut per ser rics i fer de tastaolletes tota la vida, i això d'haver de cobrar un sou és un impediment d'allò més absurd.
Comentaris: 7
  • Si et serveix de consol...
    borinotus | dimarts, 13 d'abril de 2010 | 15:12h
    ...jo en faré 43 enguany i encara no se que seré quan sigui gran.

    No estas sol!
    • mira,
      esduralacondemna | dimarts, 13 d'abril de 2010 | 16:51h
      no és ben bé consol, però veure que no ets l'únic que arrossega la creu aquesta de la manca d'entusiasme laboral, és una mica tranquilitzador....
      • Mira el cantó positiu
        borinotus | dimarts, 13 d'abril de 2010 | 17:44h
        Jo no m'ho prenc com una creu, les circumstàncies m'han portat i ja està. No és resignació, m'agrada el que faig, però no era vocacional. Sóc una mica com dius, tastaolletes que hauria d'haver nascut a l'aristocràcia. Què hi farem?

        Sigues creatiu, Einstein s'avorria a la feina i va fer la Teoria de la Relativitat. Tot és posar-s'hi!
  • JUSTA LA FUSTA
    enric carreter| Adreça electrònica | dimarts, 13 d'abril de 2010 | 16:13h
    Em sembla que això ens passa a molts: pura prostitució mentre la vocació queda aparcada sine die. (no hi ha força, no hi ha voluntat, no hi ha temps).

    (Per cert la dita "qui dia passa any empeny" que presideix aquest bloc em va acompanyar cada dia dels 12 mesos de servei militar a l'exèrcit espanyol).
    • pitjor
      esduralacondemna | dimarts, 13 d'abril de 2010 | 16:49h
      de fet en el meu cas, el que faig se suposa que era la meva vocació... o sigui que encara més lamentable perquè no hi ha una fallback position que diuen a les reunions de per aquí la feina...

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats