jmateuimarti |
dilluns, 12 d'abril de 2010 | 13:31h
El sol d’abril agradeja a les mascotes. El pare
novell surt a l’eixida amb sa filla en braços i li vol mostrar la moixa, que
rep tota agraïda la mica d’escalfor del migdia. No té temps per veure res, sa
filla: no tenir l’any encara és garantia de suprema innocència, però son pare
en té de sobres, de temps, per tirar enrera la memòria i recordar la moixa
primera que conegué. A més de passar-se la vida adulta parint, la moixa de ca
seva, hagué de compartir, volgués o no, jocs amb ell i els seus germans. Així,
aquella concupiscent moixa rebia tota casta de pesadures sense que mai no
tornàs les impertinències infantils amb rapinyades.
Segons sa mare, tot i els
maltractaments que li infringiren, mai no els clavà les ungles i mira que els
agradava convertir sa cua en motor de tracció. Era de color de sant Francesc i
meulava poc. Molts pics la va veure parir, vigilat per sa mare i sense
fer-li-ho coneixedor, a la moixa partera; a sota de l'escala de les cambres,
damunt una saqueta que li havien preparat abans. Mai no en tocà cap, de moix
acabat de parir, tot i les ganes. A la moixa i tot, sembla que respectaven
mentre els nodria. I quan havien surat, desapareixien corrals enllà. Mai no
visitaren cap menescal, els moixos de quan era criatura; i la que el pare
novell presenta a sa filla, ja ha patit un seguit d’operacions i es pot
considerar ressuscitada. La moixa
d’ara, això sí, conserva l’instint perdulari i quan li rota o li convé
desapareix el temps que precisa. Mai no farà nadissos, però, perquè de ben
menuda l’esterilitzaren. I ara que hi pensa, mai no veié cap moix o moixa seva
morts. Se’n devien anar a morir fora casa, suposa.
És la primera imatge que m'ha vingut al cap. Molt bo.