decalpeixet |
dijous, 8 d'abril de 2010 | 16:34h
Les històries tendeixen a repetir-se. I tant sols es tracta de temps per tornar-les a viure. Cent vegades queda la pedra allà, cent vegades que hi ensopegarem. Aquí es troba el sentit del nostre comportament. Històries repetitivament injustes, que acaben sent llei. Llei sagrada. I de llei sagrada, en tant sols un suspir, cristalitzen en justícia. I al cap de poc, JUSTICIA, en majúscules, que es vegi. Collons!"Som JUSTICIA" diu el buròcrata. Perquè arribem a mantenir un equilibri més o menys just entre allò que està fatal i allò que està malament, i punt. Que al cap i a la fi, les coses podrien ser molt pitjors. No massa lluny d'aquí, i fa no massa temps en podem trobar exemples ben dramàtics. No es tracta d'establir matemàtiques de legitimitat. I potser no cal tampoc donar res a qui no li toca. Només cal procurar que senzillament no arribi la sang al riu. I poca cosa més. És de sempre sabut, que qui té, no dóna. Més faltaria! Així, no omplirem mai els calaixos de privilegis.
"TENIM UNES REGLES i amb aquestes ja ens entenem", assegura el ciutadà que corre cuita-corrent cap a l'oficina bancària. Li han arribat un parell de rebuts que necessita retornar. Ja no va a jugar a paddle, i per una tele de quaranta polsades que encara està pagant, ningú li anirà darrere. "I amb tot això que està caient, prou feina tenim. Això de preguntar és provocar. I provocar és buscar problemes. I no se'n treuen res dels problemes".
"DEFENSAR-SE A LES CLAVAGUERES, si cal". De les maneres més brutes i salvatges. "D'ordre no en tenim ni idea, però de fer por, un rato llarg. Escalfar de manera gratuïta uns quants despistats és una manera d'assegurar-se la fidelitat del personal. Almenys, fer decidir els indecisos. Aquests sabran quins mals camins no han de seguir. I de pas, optar al carro dels guanyadors, i dels que donaran llenya". Això ho diria un... militar. El curs de la història és aquest. I hi estem determinats. I sotmesos.
Jo et sotmeto. Tu et sotmets, i ells ens sotmeten. Tots sotmesos. Entesos?
Quan guanya sempre l'immediat, allò que és tant a prop que gairebé es pot tocar perd l'essència. Les eleccions pel qui ha d'aprovar oposicions de popularitat. La tria de l'elector que no llegeix i tant sols recorda els darrers titulars sorollosos més falsos que les polèmiques sobre les borratxeres de Laporta. Però vet aquí que aquest coi de pais gaudeix encara d'un punt de mediterrani prou salat. D'una certa normalitat surrealista. I quan un militar espanyol proclamà la república catalana neixia un nou temps que potser ho havia de canviar tot. Tot? O gairebé.
I les eleccions avui regalen espectacles poc profitosos, eslògans ben cars i regals per tothom: nen, agafa el globus, amic quina mida fas que tinc un tratge. L'escola dels grans que hauria de ser la política ha caigut allà on resulta més rendible i neutre: en el mercat de les balances de compra i venda. D'oferta i demanda a cop d'enquesta.
Per això, sigui benvinguda la pregunta sigui quina sigui. Benvinguda i lloada la gent que salta el marge del tros que en diuen del "Cal prohibit" o del cartell "Cuidao con los perros". Perquè començar a preguntar és començar a decidir. Sense cap més Principi fonamental del regne que la de l'entesa i el diàleg de la gent. Amèn.
"TENIM UNES REGLES i amb aquestes ja ens entenem", assegura el ciutadà que corre cuita-corrent cap a l'oficina bancària. Li han arribat un parell de rebuts que necessita retornar. Ja no va a jugar a paddle, i per una tele de quaranta polsades que encara està pagant, ningú li anirà darrere. "I amb tot això que està caient, prou feina tenim. Això de preguntar és provocar. I provocar és buscar problemes. I no se'n treuen res dels problemes".
"DEFENSAR-SE A LES CLAVAGUERES, si cal". De les maneres més brutes i salvatges. "D'ordre no en tenim ni idea, però de fer por, un rato llarg. Escalfar de manera gratuïta uns quants despistats és una manera d'assegurar-se la fidelitat del personal. Almenys, fer decidir els indecisos. Aquests sabran quins mals camins no han de seguir. I de pas, optar al carro dels guanyadors, i dels que donaran llenya". Això ho diria un... militar. El curs de la història és aquest. I hi estem determinats. I sotmesos.
Jo et sotmeto. Tu et sotmets, i ells ens sotmeten. Tots sotmesos. Entesos?
Quan guanya sempre l'immediat, allò que és tant a prop que gairebé es pot tocar perd l'essència. Les eleccions pel qui ha d'aprovar oposicions de popularitat. La tria de l'elector que no llegeix i tant sols recorda els darrers titulars sorollosos més falsos que les polèmiques sobre les borratxeres de Laporta. Però vet aquí que aquest coi de pais gaudeix encara d'un punt de mediterrani prou salat. D'una certa normalitat surrealista. I quan un militar espanyol proclamà la república catalana neixia un nou temps que potser ho havia de canviar tot. Tot? O gairebé.
I les eleccions avui regalen espectacles poc profitosos, eslògans ben cars i regals per tothom: nen, agafa el globus, amic quina mida fas que tinc un tratge. L'escola dels grans que hauria de ser la política ha caigut allà on resulta més rendible i neutre: en el mercat de les balances de compra i venda. D'oferta i demanda a cop d'enquesta.
Per això, sigui benvinguda la pregunta sigui quina sigui. Benvinguda i lloada la gent que salta el marge del tros que en diuen del "Cal prohibit" o del cartell "Cuidao con los perros". Perquè començar a preguntar és començar a decidir. Sense cap més Principi fonamental del regne que la de l'entesa i el diàleg de la gent. Amèn.
