Sòcrates va ser molt admirat en vida i tots en coneixem els seus il.lustres deixebles: Xenofont, Alcibíades, Plató,Antístenes ... Uns varen ocupar llocs de govern a Atenes i altres varen continuar la tasca filosòfica del seu mestre. També va tenir enemics que a més de difamar-lo el van perseguir fins aconseguir que fos condemnat a mort injustament. Un fet luctuós que no va fer més que engrandir la seva figura.
Si havia una persona que li negava tot respecte era la seva dona Xantipa que ha passat a la història com a paradigma d’esposa malcarada i iracunda. A les antípodes de Diotima, la dona de qui Sòcrates va aprendre l'art d'estimar. Amb sorna el filòsof solia dir que s’ havia casat amb Xantipa precisament pel seu caràcter. Gràcies a haver-se acostumat a tolerar-la, ell havia après a dominar-se i a tractar pacientment qualsevol altra persona ni que tingués un caràcter impetuós. Nietzsche, en el s.XIX comentava sorneguerament que a Xantipa li devem el mestratge de Sòcrates, ja que fent irrespirable l’ambient familiar el va llançar a dialogar per les places d’Atenes.
Un dia, per no aguantar més el xàfec d’impertinències i sortides de to de la seva dona, Sòcrates va sortir de casa i es va asseure a l’escaló de la porta. Però Xantipa, irritada per no poder-se desfogar amb el seu marit, es va venjar vessant-li a sobre una palangana d’aigua bruta.
Sòcrates es va limitar a comentar resignadament:
- Després de tant de tronar no és estrany que ara plogui.
Sembla mentida com les coses que ens semblen essencials són en realitat conseqüència de fets que no necessariament haurien d'haver passat. Si Leonardo no hagués pintat la Gioconda o el quadre hagués estat perdut o destruit la història de l'art hagués estat molt diferent. Dóna que pensar això!
de l'atzar no és gens menyspreable. I que tot és molt relatiu. De l'entorn com tu dius. Estem condicionats per molts factors i alguns que per si mateixos són negatius després provoquen efectes positius per altra banda. Em sembla resumir la teva idea, que comparteixo.
La casualitat, la sort, un fet aparentment insignificant...
qüestions que, a la llarga (o a la curta), poden incidir en tota una vida.
De la mateixa manera que, en l'exemple de Sòcrates, un fet allunyat de
la filosofia en si mateixa, un fet de la vida domèstica (diríem) pot haver donat forma a tot un tipus de pensament que s'ha estès fins avui.
De tota manera, pel que fa a les històries tan antigues, seria bo poder-les constatar (difícil, difícil), perquè sovint l'imaginari i el llegendari fan córrer
històries que no s'acaben de correspondre del tot amb la realitat.
Quina dona d'aquell temps podia entendre Sòcrates? No vull pas disculpar les males maneres i el rondinar d'aquesta dona (Sòcrates la va d'haver de fer fora de la seva cel.la moments abans de prendre's la cicuta perquè tampoc entenia, clar!, la seva actitud), però Sòcrates no devia portar massa diners a casa si no cobrava per les seves ensenyances, oi?