Correu Blocs | VilaWeb.cat
marieta | del lado de allá... | dimarts, 13 d'abril de 2010 | 11:51h

Supose que li passa a tothom, n'hi ha textos que voldria haver escrit jo i que em fan envejar (cordialment) l'autor.
Dissabte passat (dia perfecte a València, el sol que em rep i em somriu, cerveseta al Lisboa, arròs melós amb peix d'eixos que es recorden, copeta al Negrito, passejada pel Carme i conversa d'hores amb una de les persones amb qui més m'agrada conversar hores -i després 0-2, clar), no recorde ara si amb la misteleta de després de l'arròs o al Negrito amb nous alcohols, Ferran Archilés em va autoritzar a publicar un text seu ací.
El text fa part d'un recull que amb el títol Cinc futurs, cinc passats (fragments d'un dietari) va publicar al llibre Castelló segle XXI, ficcions i prediccions i el títol és Intranscendència:

No sé quantes vegades va estar Josep Pla a Castelló. Pel que diu a la seua obra, sembla que dues vegades. La darrera, ja avançada la dècada dels setantes i ell ben gran, l'únic adjectiu que gasta per a definir la capital de la Plana és "intranscendent". La primera vegada que hi va estar era allà pels anys cinquanta i li dedica, però, molt més d'espai i atenció. Li va agradar Castelló, en concret el Casino Antic on va arribar a un hora relativament intempestiva per a demanar que li feren una paella. No li la van fer, però sí un arròs. No importa, a Pla li agradava molt la paella però no menjava res. Això sí, després podia dedicar tot un volum de la seua obra completa a descriure amb precisió literalment increïble totes les sensacions produïdes per uns plats que no havia menjat, per uns paisatges que a penes si havia vist.
A Pla, Castelló li va semblar en aquell moment una ciutat ben agradable. Provinciana, que era una cosa que per a l'escriptor ampordanès, era tot un grau de civilització. Diu que li faltava una catedral (aleshores no passàvem de tindre una arxiprestal, i encara en ruïnes), perquè una ciutat de províncies com cal n'havia de tindre una. I més valdrà no preguntar, perquè així és com les lleis immutables de l'univers planià s'enunciaven.
Jo crec que, a diferència dels anys setanta, el que deguè agradar a Pla de Castelló va ser que encara no s'havia convertit en el monstre pròsper de després. Eixa ciutat destruïda, amb la catàstrofe còsmica que va ser el "desarrollismo". Castelló, per a Pla, era una ciutat enganxada a un casino i una tertúlia de taronjaires queixant-se del temps. Tot ben normal i natural. Tot molt provincià, gens pretensiós, lleument infeliç.
Sembla que, en definitiva, aquell arròs del Casino no estava massa aconseguit. Llàstima, perquè Castelló va perdre la possibilitat de tindre un lloguet en la història de la literatura.

Per cert, per ací hui també parlen de Pla, de Pla i d'Itàlia.


Comentaris: 9
  • coincidència
    paqui | dimarts, 13 d'abril de 2010 | 12:22h
    Jo estava també al Carme passat dissabte. Me hauria agradat compartir amb vosaltres l'arròs, la conversa i el 0-2 (quina merevella de Barça).
    La pròxima volta serà, eh?! 
    Sí que es bonic el text del nostre amic.
    Fins la pròxima visita a València.
    • noooo
      marieta | dimarts, 13 d'abril de 2010 | 12:26h

      hauria estat perfecte tombar un cantó i trobar-te, perfecte (un dia quedarem i ens bufarem junts, com quan erem joves : )

      • ...
        Jesús| Adreça electrònica | dimarts, 13 d'abril de 2010 | 13:17h
        Que ja no sou jóvens? Qui ho diria.

        ...

        Ha tornat a quedar demostrada la preferència de Pla pels temes gastronòmics. Ara, jo pense que la contribució més gran als estudis planians en les dècades vinents serà de trobar en la seua obra l'evident ambició sicalíptica que s'ha d'amagar rere qualsevol gran gastrònom.

        PD: No tens perdó de Déu; encomanes els teus lectors a unes nyapes per ahí fora que vaja, vaja...
        • sicalíptiques
          Alexandre| Adreça electrònica | dimecres, 14 d'abril de 2010 | 16:56h
          "El problema de la intimitat és un dels grans problemes literaris" diu Pla en algun lloc que, per més mala intenció que hi poseu els hermeneutes, ell va resoldre deficientment. Qui sap si pertanyia a aquell gènere d'homes que "mai descobreixen a les dones" que ell mateix havia categoritzat.
          Ara, potser tens bona part de raó, i la seva discreció amb la pròpia experiència no va ser obstacle perquè deixés traspuar algunes escalfors gens metafòriques en alguns replecs de la seva obra, a més a més barrejades amb delits gormands. Aneu a mirar que diu de les cambreres de les brasseries de Brusel·les i estareu ja seguint una primera pista...

          Altres vegades, en canvi, el seu escepticisme és d'una malícia esfereïdora. Què me'n dieu d'aquesta perla?

          "Sense sortir de la visió purament material de les coses, ara que som a l'estiu i les dones tenen una certa tendència a despullar-se, es veu amb claredat que entre la importància física d'aquestes persones i la importància que els homes els solem donar hi ha una diferència molt acusada."




Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

anar al diccionari

anar a Blocs de Lletres

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031   
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats