Enguany farà 32 anys de la promulgació de la Constitució espanyola de 1978, un text fruit d’un determinat moment històric: l’acabament (per raons estrictament biològiques, la mort del longeu cabdill) d’una dictadura militar, amb l’herència -irrenunciable per a hereus i pubilles- d’un exèrcit, d’un cos de funcionaris i de polítics. Individus i òrgans als quals mai s’exigí responsabilitats, gent a la qual no s’apartà de la vida pública.
Aquesta Constitució organitzava el territori de l’Estat en comunitats autònomes amb competències delegades, sense que a hores d’ara hi hagi pràcticament diferències entre les regions castellanes i les comunitats nacionals dotades d’història, institucions, cultura i llengües pròpies.
La Consulta popular sobre la independència de la nació catalana posa el focus damunt la relació entre la nació catalana i l’Estat espanyol plantejant a la ciutadania el legítim dret a l’autodeterminació (32 anys és una generació ja ben adulta que no havia nascut quan els nostres representants acceptaren aquell pacte, i temps suficient per valorar si s’han acomplert les expectatives de benestar de la nostra societat i de normalització nacional).
L’any 1978 van votar (o van tenir la possibilitat de fer-ho), les persones que en aquell moment eren majors de 18 anys, és a dir, nascudes abans d’un llunyà any 1960. Es tracta d’una constitució que només les persones majors de 50 anys van poder votar.
Un important teòric constitucionalista europeu postulà que una constitució és un pacte social que cal renovar generació rere generació. Això en unes hipotètiques condicions ideals. Què no hagués dit d’una constitució el procés d’elaboració i d’aprovació de la qual estigué tutelat per un exèrcit, colpista i garant d’una dictadura militar! Una constitució viciada d’origen per la por, ofegada en el dèficit de legitimitat democràtica original.
Fa molt que ha passat el moment de la reforma constitucional. Ara ja no cal.
Aquesta Constitució organitzava el territori de l’Estat en comunitats autònomes amb competències delegades, sense que a hores d’ara hi hagi pràcticament diferències entre les regions castellanes i les comunitats nacionals dotades d’història, institucions, cultura i llengües pròpies.
La Consulta popular sobre la independència de la nació catalana posa el focus damunt la relació entre la nació catalana i l’Estat espanyol plantejant a la ciutadania el legítim dret a l’autodeterminació (32 anys és una generació ja ben adulta que no havia nascut quan els nostres representants acceptaren aquell pacte, i temps suficient per valorar si s’han acomplert les expectatives de benestar de la nostra societat i de normalització nacional).
L’any 1978 van votar (o van tenir la possibilitat de fer-ho), les persones que en aquell moment eren majors de 18 anys, és a dir, nascudes abans d’un llunyà any 1960. Es tracta d’una constitució que només les persones majors de 50 anys van poder votar.
Un important teòric constitucionalista europeu postulà que una constitució és un pacte social que cal renovar generació rere generació. Això en unes hipotètiques condicions ideals. Què no hagués dit d’una constitució el procés d’elaboració i d’aprovació de la qual estigué tutelat per un exèrcit, colpista i garant d’una dictadura militar! Una constitució viciada d’origen per la por, ofegada en el dèficit de legitimitat democràtica original.
Fa molt que ha passat el moment de la reforma constitucional. Ara ja no cal.
