Diuen que els llibres de contes són de lectura atractiva, ja que els pots llegir a estones perdudes o trencades, perquè són històries que comencen i acaben en un període breu d'espai. Però per a mi això és més aviat un obstacle, ja que els llibres no m'agrada començar-los, sinó tenir-los ja apamats, en situació, conèixer-ne els personatges, la situació i la trama. Un cop m'hi he submergit, la lectura és un plaer, una manera de fugir de la realitat, d'evadir-se del món circumdant. I això, evidentment, amb un conte no es pot fer.
Tanmateix, llegint els Contes de la lluna absent he tingut la sensació que l'autora se m'enduia per un univers diferent del meu, perfectament coherent a través de totes les històries, com si fossin capítols d'una narració única. El to es manté, i el leitmotiv també. Per mi aquest leitmotiv és aquella marca que identifica la literatura centreeuropea, i penso molt especialment en L'última trobada, de Sándor Márai: el record, el fet de passejar-se amb la imaginació per èpoques viscudes, per situacions que hi van ser i que mai més no tornaran, és a dir, la remembrança, narrada amb un deix de melangia i de decadència.
Els protagonistes dels contes vaguen, passegen, deambulen sense rumb fix, a mercè de qui puguin trobar. Són personatges que amaguen secrets, i la bellesa del llibre rau en la manera d'explicar-los al lector. La mestria narrativa de Monika Zgustova es va assaborint a mesura que s'avança en la lectura del llibre. Sap crear ambients, dibuixar personatges i explicar històries. Ara tinc ganes de submergir-me dins qualsevol novel·la seva. Per al meu paladar, una llarga novel·la centreeuropea és el súmmum del plaer literari.
avui és la primera vegada que passejo per aquí, diferents categories.
Aquests contes m´estan esperant.
Has llegit contes de la Mercè Rodoreda?
Passaré de tant en tant.