Un vell veí que bada al portal de casa seva em demana si vull veure les últimes barques que ha fet. Per unes escales molt dretes, pugem al terrat i entrem en un petit cobert des d'on es domina la mar.
--Perdona el desordre, sóc un garró.
El taller és ple de maquetes de llaguts, bous i algun patí de vela. M’explica que, com a pescador, bona part de la seva vida va treballar en barques de motor però que, de jove, encara va aconseguir la vela llatina.
--Navegar a vela era una delícia. Encara hi somio sovint: tornem a terra després de la feina i jo jec sota el sol, mig entrabaltit en un racó de proa.
Pren una barca d’uns 40 cm d’eslora. És acabada de pintar i les línies delaten un pols inestable. Assenyala la petita xarxa que penja del pal formant una espècie de tenda:
--Veus aquest art? Doncs ja és estrenat. El déu qui el va parir! L’altre dia hi havia hagut tràngol i havien quedat unes grans basses a la platja. Baixo a la sorra, el llenço en una bassa i, quan recullo, hi trobo una sépia petita que devia haver-hi deixat una onada.
Cofoi, em mostra mig dit índex per indicar la mida de la peça capturada amb la xarxa de joguina.
