MONA DE PASQUA I ALTRES DOLÇOS DE PASQUA
El cicle dolç de la Pasqua, als països de llengua
catalana, inclou dolços o pastissos com el tortell, els bunyols (“brunyols”, a
les comarques de Girona, amb variants de forma segons si ens trobem a Banyoles,
Figueres, Sant Feliu de Guíxols o Cadaqués) i la mona. Al País Valencià hi ha l´arnadí, un deliciós dolç a base de
carbassa i fruits secs. A les Balears hi trobem les delicioses panades (dolces
o salades) i els delicats robiols, uns pastissets amb un nom emparentat amb l’ italià
raviolo.
Mona
sembla que ve de munus, regal en grec; d’ altres suggereixen un origen àrab del mot.
L’
actual mona de xocolata, una autèntica i sovint monumental escultura, és una
creació recent, que data del s. XIX. Es va fer a Barcelona, però ara s’ ha
estès arreu del país, fins i tot en zones- com bona part de les comarques de
Girona- on no hi havia aquesta tradició.
La mona és un
típic dolç de Pasqua de Catalunya i el País Valencià, incloent la Franja de
Ponent. Es en aquestes darreres zones- i també a les comarques meridionals del
Principat- és on es conserva la mona més tradicional, generalment en forma de
tortell. El costum prescriu que la regala al seu fillol o fillola per Pasqua.
Cal dir que aquest regal, en algunes comarques- Osona, Pla de l’ Estany,
Gironès, part de l’Empordà...- és un tortell, i es fa el dia del Ram, i en d’
altres (Alt Empordà), aquest tortell o rabassa es regala per Nadal. Jo, durant
anys, he regalat el tradicional tortell a la meva fillola, ja que al Pla de
l´Estany no hi havia la tradició de la mona- en canvi, si que a la Garrtoxa, si
més no a Olot-.
Al País Valencià
hi ha llocs on es fan mones tot l’ any. Es el cas d’ Alberic, a la Ribera Alta,
d´ on es característic el flonjo panous, coca d’ aire o pa cremat, noms que fan
refèrència al color torrat i a la presència d’ ous encara que sigui en forma de
merenga torrada per decorar. Ja se’ n parla al manuscrit Formulario práctico
de cocina, de Joan Company (1905, “pan quemado al estilo de Alberique”).,
el primer llibre modern de cuina
valenciana.
La mona d’ Alger
Altrament, els
valencians áixí com molts menorquins, que varen emigrar a Alger durant el segle
XIX i que en bona part s’establiren a Orà, hi varen portar la mona i fins i tot
el costum d’ anar-la a menjar al camp el dia de Pasqua (“casser la mouna”, en
el llenguatge dels potes negres). Fins i tot algunes famílies jueves varen
adoptar aquest costum.De fet, en els receptaris algerians actuals, tant d’
Algèria mateix com els fets per potes negres (retornats), sempre hi apareix la
mona, a part d’ altres plats dels Països Catalans, com la paella, la coca, la
“melsa”, etc. Actualment, doncs, fruit d’ aquet retorn podem trovar la “mouna”
a França.
La tradició vol
que el nom de “mona” vindria del costum dels pastissers barcelonins del s. XIX
d’ adornar aquest pastís- que cada cap es va transformar més, sense recordar ja
en res a l’original- fonamentalment dedicat als nens, amb un simi o mona. Això
no és ben bé així, però: el nom , segons els lingüistes, podria venir tant del
llatí “munda”, regal, com d’ un terme àrab, tal com ha estat dit.
Hi ha variants
més senzilles de les mones actuals, fetes de pa de pessic, gema, xocolata,
etc., en forma de Coca (o tortell) només amb els ous, aguantats per unes tires
de pasta -per tant, en aquest cas, es cou tot junt al forn- i, si convé,
pintats (Montsià, Baix Ebre, comarques de Castelló, Franja de Ponent etc.).
La presència
dels ous com a simbol de la Pasqua, altrament, és present a tot Europa, d’ Anglaterra
a Ucraïna, passant per Alemanya,com
símbol de la resurrecció primaveral i de vida. En algún país s’ hi associa el
conill- animal molt fértil-.
Una de les
primeres receptes de mona que hem localitzat és
al llibre Classes de cuina.Curs 1927-1928, de Josep Rondissoni
(Barcelona, 1929). Les receptes dels llibres fan referencia a la mona
tradicional
Trobareu les
receptes originals a El gran llibre de la
cuina de les àvies, de Jaume Fàbrega, RBA-La Magrana,2005 i una explicació
completa sobre els origins i història de la mona a l´encilopèdia La cuina catalana, del mateix autor,
vol. VII, Edicions de l´Isard).
salut
Toni