10 d'abril de 1970. Paul McCartney anuncia a través d'un comunicat que deixa els Beatles. 'The dream is over', diu John Lennon uns dies deprés. Ahir va fer deu anys que el grup es dissolia, tot i que la seva estela (i el seu marxandatge) no ha fet més que créixer amb el pas dels anys.
Un mes després del comunicat de McCartney, que anunciava allò que ja es veia a venir, sortia l'últim disc (i documental) dels Beatles 'Let it be' (1970), que, tanmateix, fou enregistrat abans que 'Abbey Road' (1969). Un 'Abbey Road' que deixava perles com 'Come together' i les millors cançons de George Harrison ('Something', 'Here comes the sun'), i un 'Let it be' l'enregistrament del qual va constatar que el final havia arribat.
'Van ser les sessions més tristes de la terra', va dir Lennon. 'Foren
molt lamentables', afegiria McCartney. 'La depressió més gran', segons
Harrison. La idea primera, de McCartney, era mirar de tornar als origens
musicals (per això en un principi havia de titular-se 'Get back') amb
cançons senzilles i de pop-rock i tornar a tocar en directe, cosa que
havien deixat de fer quatre anys enrere. A més, volien enregistrar en
vídeo els assajos per després fer-ne un documental...
Discussions, marxes momentànies d'algun membre del grup que reclamava
més consideració, lluita d'egos i, finalment, el 30 de gener de 1969,
els Beatles oferien el seu últim concert: la mítica actuació al terrat
dels estudis d'Apple Corps. Moltes d'aquelles cançons formaren part
després de l'últim disc dels Beatles, i coincidint amb la publicació de
'Let it be' el 1970, també va sortir al mercat el documental de les
sessions d'enregistrament sota el mateix títol.
Era el comiat dels Fab Four, que, al marge de les lluites i
discussions internes i l'odi compartit entre McCartney, Harrisson i
Starr vers Yoko Ono, deixaven per a la posteritat un grapat immens de
cançons inoblidables.
Perquè els barcelonins d' un temps ençà poseu ''d'ells'' a pertot i arreu, moltes vegades ja es veu que és que el que escriu té un garbuig mental,pobre, que no s' aclarix entremig de català i castellà i escriu una mena d' hibridació vulgar i nefasta,i normalment es dedueix que no sap escriure els pronoms febles,ni construir-ne les frases que sigui fent'els servir. Però no és aquest el cas, hi ha el pronom ''en'' i la frase a mi em sona esplèndida i potent, després m' hi sobra ,de totes totes, aquest ''d' ells'',que jo de comarques i pagés com sóc, poc que m' hi cal. Disculpa l' impertinència.
belzaballa |
dijous, 15 de juliol de 2010 | 12:51h
M'encanten les impertinències!
En primer lloc, però, jo no sóc de Barcelona. No sé què us ho ha fet pensar, però no és així.
En segon lloc, teniu raó que hi ha molta gent que fa servir aquesta mena de possessius en comptes dels pronoms febles, segurament per influència de l'espanyol.
En tercer lloc, tot i que no sóc pas cap experta, diria que la frase del títol està ben construïda, ja que entre el "no ens en cansarem mai" i el "d'ells" hi ha una coma que ho separa i que per tant permet aquesta certa redundància que el que fa és posar èmfasi en aquest "d'ells".
És cert que la primera part de la frase seria correcta sense l'afegit, però justament aquest afegit es fa servir per donar-li més pes en el context de la frase. Vaja, jo ho tinc entès així.
En tot cas, teniu raó que existeix una certa ignorància en un sector de la població sobre els pronoms febles (jo sóc la primera en tenir-ne dubtes) i que la gent que ha viscut o viu menys influïda per la llengua opressora parla millor el català que molta gent de ciutat.
Ja he vist,ara,que ets de Vilafranca del Penedès,però que quedi clar que tota la primera part de la paragrafada no era referida al teu apunt.
Jo no sóc pas lingüísta,ni res que s' hi assembli,però darrerament sóc molt sensible, sobre tot a la televisió, i no m' identifico amb gent que parla sense pronoms febles,em sona estrany, i darrerament m'en sóc adonat que n' hi ha d' altres que no em sonaven tant estrany i però que hi havia quelcom que no em sonava i era que ho solventavem amb un d' ells al final ,fent un simulacre dels castellà, cosa que no és el cas del teu títol, ja ho tinc ben clar i català. Mercès per la teva resposta, jo no estic pas obsessionat per les normes, no m' amoïna el que és normatiu o no,m' amoïna si és català o no és català, m' amoïna que s' està perdent el català genuï, quan diuen ''els dos'' o ''els tres'' veig que el problema no és que ho diguin ,el problema és que no diguin ''tots dos'' o ''tots tres'' i que diuen ''els dos'' per simulacre amb el castellà,çó que encara delimita més el paper de llengua subalterne del català dins del cervell d'aquella parsona.
Però no és aquest el cas, hi ha el pronom ''en'' i la frase a mi em sona esplèndida i potent, després m' hi sobra ,de totes totes, aquest ''d' ells'',que jo de comarques i pagés com sóc, poc que m' hi cal.
Disculpa l' impertinència.
En primer lloc, però, jo no sóc de Barcelona. No sé què us ho ha fet pensar, però no és així.
En segon lloc, teniu raó que hi ha molta gent que fa servir aquesta mena de possessius en comptes dels pronoms febles, segurament per influència de l'espanyol.
En tercer lloc, tot i que no sóc pas cap experta, diria que la frase del títol està ben construïda, ja que entre el "no ens en cansarem mai" i el "d'ells" hi ha una coma que ho separa i que per tant permet aquesta certa redundància que el que fa és posar èmfasi en aquest "d'ells".
És cert que la primera part de la frase seria correcta sense l'afegit, però justament aquest afegit es fa servir per donar-li més pes en el context de la frase. Vaja, jo ho tinc entès així.
En tot cas, teniu raó que existeix una certa ignorància en un sector de la població sobre els pronoms febles (jo sóc la primera en tenir-ne dubtes) i que la gent que ha viscut o viu menys influïda per la llengua opressora parla millor el català que molta gent de ciutat.
Moltes gràcies pel comentari!
Jo no sóc pas lingüísta,ni res que s' hi assembli,però darrerament sóc molt sensible, sobre tot a la televisió, i no m' identifico amb gent que parla sense pronoms febles,em sona estrany, i darrerament m'en sóc adonat que n' hi ha d' altres que no em sonaven tant estrany i però que hi havia quelcom que no em sonava i era que ho solventavem amb un d' ells al final ,fent un simulacre dels castellà, cosa que no és el cas del teu títol, ja ho tinc ben clar i català.
Mercès per la teva resposta, jo no estic pas obsessionat per les normes, no m' amoïna el que és normatiu o no,m' amoïna si és català o no és català, m' amoïna que s' està perdent el català genuï, quan diuen ''els dos'' o ''els tres'' veig que el problema no és que ho diguin ,el problema és que no diguin ''tots dos'' o ''tots tres'' i que diuen ''els dos'' per simulacre amb el castellà,çó que encara delimita més el paper de llengua subalterne del català dins del cervell d'aquella parsona.
Mercès
Pepet