La partida inexplicable de Clara m'havia fet envellir vint anys. No som més que un pobre professor de música de secundària, conformat durant anys a les excentricitats, als capricis i al costum d’aquella energia amb nom de dona. I ara m’havia abandonat. No havia sabut com retenir-la. L'havia perduda sense témer-me'n, gairebé. Però m'havia deixat en el desconcert exasperant dels darrers ressons ja quasi esborrats d’un calderó interminable, quan assegut amb l’espinada rígida encara no gos aixecar els dits de les tecles per no trencar la màgia del moment. Havia après mai a estimar res pus? Intentava tocar el piano com sempre i cercava aquell entusiasme que em feia passar les hores, sense tenir ni fam ni set, indiferent a tot quant m'envoltava, com si no tengués cos, però era ben debades, havia fracassat. Els dits s'engalavernaven, les escales tornaven un magma espès i esponjós, les partitures que sabia de cor s’esborraven del cap i les notes m'escapaven. El cap em feia voltes i quedava dins un embambament que podia durar hores. No dormia bé. Les classes m'irritaven. Feia setmanes que no havia tocat aquell nocturn que escrivia amb tanta d'il·lusió. El metge de capçalera em va donar la baixa, em va dir que prengués pastilles i que canviàs d'aires. Cal que es distregui, que oblidi, que no pensi en res. Per mor d'això vaig decidir anar a un hotelet rural d’un poble poc conegut del nord de l’illa, Tornavedra, que Julià, l'únic amic que em consolava dia a dia, m'havia aconsellat amb paraules alades: en aquesta època hi ha molt poc turisme, quatre angleses que juguen a bridge i algun alemany que estudia les migracions de les aus. Els propietaris són un matrimoni encantador. Tenen una capella amb un orgue antic i restaurat de fa poc. Allà podràs desconnectar, compondre i tocar. El camí dels pintors de vorera de mar serà un bon lloc per inspirar-te. Menjaràs verdures i fruites ecològiques del seu hort. Faràs exercici. No importa que te'n duguis el mòbil. Els capaltards dins la línia de l'horitzó marí són acollonants. Amb aquest prospecte publicitari hi vaig telefonar i em digueren que  m'esperaven.

Sabia que m’escapava del forat d’un amor vell, sec, mal de rosegar, fet de baix continu. Vaig telefonar a Clara moltes de vegades, obessivament, i només sentia uns cruixits estranys, un concert de veus mortes. Clara devia ser a l’altre cap de món amb un d’aquells reportatges de moda que es muntava quan volia fugir dels meus braços. Encamellat a l’altell triava la maleta que me’n duria a l’Albonar. Aquí va ser quan vaig trobar les fotos. Clara les havia deixades dins una de les bosses laterals d’una samsonite vella que feia servir per als viatges curts. No, no són previsibles, les emocions: allà on el tòpic recomana la ràbia, jo hi vaig posar l’empegueïment del qui ha vist publicades les seves fantasies més descabellades, si bé jo no era cap dels coprotagonistes d’aquell book eròtic de Clara, d’aquella recerca obsessiva dels límits del kamasutra més enllà de l’abast que el plaer tolera. Després vaig tenir aquell rodament de cap: era com si una colònia de tèrmits em menjàs de viu en viu. Vaig estar tres dies atacat per l’apatia fonda, per un pànic intermitent, per l’angoixa de sentir-me traït a consciència. Julià em va trobar en aquest estat deplorable i em va treure a la superfície. Com si m’arrabassàs d’un hipogeu sepulcral va aconseguir aficar-me dins el seu ford i acompanyar-me a aquella possessió de pedra viva, amb les persianes pintades de blauet on una dama que nomia Mrs. Seymour em donà la benvinguda i m’acompanyà a la meva cambra, gran, lluminosa i alegre,  amb un llit amb cobricel i una vista damunt la costa que em despertà les capacitats més adormides per acollir la bellesa.

Els primers dies vaig fer el gandul. M’aixecava tard. Berenava com un guarà de sucs, fruites i exquisideses. Havia agafat la plagueta de música i no hi dibuixava ni una nota. Vaig acostumar-me a tocar l’orgue cap al tard. Els dits trobaven la lleugeresa de bell nou, com unes mans que surten d’un paràlisi  imprevista i dolorosa. Em va venir al cap la missa per a dos orgues de Vierne. Assajava tocates i fugues de Joan Sebastià, peces de Jean Guillou i Éric Tanguy que coneixia de memòria. Els horabaixes caminava ran ran de les ones i mirava molt de temps el sol quan es ponia. Vaig començar un “Traditor autem” per a un ofici de tenebres i ho vaig celebrar amb veuve-clicquot. La vitalitat m’amarava a poc a poc. Feia natació a la piscina i les fregues d’una massagista sàvia em treien els nusos i les contractures de l’esperit. Va ser allà que vaig descobrir aquella Acqua di Colonia de Santa Maria de Novella que no havia oblidat. Els records eren nítids. València, un concert al Teatre Principal en què acompanyava una soprano. Aquella botiga fosca plena de perfums d’altre temps rere l’Hotel Anglès. Era ella. La desconeguda del concert de Raimon de feia estona, a Bellver. Fou un xoc del desig. Ens estimàrem tota una nit com dos animals en zel amb el palau del Marquès de Dosaigües il·luminat rere els vidres. Ens besàrem, ens ferírem, ens foradàrem, ens rapinyàrem, ens enfollírem, ens devoràrem, ens ho donàrem tot entre la força de les olors. Després desaparegueres. Per quins camins destrossats m’arribava el teu record?

Vaig demanar les entresenyes d’aquella línia de colònies. Em digueren que la representant era una senyora, Lídia Sala, que des de feia un any vivia a Tornavedra. No m’havies dit el teu nom però sabia que eres tu. Per això no em va estranyar gens ni mica veure els teus cabells negres amollats i el volum del teu cos a contrallum, sense més senya que la teva olor de dona acostant-se cap a mi amb un somriure fresc, tot just endevinat, i acollidor.

[Text publicat al siplement «La almudaina » del Diario de Mallorca de dia 11 d'abril de MMX]